Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Una illa enlloc: Traç de Guix

6-Mar-2009

Una illa enlloc: Traç de Guix
06mar2009 Enviat per Per Tutatis! a 09:35 Etiquetes de comentaris: reportatges

Antonio Martín ens cedeix aquest interessant pròleg al còmic de Miguelanxo Prado Traç de Guix, publicat en català per Glénat. (Traducció: Helena Muzás)
---

UNA ILLA ENLLOC

L’Illa....

L’illa com a metàfora de la solitud.
Tot home és una illa, tot home somia en un moment de la seva vida amb una illa.
Una illa a la qual fugir. Una illa en la qual refugiar-se. Una illa en la qual viure els somnis. Una illa en la qual és possible tot el que en la vida diària està prohibit.
Uns personatges en el límit de la incomunicació. Però també de les vivències.
A l’illa hi ha espai per a la malenconia i per als somnis.

L’autor...

En Miguelanxo Prado va créixer en un ambient cultural propici, envoltat de llibres, amb un pare a qui li agradava la novel•la, la història i l’art. A la seva infantesa, els còmics eren un element més del seu entorn quotidià. Sempre li va agradar dibuixar, com una passió. No és estrany per això que, quan ja estudiava arquitectura a la Universitat, descobrís que el seu verdader interès era explicar històries. El pas següent va ser lògic; deixar els plànols pel dibuix va ser una cosa natural, una decisió que en Miguelanxo Prado va prendre, però cap a la qual, alhora, es va deixar portar de forma natural.

En els primers moments va alternar la pintura amb la historieta. Pintava, exposava i venia els seus quadres... i la historieta era allà, esperant. Fins que, pas a pas, es va trobar que dedicava majoritàriament el seu temps i la seva intel•ligència a la historieta, i va ser llavors quan va abandonar comercialment la pintura, el món dels marxants i de les galeries. La seva primera historieta va aparèixer en un fanzine gallec i des d’allà va saltar a les revistes de còmics de Toutain, amb una primera historieta ambientada a l’univers de Lovecraft que es va publicar a la revista Creepy. Va iniciar així una trajectòria ascendent a les revistes de còmics dels anys 80: 1984, Comix Internacional, Caire, Cimoc, Zona 84... així com a la revista d’humor El Jueves. El seu reconeixement com a gran autor li va arribar abans a França que a Espanya.

Aviat va realitzar el seu primer llibre: Fragmentos de la Enciclopedia Délfica. I any rere any, historieta rere historieta, en Miguelanxo Prado va publicar diversos llibres de còmics: Stratos, Crónicas Incongruentes, Manuel Montano, Quotidania Delirante, etc., cada un amb la seva empremta personal, amb temàtiques i estils gràfics diferents, editats a diversos països. I va comprendre que, en el seu cas, els lectors seguien la seva obra per l’autor i no per un personatge concret. Va ser llavors, el 1991, quan en Prado es va plantejar realitzar amb total llibertat, sense encàrrec i amb guió propi, disposat a explicar el que ell volgués, una nova obra, Traç de Guix.

És a partir d’aquesta obra que en Prado va prendre consciència plena de la seva autoria, de què per realitzar una obra no és possible treballar sota les pressions de l’encàrrec, i va decidir que seria ell qui es marqués el ritme de treball. El qual li va portar de manera immediata i lògicament al convenciment i la decisió de què d’ara endavant només dibuixaria les historietes que li interessessin personalment com a autor.

Traç de Guix

La realització de Traç de Guix va significar pràcticament un període sabàtic per a en Prado, ja que, per escriure i dibuixar aquesta obra, va deixar de banda qualsevol altre treball i es va concentrar durant gairebé tres anys en la història que estava narrant, episodi a episodi. El resultat va ser impressionant pel que conta, per com ho conta i per la dissecció que fa dels seus personatges i de les seves vivències a l’illa. Tanta és la seva importància com historieta -pel seu dibuix, per la seva narrativa, per com descarna els personatges per ensenyar-nos les tripes de l’ànima-, com perquè era la primera vegada que l’autor es lliurava a fer l’obra que volia fer, sense encàrrecs, sense condicionants, sense terminis, sense ningú que volgués o pretengués tutelar el seu treball.

