Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Notí­cies > Cultura
imprimir Imprimir

Guillamon: 'En aquesta exposició, Espriu no hi apareix com a poeta nacional'

Vilaweb - Montserrat Serra 30-Oct-2013

Dimecres 30.10.2013 06:00

Autor/s: Montserrat Serra
Guillamon: 'En aquesta exposició, Espriu no hi apareix com a poeta nacional'

Entrevistem el crític literari Julià Guillamon, comissari de l'exposició 'Espriu. He mirat aquesta terra' al CCCB. Exposa la raó dels prejudicis que van planar sobre Espriu durant les darreres dècades de la seva vida i encoratja els lectors a llegir-lo amb els ulls desentelats.

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

S'acaba d'inaugurar un dels plats forts, el darrer, de l'Any Espriu: l'exposició 'Espriu. He mirat aquesta terra' al CCCB. Una exposició plena d'expressió, d'intenció, d'anècdotes reveladores, amb uns recursos gràfics i visuals variats que la fan planera i gens feixuga. El comissari de la mostra, Julià Guillamon (tot i que en primera instància signava la proposta Xavier Bru de Sala, també comissari de l'Any Espriu), i l'equip tècnic del Centre de Cultura Contemporània proposen un discurs amb intenció i amb uns recursos visuals i gràfics efectius. Tot plegat la converteix en una de les ofertes més llamineres de la tardor barcelonina.

Hem entrevistat Guillamon, que exposa la raó dels prejudicis que van planar sobre Espriu durant les darreres dècades de la seva vida. Així mateix, encoratja els lectors a entrar en l'obra d'un escriptor que abans de la guerra del 1936-39 ja havia demostrat unes condicions excepcionals com a narrador i que després es revelà com a bon poeta després, assagista i home compromès amb la resistència cultural.

—Senyor Guillamon, amb aquesta exposició vau heretar un projecte que ja era definit.

—No era un guió expositiu, allò que em van passar. Més aviat era un projecte de llibre, amb una estructura, amb una idea d'Espriu. A partir d'aquesta estructura vam construir una proposta de cap i de nou.

—El títol és vostre?

—No l'he posat jo, com tampoc no he triat la cançó final. Jo no hi hauria posat aquest títol.

—Quin era el títol que vau proposar?

—Durant els processos expositius en surten molts, de títols. Al final es va posar aquest. No cal entrar més en aquest tema.

—Treballar aquesta exposició us ha obligat a fer una relectura de l'obra d'Espriu. Amb quins prejudicis hi vau entrar? Què us n'ha sorprès més , d'aquesta relectura?

—No en tenia cap, de prejudici, tot i que és cert que la meva generació no vam ser gaire lectors d'Espriu. Després vaig llegir-lo i ja en tenia una opinió formada que no ha variat gaire. Certament, Espriu va ser una víctima d'un ús polític que se'n va fer. Va ser víctima de la transició.

—Per què ho dieu?

—Als anys setanta i fins que es va morir, el 1985, Espriu va ser molt utilitzat políticament. Fet que no havia pas passat a la dècada dels seixanta. Als seixanta és clar que va començar a crear-se el mite. Però per exemple Raimon, que va musicar els seus poemes i va ser un element fonamental per a popularitzar-lo, s'hi va acostar pel vessant més líric, no pas política. I en l'àmbit teatral, l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual va oferir una visió prismàtica, molt variada de l'obra d'Espriu: va dramatitzar els contes, la poesia satírica i no en va fer un ús unilateral. En aquell moment va ser tractat amb respecte i obertura de mires.

—Aleshores, què va passar després?

—Als anys setanta i fins el 1985, els polítics van començar a utilitzar-lo. Per exemple, en l'exposició no apareix amb tota la intenció cap referència a una de les fites de resistència política de l'època: el Price dels Poetes. És la quinta essència de l'ús polític d'Espriu, per convertir-lo en poeta del poble. Això el va perjudicar moltíssim: el va allunyar dels poetes joves i va obrir la porta a la travessa del desert, que s'ha allargat fins avui. Recordo que el 1995, quan feia deu anys de la seva mort, vaig escriure un article titulat: 'De poeta nacional a gran oblidat' publicat aLa Vanguardia.

—A l'enterrament d'Espriu hi havia polítics de tots els colors. Així es mostra en l'exposició.

—Tots volien sortir a la foto. Però ara que ja han passat molts anys, penso que ja et pots agafar Espriu com vulguis. Per mi, un escriptor que té una narrativa d'abans de la guerra boníssima, i després una poesia que també és molt bona. Trobo que és un escriptor tractat injustament. Però també molt estimat i molt estudiat.

—Molt estudiat?

—L'obra crítica que dirigeix Rosa Delors és d'un gran rigor i professionalitat. Per això ens ha resultat fàcil de fer una exposició com aquesta amb tan poc temps.

