Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Cínics de cine

1-Feb-2010

Cínics de cine
josepselva | dilluns, 1 de febrer de 2010 | 12:40h

Si les pel·lícules, algunes, són un dels elixirs de la il·lusió sense la que no es pot viure, la botiga on s’han comprat sempre les vides vicàries que ens acaronen el sentiment, esta ara en mans de quatre millets que ens imposen l’assortit que podem triar i el paper d’embolicar.

Hollywood, la fabrica, ven el seu producte al segment de mercatat on vivim i assenyala els dealers, -les “Majors”- on els exhibidors -els Caprabos locals- han d’anar a comprar. I nosaltres a fer cua i a passar per caixa.

Heus ací la seva cadena tròfica que ens te lligats simplement perquè acceptem al cadenat. Com a última baula que som, nosaltres no ens mengem “un rosco”.

Això ha de canviar, i ara n’és el moment.




Avui alguns dels Caprabos del cine fan un lok-out patronal, recolzats per els sindicats CCOO i UGT , cosa mai vista, però ben normal entre millets i pillets, gent sense ofici i amb molt benefici que benviuen de vendre’ns la seva pel·licula.

Aquest país meu (ja em direu si també vostre) és del gènere d’art i assaig -com es deia als anys setanta- d’aquelles pelis que ningú entenia però que a tothom que l’havia vist li calia una sessió de cine-fórum per canviar la sensació d’haver estat fent d’imbècil hora i mitja per la d’haver presenciat una obra mestra d’un geni incomprès.

Admeto que potser -nomès potser- això ha canviat ara, i que potser –nomès potser- la iconoclàstia imperant ens ha immunitzat paradoxalment de la santa ira que hauria de desencadenar el sentir defensar l'exclusivitat del doblatge en espanyol per boques d’ase catalanes rendides al mes ranci del tòpics que ens pengen a les Espanyes: la pela és la pela, i el negoci que no me’l toquin.

Per sort, la llibertat de mercat vol dir també que els puc enviar a tots a pastar fang, i amb la conjura dels que no som necis, enfonsar-los el negoci en català, castellà i gujaratí a base de no entrar a les seves paridores.

Ho sento -només una mica- per els que no se sumen avui al lock-out, però aquestes batalletes de peixera ens obren horitzons oceànics en la forma de veure les pel·lícules que ens arriben d’arreu del mon i ja és hora que ens espolsem la dictadura unidireccional en que es fonamenta el negoci, que no vol saber res d'art, cultura, llengua o coneixement a través de l’invent dels germans Lumière.

Som al segle XXI i hem de tornar al segle de les llums, sense la regressió temporal i amb la projecció “aggiornada” de l’esperit de trencament i descoberta que caracteritzà els moviments filosòfics d’aquella època.

Els multicines son monocultius de la mateixa espècie transgènica, invasora i de peatge, amb patent i copyright d’idees que per definició han de ser lliures, i no estaria gens malament que la rebequeria d’avui dels mercaders de idees captives i dels seus serfs, membres dels sindicats del crim de la vulgaritat obrera, ens fornissin l’oportunitat de desempallegar-nos d’ells, i el revulsiu de ferir-nos en la nostra pròpia llengua, fos el principi de la seva fi.

No ens hem ni podem quedar-nos en la distinció entre bons i dolents exhibidors, ni entre els que tanquen o no tanquen, mes enllà hi ha el nus gordià que ens te lligats a una manera determinada de veure la vida feta pel·lícula i al mercadeig de les imatges que ens descriuen a nosaltres mateixos en el mirall d’una pantalla on es reflecteix el nostre personatge que ens hauria de pertànyer. La nostra espasa d’Alexandre que tallarà el nus serà la desertització del cinemes tal com ara els coneixem.

La vida és cine, el cine és la vida de cine que voldríem viure i reconèixer-nos-hi, i en canvi, els exhibidors de pel·lícules només son els mercenaris del sátrepes que pretenen governar sobre la vida aliena que nosaltres adoptem ,equivocadament,com a nostre, en comptes de fer de la nostra una vida de cine.

Ja és hora, i ara en tenim l’oportunitat, de trencar definitivament el cadenat i veure el cine que no ens deixen veure, el cine que es fa arreu del mon, i no només el que ens arriba per l’estret conducte de les sales de cinema, també el que ens arriba per la Xarxa de les Xarxes, el que ens passem de forma legal o no -segons els que entenen de legalitat- el cine a casa, amb els amics al sofà on ens ho fem, o al restaurant, amb pantalla i projector a la sobretaula desprès de sopar, al fòrum -i no al cine-fòrum- , a la fresca a l’estiu i al llit a l’hivern.

Els cínics de cine són tota la caterva que ens vol imposar com quin i a on hem de veure pel·lícules, també els predicadors interessats que volen lleis per prohibir els doblatges, una feina creativa aquesta, que ens fa intel·ligible les pel·lícules amb recursos purament cinematogràfics i ens acosta culturalment els personatges, com fa una bona traducció en el llenguatge literari.

Com als poc fumadors que no els costarà massa de deixar el tabac, tampoc a mi em costarà gaire de deixar les sales de cinema, mentalment ja en soc fora i no hi tornaré fins que qualsevol empresari independent ofereixi una sala on exhibir el que li vingui de gust, a ell i a la seva clientela, sense altre permís que el del autor, i amb el cuinat propi que ens agradi.
Josep Selva

Origen

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/158262

Més sobre Política lingüística Generalitat Catalunya (1196)

• El Parla.cat obre el període de matriculació a la modalitat amb tutoria (notícia, 08/09/2010)
• Al Sr. Sala Martín (ROSA SUNYER, MESTRA) (testimoni, 08/09/2010)
• Montilla enarbora el bilingüisme (Carme-Laura Gil) (testimoni, 08/09/2010)