Encara avui, quan es parla amb en Miguelanxo Prado d’aquesta obra li brillen els ulls d’una manera especial. La prepublicació de Traç de Guix es va realitzar a la revista Cimoc a Espanya, i a la revista A Suivre a França, capítol a capítol, per lliuraments. I segons ha explicat el propi Prado, quan a la revista francesa van veure les primeres pàgines de Traç de Guix i els hi va explicar de què anava la història, gairebé els dóna un atac: tres personatges en una illa, que parlen, que actuen (i interactuen), sense que durant un munt de pàgines ocorri res especial, res sorprenent, gens extraordinari.... la idea no els hi cabia al cap.

Traç de Guix, obra màxima de l’autor, en la qual sintetitza la seva visió del viure, transcorre en solitud. Es tracta d’una història que narra l’experiència “impossible” d’un home que arriba a una illa i viu en ella una història que oscil•la entre el somni i la realitat, entre el present i el passat. És la seva obra més important i coneguda internacionalment, editada en llibre primer a França per Casterman el 1993, i després en una majoria de països europeus, entre ells Espanya; i ara, el 2008, arriba en llengua catalana. La importància de la mateixa ha estat reconeguda amb el Premi Alph’Art for the Best Foreing Album 1994 en el Festival de la Bande Dessinée de Angouleme, també el 1994 el llibre rep el Premi a la Millor Obra al Saló Internacional del Còmic de Barcelona i així mateix el Premi Spécial du Jury du Festival de Bande Dessinée de Sierre 94.

L’argument és, en síntesi, el següent: després de dies de navegació i tempesta, un home veu en l’horitzó una illa oceànica, més aviat un illot, que no figura a les cartes de navegació. Porta el seu vaixell fins a ella i l’amarra en un llarg moll coronat per un alt i gran mur blanc cobert de grafittis en tots els idiomes. Aquest espigó, en l’extrem del qual hi ha la petita illa, forma una línia al mar, com un traç de guix marcat en les aigües. A l’illa només ha una cantina, atesa per una dona i el seu fill, que és alberg i refugi dels viatgers, i més lluny, a la punta rocosa, un far abandonat. A l’illa hi ha un altre vaixell atracat, amb una dona que ha tornat a ella perquè creu que un dels missatges escrits en aquell mur, un missatge d’amor, està dirigit especialment a ella. A partir d’aquest plantejament s’encadenaran els esdeveniments.

Traç de Guix és un llibre construït a poc a poc, història per història, pàgina per pàgina, unes vegades amb la subtilesa del traç fi del suggeriment, que potser el lector casual no vegi i no llegeixi, i d’altres a destralades, perquè el lector fixi la seva atenció en el més immediat, en allò que l’autor vol mostrar-nos destacadament i que són fets claus de la història. Encara que caldria escriure de “les històries”, ja que l’obra està realitzada en capes narratives superposades, com un quadre, i les diverses històries, que admeten diferents lectures cada vegada que obro el llibre, ens porten a una espècie de vòrtex en el qual se subsumen les diferents accions. Per integrar-se finalment en aquest llibre excepcional. És el propi Prado qui ens adverteix a l’inici del seu llibre de les possibles lectures múltiples de l’obra a través de sengles cites de S.S. Van Dine i de Jorge Luis Borges.

