Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Ací sempre es camina entre elefants

16-Mai-2013

Ací sempre es camina entre elefants
DES DE LA TRONA
16/05/13 08:24 - Sal·lus Herrero i Gomar -

Durant la passada Fira del Llibre de València, vaig assistir, una mica tard, a la taula redona que feren als Vivers, Ferran Torrent i Mònica Oltra “Caminaràs entre elefants. Un retrat de Mònica Oltra”. Fou certament divertida; d'això es tractava. Hi havia una periodista que els presentava, que no recorde el seu nom i un humorista, preguntant-los qüestions frívoles i lleugeres per a causar rialla als espectadors. Posem per cas si t'agrada més Don Pio o González Lizondo i cosetes per l'estil, prefereixes Camps o Zaplana?, que Mònica va fer un gest simpàtic, que va causar rialles, com diguent, a què ve eixa pregunta tan imbècil; gintònic o mistèla?, que Mònica va respondre, amb gràcia, si no podien ser les dues coses alhora, o si es considerava més ‘nacionalista' o d'esquerres, que va respondre d'esquerres. Potser podia haver demanat aclariments repreguntant: de quina nació? Es tractava de passar-s'ho bé i fou realment divertit.

Quan va arribar el torn de preguntes, des del públic es va preguntar per què, en l'acord sobre RTVV i TV3, entre les generalitats valenciana i catalana, els del PP volen prohibir que es diga País Valencià. I Ferran Torrent va respondre dient que eren reminiscències franquistes, un atac a la llibertat d'expressió censurar això de PV que té molts segles d'història al darrere i que encara estava per veure que els valencians poguérem vore TV3 perquè depenia del ministre d'indústria de los madriles. I tots sabem allò d'”Ancha es Castilla”, tan ampla que arriba fins a València. Em vaig quedar amb ganes de preguntar-li a Torrent, per què no s'aplicava el mateix silogisme, —que havia aplicat al terme PV— sobre la expressió dels Països Catalans. Des de la lògica de la llibertat d'expressió i del dret democràtic a mostrar la diversitat ‘nacional'. La nostra. No la que ens imposen els altres des del 1707.

No entenc la seua insistència, des de les pàgines de l'Ara, per censurar o fer que la gent s'autocensure de dir això dels països de parla catalana o països catalans. A no ser que es tinga voluntat autoritària i molt poc ‘liberal', a lo Stuart Mill, en “On liberty”, en no defensar la llibertat d'expressió i el reconeixement de ciutadania i d'identificació nacional, que ha de ser, necessàriament plural. I ens agrade o no, ho hem de respectar, tot i que si ell no vol que no esmente el nom dels PPCC però que ens deixe als altres fer-ho lliurement i sobirana. És el nostre dret a decidir, dir-ho o no. Tenir un nom que ens expresse o viure sense nom fins que ens extingisquen del tot. Sense referències que ens ajunten, com la mata de jonc del Ramon Muntaner.

Ho hem de dir, hem de tenir llibertat per a dir PV o PPCC, sense cap tipus de pressió, que ja ens en fan prou i massa els poders ‘constitucionals' i institucionalment establerts. Perquè encara, des d'un cert entorn de Compromís, ens vinguen amb censures, que semblen molt similars a les que fa el PP amb això de PV, que ara en votació ‘antidemocràtica' ho acaben de prohibir a les Corts Valencianes. Ara cal invitar a tots els diputats i diputades democràtics de les Corts, de València o de Madrid, acabar el seu parlament esmentant el terme País Valencià. Com un gest de democràcia, de llibertat i de resistència davant la barbàrie i l'autoritarisme del PP.