—L'Any Espriu va començar amb dues frases contundents i antagòniques: Enric Casasses va dir que Espriu era el poeta de la Catalunya morta. Per contra, el president de la Generalitat, Artur Mas, va donar el tret de sortida a l'Any Espriu al Palau de la Música dient que Espriu era el guia de la Catalunya sobirana. Quina frase seria la vostra?

—He de dir que a mi ningú no m'ha dit què hi havia de fer, en aquesta exposició. No hi ha hagut ingerència política. La voluntat era obrir Espriu i, com en tota exposició, mirar de ser divulgatiu, clar, comprensible, fer venir ganes de llegir-lo, que qui l'estimi el reconegui, també. Vaig pensat que això es podia fer en totes les seves facetes. Sobretot hem potenciat l'Espriu narrador i autor teatral.

—I quin Espriu n'ha sortit?

—Si l'exposició peca de res és de presentar un Espriu una mica 'gamberro', que surt de l'estereotip clàssic. No hi apareix el poeta nacional. És clar que Espriu va ser un home èticament compromès, des dels anys quaranta, des de la defensa de la cultura sobretot. No és el poeta dela Catalunyamorta, tampoc.

—En aquesta exposició, la dècada dels seixanta hi brilla amb llum pròpia.

—És la gran dècada de la cultura catalana, on es fa un salt d'escala i d'aquest salt hem begut els que veníem darrere: hi apareix Raimon, també la discogràfica Edigsa, es crea Edicions 62 i es renova Proa. És interessant aquest renaixement dels anys seixanta, perquè la gran diferència amb la dècada posterior és que, per exemple, els espectacles d'Adrià Gual, que sí que tenien una dimensió política, partien d'un contingut artístic, darrere el projecte hi havia una ambició artística i no política. I això és determinant.

—Als anys seixanta hi ha la Caputxinada. Una peça videogràfica recorda que en la tancada d'estudiants hi havia unes quantes patums donant-los suport: Espriu, Rubió i Balaguer, Pere Quart, Antoni Tàpies… Això es troba a faltar ara.

—És un dels temes importants. Espriu sempre va cercar els joves llestos: als anys trenta fou Rosselló-Pòrcel; als anys quaranta, la gent d'Ariel; als anys seixanta, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany; als anys setanta, Monterrat Roig… Hi ha una consciència clara que els grans són imprescindibles per a la continuïtat de la cultura. Hi ha una foto en la part teatral de l'exposició on apareix Salvat, Espriu, Subirachs i darrere d'ells hi ha en Benet i Jornet.

—El vídeo de la Caputxinada sona amb música de jazz.

—Perquè l'exposició té la vocació de presentar les coses amb la vida que tenien: els joves dela Caputxinadasegurament se n'anaven al Jamboree a escoltar jazz. Aquesta voluntat de mostrar les coses com eren també hi és en les entrevistes que hem fet: al Raimon i als components de l'Adrià Gual. Les entrevistes permeten acostar el personatge i treure la cosa rígida que es va anar construint al voltant d'Espriu.

—És divertit el decàleg contra l'assetjament, on Espriu l'any 1983 reclamava que el deixessin en pau.

—Bé, ell volia i dolia. Per una banda, estava agobiat, però per altra banda, li agradava la gent. L'última part l'hem centrada en un argument clar: com es va muntar l'espectacle mediàtic al voltant d'Espriu.

—I com a epíleg, oferiu la interpretació visual del conte 'Els subalterns', d'una actualitat tremenda i soprenent, perquè fou escrit el 1935.

—Cert. És un moment molt gamberro de l'exposició. Pensa que es pot vincular amb l'expressionisme alemany. Això va venir amb l'escriptor Julià de Jòdar, quan ens vam posar a rellegir els contes d'Espriu d'abans de la guerra, del volum 'Ariadna al laberint grotesc' i vam trobar aquest, que parla de gent que no cobra, de la possibilitat de la independència, i de l'abús del sistema. És un conte molt actual, com d'altres també del llibre 'Aspectes'. A mi aquests contes em fan pensar que Espriu hagués pogut ser un escriptor d'un calat enorme, perquè tracten temes de profunditat, com la insolidaritat de la condició humana. A més, trobo que la visió àcida d'Espriu i la visió àcida dels contes de Quim Monzó de 'El millor dels mons' no estan tan lluny. Els contes de Salvador Espriu tampoc estan tan lluny dels de Pere Calders, amb la crítica a la modernitat, la paròdia de gèneres… els mecanismes literaris no són tan llunyans.

—I per què no s'han establert aquests paral·lismes?

—Hi ha un prejudici que envolta Espriu que només es pot superar llegint-lo amb els ulls desentelats. Aquesta seria la frase que em demanaves abans.
Vilaweb - Montserrat Serra

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4152969/2...

Més sobre Salvador Espriu (22)