En un món i en un temps, tan durs, tan materialistes, fins i tot cruels, com ara vivim, en Prado ofereix a Traç de Guix opcions properes al “realisme màgic” o, al menys, a una especial sensibilitat i atmosfera que permeten al lector apropar-se a aquesta història des de certa estranyesa, que els seus protagonistes són els primers en recalcar quan diuen: “Es diria que tot aquí, després d’una aparença real encobreix una essència estranya, com immaterial (...)”, “Potser res en aquesta illa no tingui cap finalitat i sigui aquesta la seva especial particularitat", “(...) Jo diria que és un lloc una mica estrany”. Per reforçar aquest sentiment, en Prado introdueix a la història referències i cites d’en Borges, d’en Bioy Casares, d’en Tabucchi. I tanca la història amb un text propi que deixa obertes les portes de la lliure interpretació als lectors.

Així, el lector de Traç de Guix participa activament en el desenvolupament de la història que en Prado ens narra a través del punt de vista d’en Raül, arrossegat per l’acció i les situacions que planteja l’autor, de manera que si text i dibuix es fonen en una narració completa, total, les imatges ofereixen a més la possibilitat d’un segona lectura, amb més deteniment, per la qual accedim al món privat de l’autor, a les seves obsessions i, sobretot, a una millor comprensió de l’univers en el qual es mouen els personatges. Això aporta més versemblança a l’obra, que en molts moments sembla que podria reflectir les històries particulars dels lectors, que així es converteixen en còmplices dels personatges. I senten amb ells l’angoixa del fet terrible d’estar vius, i sols.

Contemplada en conjunt Traç de Guix és una suma de silencis i incomprensions, de mitges paraules i de rebuigs, i sobretot de soledats. Hi ha amor i hi ha rebuig. Hi ha esperança i hi ha desencant. Així, mentre que el protagonista del llibre és en Raül, el viatger que a les primeres pàgines arriba a l’illa i que tornarà a ella al final en una recerca inútil de l’amor, són els propis lectors els testimonis privilegiats que, des de la seva pròpia solitud, viuen impotents les diverses històries de solitud que encarnen tots els personatges del llibre.

Personatges que viuen aïllats els uns dels altres, físicament i anímicament, però també aïllats materialment pel mar que envolta l’illa i que es converteix en un personatge més de la història, com el vent que hi bufa, com les gavines que la sobrevolen, com el far abandonat. Un aïllament que acaba per convertir-se en un buit absolut en el qual els personatges queden atrapats com en una presó. I tot això sense que en Prado recorri a un dibuix tremendista, a una acció desafurada, a grans gestos. L’autor en té prou amb insinuar una cosa que podria haver ocorregut, o no, amb accelerar les pulsacions dels seus personatges però no els seus actes. El dibuix és, com sempre en l’obra d’en Miguelanxo Prado, contingut, gens estrident: en els pitjors moments, quan s’accentua la tensió narrativa, els personatges no es debaten, no s’atabalen ni amb prou feines criden. I això accentua la sensació que l’illa és una presó i els seus habitants víctimes del destí.

Element bàsic de Traç de Guix és el color, obra directa d’en Prado. Un color pictòric que s’ajusta a cada capítol, i gairebé a cada pàgina, a la narració per reforçar-la i completar-la. El color és, a més, part de la posada en pàgina que realitza en Prado: sobre una base de color negre que va a sang, general per a totes les pàgines del llibre, les vinyetes de cada pàgina queden emmarcades per un color de fons que juga des dels blaus grisencs fins als marrons moradencs d’acord amb els colors i la llum dominants a cada pàgina. Finalment, la línia que emmarca cada vinyeta està dibuixada en tinta blanca, com un traç de guix... Aquesta paleta cromàtica serveix a en Prado per accentuar l’atmosfera de la seva narració, fins al punt que és tan important i forma part del relat com el mateix dibuix o els diàlegs.

Com a final, en Miguelanxo Prado ha afegit a la seva obra tres pàgines en les quals ret homenatge a en Hugo Pratt. I un nou epíleg, escrit expressament per a aquesta edició en català.
Antonio Martín
Antonio Martín

Origen


http://www.comicat.cat/2009/03/una-illa-enlloc-trac-de-guix.html

Més sobre Productes en català (90)