Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Antoni Prats: “Darrere Espriu trobava un món intel·lectual força complex i (...) acabà guanyant-me pel seu tarannà autèntic i per transmetre uns valor

Tornaveu - Pepa Úbeda 1-Jun-2014

Entrevista
— 1/6/2014
Antoni Prats: “Darrere Espriu trobava un món intel·lectual força complex i (...) acabà guanyant-me pel seu tarannà autèntic i per transmetre uns valors que jo havia fet meus”
Antoni Prats (Sueca, 1946) és llicenciat en filosofia i doctor en filologia catalana per la tesi El rerefons ideològic de Salvador Espriu. Presència de l’Existencialisme. Fundà la revista L’Aiguadolç i fou professor de secundària i president de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina.


La teua primera experiència “amarga” com a docent fou que et rescindiren el contracte a l’Institut de Pego. Per què?
Feia classes en plena dictadura i en un grup on explicava filosofia tenia alumnes d’un seminari menor. Complia amb el programa oficial –aristotèlicotomista–, però intercalava continguts massa “moderns” per al clero local, que em denuncià a l’inspector i no em renovaren el contracte.

Més endavant impartires classes de català a Dénia.
Encara que en el meu cercle es parlava en valencià, el meu aprenentatge del català normatiu és d’autodidacta, ja que aleshores ni a la Universitat s’ensenyava. Recorde que vaig comprar el Vocabulari Valencià-Castellà de Francesc Ferrer a la desapareguda llibreria Concret de València i llavors vaig començar a llegir els nostres autors. Vaig ampliar coneixements en un curs per correspondència de Lo Rat Penat durant la “mili”. Recorde com a molt entranyable l’arribada a l’Institut de Batxillerat de Pego. Coincidí amb el decret del ministre Villar Palasí sobre “llengües vernacles”, que en permetia la docència en hores extraordinàries. Ho vaig proposar als alumnes i el primer dia em vaig trobar l’aula plena. Això em pujà la moral. I els coneixements, perquè tenia alumnes de Pego i de les Valls pròximes descendents de repobladors mallorquins -de quan els moriscos en foren expulsats-, que empraven expressions molt belles que mai no havia sentit. L’experiència va ser força fructífera per a mi i em consta que també per a ells Més avant, a Dénia, feia classes de llengua i literatura en els cursets de l’Institut de Ciències de l’Educació.

Per què després et presentes a oposicions per fer classes de castellà?
Perquè no n’hi havia de català i, encara que la filosofia mai no ha deixat d’interessar-me, llavors ho estava més per la filologia.

I escrivies ressenyes per a revistes...
Sí, en la premsa comarcal i per al gran públic, perquè era una manera de divulgar la literatura catalana contemporània.

Què hi ha de l’Escola d’Estiu de Dénia?
A principis dels setanta hi havia una gran efervescència entre els ensenyants, ja que els esquemes feixistes estaven sent substituïts per altres més democràtics, que foren molt positius també per a l’ensenyament. Jo hi aportava un curset de Literatura Catalana Contemporània.

En algunes comarques valencianes sembla que el professorat de català està desil·lusionat perquè s’hi parla poc en valencià.
És cert que hi ha ambients hostils o indiferents quant a l’aprenentatge de la llengua i centres urbans fortament castellanitzats; però no crec que la llengua es perda: en el transcurs de la història hem conegut situacions decadents que han canviat de signe, sovint no saps ben bé per què.

Des de 1980 comences a presentar els teus poemes a concursos i a guanyar premis.
El primer recull era un simple aplec de poemes esparsos. A poc a poc, vaig anar millorant l’estil i adquirint ofici. Si he continuat presentant-me a premis, ho he fet per poder publicar.

I com que ets un perfeccionista...
Sí, un poema meu definitiu és resultat de moltes versions prèvies.

Ets també un actiu promotor cultural.
És cert, sempre he segut una mica tracamander. Vaig fundar, amb un petit grup d’entusiastes, la revista de literatura L’Aiguadolç, que he dirigit fins fa poc. Juli Capilla m’ha rellevat amb nou impuls. Vaig ser també president de l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina durant un grapat d’anys, però continue col·laborant-hi. Vaig decidir passar la presidència a una altra persona, perquè crec que és necessària la renovació també en els càrrecs culturals, ja que cada generació hi aporta novetats interessants.

D’on vas traure el nom “Aiguadolç”?
Es tracta d’una cala a Les Rotes de Dénia de què parlava l’escriptora Maria Ibars amb tant d’afecte, com de tantes coses del seu estimat poble.

De quin llibre de poesia teu et sents més satisfet?
Jo parlaria més de poemes que no pas de llibres, però hi ha dos llibres de la mateixa època que m’agraden. L’un és molt autobiogràfic, encara que un crític em digué que tenia la virtut de no semblar-ho perquè transmetia unes vivències que podia fer seues qualsevol lector; l’altre, L’esfinx, si no és molt dir, mostra més directament la meua cosmovisió personal.

El teu doctorat se centra en el rerefons existencialista de Salvador Espriu. Déu n’hi do!
Quan ja vaig tenir temps, volia realitzar una tesi doctoral on filosofia i literatura es combinaren. Al principi vaig pensar en Joan Vinyoli, gran poeta, però darrere Espriu trobava un món intel·lectual força complex i, malgrat que no hi estic d’acord en tot, acabà guanyant-me pel seu tarannà autèntic i per transmetre uns valors que jo havia fet meus.

Per on creus que va la poesia actual?
Potser hi predomina l’intimisme expressat amb un llenguatge emotiu, elaborat i original.

Parlem, finalment, d’El llarg solatge, la teua darrera antologia.
No sé si cal explicar que el mot “solatge” vol dir-hi allò que va deixant en la memòria reflexiva el que hem viscut, que jo intente fixar en paraules colpidores per si el possible lector se les pot apropiar.

Pepa Úbeda.

Tornaveu - Pepa Úbeda

Origen


http://www.tornaveu.cat/edicio-104/entre...

Més sobre Salvador Espriu (22)