Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

I la mata de jonc?

10-Dec-2012

Actualitzat el 10/12/2012 a les 00:02h
I la mata de jonc?
No hi ha cap llengua al món que renunciï voluntàriament a una part del seu domini. L’única que es despreocupa de la pròpia integritat és l’anglès, perquè el seu àmbit vital és el món sencer. Un àmbit vital cada dia més hegemònic. Un idioma que pot semblar tan sòlid com el francès ha multiplicat els esforços públics en les darreres dècades per reforçar els lligams que uneixen els territoris que el mantenen com a oficial. La francofonia s’ha convertit en un concepte prioritari, no només com a darrera trinxera d’un somni colonial o de superioritat cultural desfasada per la realitat, sinó també com a únic bastió que pot garantir que l’hegemonia de l’anglès no sigui tan descarnada.

En un món de superioritat anglòfila tan evident, en què hi ha àmbits culturals on ni tan sols és possible la competència amb l’idioma de referència virtual o comercial, uns milers de parlants més o menys poden salvar espais determinants. A partir de quina quantitat de lectors es justifica econòmicament una traducció? Quin és el mercat mínim comú que pot garantir una activitat editora solvent? Patiria el món de l’edició catalana les estretors actuals si Catalunya, el País Valencià i les Balears haguessin lligat en les darrers dècades uns un circuit de lectors sòlid i únic?

És més fàcil que les pretensions del ministre Wert naufraguin si al davant només hi ha el rebuig social de Catalunya o si s’hi sumen els del País Valencià i el de les Balears? Dissabte vinent els sindicats majoritaris de l’ensenyament en aquests tres territoris, juntament amb Acció Cultural del País Valencià, Òmnium Cultural i Obra Cultural Balear, han convocat a Castelló de la Plana una manifestació per plantar cara a la pretesa llei de reforma educativa. Una manifestació que recordarà també les Normes dites de Castelló, que van unificar l’ortografia valenciana amb les de l’Institut d’Estudis Catalans, i que escriptors i intel·lectuals valencians van subscriure a la capital de la Plana ara fa vuitanta anys.

Fa tot just ara cinquanta anys Joan Fuster apel·lava en el llibre Nosaltres, els valencians a l’exemple de la mata de joc que Ramon Muntaner reivindicava en la seva crònica. Amb una criatura n’hi ha prou per arrancar-ne una mata si ho fa jonc a jonc. Però qui pot aconseguir-ho si estira de tots alhora? Cinc dècades més tard és trist haver de tornar a recórrer a l’enginy del cronista de Peralada i a la sagacitat de l’assagista de Sueca. Tant trist com necessari. Cal aturar les pretensions lingüicides del govern de Mariano Rajoy. Però els catalanoparlants ho han de fer conjuntament. Des d’una consciència unitària necessària per a la pròpia supervivència.
Vicent Sanchis

Origen

http://www.naciodigital.cat/opinio/4993/mata/jonc

Més sobre Col·laboració inter Països Catalans (305)

• Trobada per la Llengua i l'Educació a Palma (notícia, 15/10/2014)
• La nostra primera història de l’Alguer (notícia, 13/07/2014)
• Els valencians, sols davant el perill? (Rosanna Cantavella) (testimoni, 06/05/2014)