Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

'La Veu', l’encarnació de la reivindicació

El singular Digital - Mar Sabé 4-Jun-2014

Cultura
03/06/2014
Història
'La Veu', l’encarnació de la reivindicació
El professor Josep Maria Figueres publica 'La Veu de Catalunya (1899-1937)', on repassa la història del diari català que va fer d’artífex de la Mancomunitat Catalana
Mar Sabé


Portada de 'La Veu de Catalunya (1899-1937)'

"'La Veu de Catalunya' va significar l’encarnació de la reivindicació catalana que més endavant va portar al seu director, Enric Prat de la Riba, a fundar la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923)”, explica a El Singular l'historiador i professor d'història del periodisme de UAB, Josep Maria Figueres.

Figueres, que acaba de publicar ‘La Veu de Catalunya (1899-1937)’ (Editorial Base), considera que “sense 'La Veu' no hi hauria hagut Mancomunitat”, perquè tot i que el moviment per aconseguir administracions catalanes era del poble, “qui el vertebrava era 'La Veu'”. En el llibre que ara publica aporta documentació excepcional sobre la història del rotatiu, dirigit per Enric Prat de la Riba, i a la seva mort per Francesc Cambó, que denoten que "'La Veu' va ser molt més que una tribuna del conservadorisme catòlic". En aquesta obra, l'autor aprofundeix en l’aportació cultural dels intel·lectuals que hi participaven –Eugeni d’Ors, Josep Pla, Josep Carner o Raimon Caselles, entre d’altres- i repassa com va viure el rotatiu els esdeveniments històrics de l’època.

“Fent aquest llibre m’he adonat que la imatge i el tòpic que ‘La Veu’ és un periòdic conservador i immobilista té moltes esquerdes”, comparteix Figueres, que explica que tot i tenir el rotatiu una posició clara al costat de La Lliga, el partit catalanista majoritari de l’època, també té una “visió del món que tendeix al refinament, a l’europeisme”.

La publicació tenia un públic “interclassista”, explica Figueres: “El lector no és ni el capellà trabucaire ni el patró d’una fàbrica". “De seguida es va convertir en una lectura obligada dels sectors intel·lectuals i culturals de l’època”, explica, “tot i no ser ni de bon tros en diari de més tirada”. Estava escrit en català en un moment en què “el català era molt vulgar i inexistent a les escoles”. “Va ser transgressor per l’època i ho va seguir sent fins els anys 30”, afirma l'historiador.

L’episodi del ‘número fantasma’

Mentre es documentava, Figueres va adonar-se que en cap de les col·leccions habituals hi havia el número 12.504 de la publicació, corresponent al 19 de juliol del 1936, -l’endemà del cop d’Estat que va iniciar la Guerra Civil Espanyola, que duraria fins al 1939-. La investigació el va portar a descobrir que aquest ‘número fantasma’ sí que existia, però només n’havien sortit entre 300 i 400 exemplars dels quals actualment se’n conserven dos: una a la biblioteca del Parlament i l’altra a l’Ateneu Barcelonès.

“Aquella matinada, un grup de les Joventuts Socialistes van entrar pistola en mà als tallers del diari exigint la publicació en portada del seu manifest revolucionari. Els periodistes de 'La Veu' van ser assassinats o van haver de fugir per cames, i el control va passar primer a mans d’ERC i després va ser dirigida per la CNT, que la va acabar tancant l’any 1937 perquè ja tenia altres publicacions”, explica Figueres.
El singular Digital - Mar Sabé

Origen

http://www.elsingular.cat/cat/notices/20...

Més sobre Persecució de la llengua catalana (34)

• Obliguen a estudiar francès els alumnes de Vall-de-roures que van escollir català (notícia, 25/09/2014)
• Prohibit ensenyar català (notícia, 23/09/2014)
• La persecució lingüística pitjor de la història (Joan Lladonet) (testimoni, 16/07/2014)