Perquè, la qüestió de fons, és, on posem els límits. Si ens posem a censurar o prohibir el terme Països Catalans, per què no fer-ho també amb el mot País Valencià. El que és del tot rebutjable, al meu parer, és eixe ‘fons' censurador que n'hi ha en gent que comença negant el dret que tenim els altres a dir PV, PPCC etcètera; i a l'extrem s'acaba negant una exposició de l'Estellés a Bolbait i agredint els assistents al ple de l'ajuntament de Burjassot perquè no puguen llegir tranquils els poemes d'Estellés. Perquè a uns quants brètols no els passa pels collons i se senten amb una prepotència insultant tan gran perquè durant els darrers setanta cinc anys (i més i més) han gaudit d'impunitat absoluta per a imposar la seua idea d'Escanya. I no deixar-nos als altres gairebé dir ni País Valencià ni Països Catalans, mots a exterminar i a liquidar, com la mateixa llengua i cultura catalana, del País Valencià i de tot arreu.

Sabem quan comença la censura, com les guerres, però, no com acaben. Una vegada posada en marxa, no sabem fins on arriba. Perquè cap avall no hi ha aturador, no hi ha sostre. Perquè es tracta de negar el dret dels altres a la llibertat. Tots els drets. Segar la llibertat. I amb això no valen mitges tintes ni complicitats. El camí censurador sempre s'acaba en el totalitarisme, infectat d'intolerància i de feixisme, de negació dels drets i de les llibertats dels altres (Todorov).

Com els que anaren a boicotejar la presentació del llibre de Vicent Flor a la FNAC de València, “Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana, on Mònica Oltra, J.J, Pérez Benlloch, Vicent Olmos i V. Flor foren atacats per uns nacionalistes espanyols, terroristes i feixistes, que els llençaren bombetes de fum, insults, cadires, vexacions, etc. amb una certa tolerància i complaença de les forces policials (i de l'ordre espanyol) que arribaren tard i tractaren els agressors com a col·legues i amics. Un tracte exquisit que ja hagueren volgut l'estudiantat de la Primavera Valenciana, que foren maltractats com a enemics, amb brutalitat i terror per protestar pacíficament.

No obstant, com que eren d'esquerres, valencianistes o catalanistes, tot estava permés fins agredir-los amb acarnissament; i és que, des de fa molts anys, així és Espanya! Aquests fets d'agressió a les portes de l'Institut Lluis Vives a l'FNAC, els recull, molt bé, Ferran Torrent al seu retrat de Mònica Oltra, o Enric Morera, portaveu de Compromís a un Epíleg excel·lent reclamant radicalitat democràtica, valentia i empatia per estar al costat del nostre poble. No obstant, després, sovint, no s'infereixen totes les conseqüències; potser com remembrava Ramon Barnils a Gabriel Ferrater alliçonant els seus deixebles més petits, perquè havien tingut una educació pèssima, i, de vegades, reproduïen el poder reprimit, mostraven les seues pròpies nafres i aspiraven a “accedir a càrrecs per damunt de tot”. Els càrrecs desorienten molt, fan dir negre al blanc i blanc al negre. Els càrrecs legítims, no poden ser un fi en si mateix, si no un mitjà per exercir els nostres drets i llibertats. Des de la radicalitat democràtica. Ni Compromís, ni EUPV, ni ERPV, ni les CUP, ni el PSPV, ni cap partit o persona democràtica, pot adormir-se i vegetar davant els atacs del PP a la llibertat, a la llengua, a la cultura i al País sencer, si no en seran còmplices. Igual com en la lluita contra la corrupció no es pot estar només a mitges, en defensa del País Valencià, cal estar tots plegats. Com si es tractara d'un Front Popular per la llibertat, pels drets socials, pel PV. Ara i sempre.
Darrera actualització ( Dijous, 16 de maig del 2013 08:24 )
Sal·lus Herrero i Gomar

Origen

http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/646132-aci-sempre-es-camina-entre-elefants.html

Més sobre Onomàstica (Toponímia, Antroponímia) (119)

• El roig a la toponímia (Jesús Bernat Agut) (testimoni, 21/10/2014)
• Maó instal·la nous senyals amb el topònim bilingüe (notícia, 28/07/2014)
• RENFE castellanitza els noms de les poblacions del País Valencià (notícia, 26/03/2014)