Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

'L'últim home que parlava català'

1-Feb-2009

TORNAR

01 de Febrer de 2009
'L'últim home que parlava català'

El diplomàtic Carles Casajuana acaba de guanyar un dels premis més prestigiosos de la literatura catalana, el Ramon Llull, amb L'últim home que parlava català, una novel·la que planteja obertament el tema de l'extinció de la nostra llengua. Hi apareix un senyor que explica: "Em dic Bernat i sóc l'últim home que parla català". La hipòtesi no ha causat cap sorpresa entre el jurat del premi, ni entre el món literari ni entre el públic en general.

Es pot concebre una novel·la que es titulés El último hombre que hablaba español, ambientada a Catalunya i que mostrés el punt final de la substitució del castellà pel català? Algú s'ho imagina? Segurament, no. No hi ha cap autor en llengua castellana que es plantegi aquesta possibilitat, ni tan sols els de Ciutadans o els espanyolistes més abrandats: tots ells, més enllà de la xerrameca i la provocació, saben que de sobres el castellà té una salut esplèndida arreu del món, i això inclou Catalunya.

Fet i fet, si l'esmentada novel·la arribés a escriure's i a publicar-se, hi ha una cosa segura: no seria rebuda amb la indiferència amb què s'ha premiat L'últim home que parlava en català. En el cas de El último hombre que hablaba español, segur que la Brunete mediàtica i els mitjans espanyols en general se n'haurien fet un amplíssim ressò: pàgines i pàgines d'entrevistes anàlisis, propaganda sobre la suposada persecució del castellà, etcètera.

Els espanyols no els faria cap gràcia la perspectiva de veure extingir-se la seva llengua. Els catalans, en canvi, hi estem tan acostumats que ja no ens ve d'aquí. D'ençà del manifest d'Els Marges del 1978 fins a l'actualitat, i ja portem trenta anys, la polèmica entre optimistes i pessimistes es repeteix cíclicament. I a cap catalanoparlant no li estranya. Tothom que sigui catalanoparlant i tingui una mica de consciència lingüística s'adona que la seva llengua està cada cop més arraconada i minoritzada, molt especialment a tota l'àrea de Barcelona (que és on s'està jugant el seu futur, perquè cap llengua no pot sobreviure a pagès: pregunteu als occitans què va passar quan van perdre Marsella).

Dins d'aquest procés d'extinció hi ha una etapa, que és la dialectalització, que denunciaven fa poc Jordi Pujol i Quim Monzó. El català és cada cop més depenent del castellà, no solament quan a lèxic, sinó pel que fa a les més genuïnes construccions sintàctiques. I, perquè se m'entengui, poso un parell d'exemples d'expressions típicament barcelonines:

1.- "Hi ha que fer un pedidu". La pitjor castellanada no és pas el "pedidu". Molta gent sap que s'ha de dir "comanda". El problema és que quasi ningú no s'adona que la frase ha de començar per "cal" o "s'ha de".

2.- "Ja estic aquí". Això és el que diu tothom quan arriba, traducció del "ya estoy aquí" castellà. Queda algú que digui "ja sóc aquí"? Al cap i a la fi, Josep Tarradellas ho va repetir un munt de cops fa trenta anys, i aleshores sonava del tot natural.

La degeneració del català és evident i, potser, irreversible.

Francesc Puigpelat

Origen


http://blogs.e-noticies.com/francesc-puigpelat/lultim_home_que_parlava_catala.html

Més sobre El català, llengua amenaçada (202)