Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Identitat i universalitat (I)

18-Dec-2007

Identitat i universalitat (I)
Antoni Morell

? Ben entès i d?entrada he de dir que tots els professionals de la premsa escrita, de les ràdios i de la televisió d?Andorra em mereixen un gran respecte i, en certes ocasions, un gran afecte.
Ben entès, també, que a la meva edat no tinc cap apetència mediàtica, ni de cap tipus...
Ben entès, també, que no sé si Andorra hauria d?anar a Eurovisió o no. Més ben dit, Ràdio i Televisió d?Andorra, perquè des de fa anys i panys ja sé que no és un tema d?Estats, sinó de ràdios i televisions dels països adherits.
Ben entès que no conec aquesta noia anomenada Gisela, i que em mereix tots els respectes del món. No sé si canta bé o no. M?imagino que sí! El que succeeix és que jo sóc del Serrat, del Labordeta, Aute o Sabina, del Brel, de la Bàrbara, de la Gréco, del Modugno, de la Mina. Dels Beatles i del primer Elvis Presley, entre altres, i també de la Cinqueti, o de la Rita Pavone, amb el seu sensacional Cuore... i, és clar, certament i, definitivament, dels Rolling... Ai! I procuro, sempre, saber el que canten, a més de com ho fan, i del ritme de sostinguts i bemolls.
Ben entès que entenc (?!) perfectament les masses desaforades escoltant el Boss, Led Zeppelin, i d?anglès, com jo de rus, o de xinès. És a dir, res de res. I, potser jo, agosarat, he pensat que una cançó és lletra i música. Oi? I m?interessa moltíssim la música, però també el que diuen, entendre i saber el que canten.
Ben entès, que Déu em valgui de posar en dubte ?o, fins i tot, en veu baixa, o d?esquitllada? les decisions de la cúpula de la televisió andorrana. Ni em correspon, ni hi entenc i, cal dir-ho, no formo part de cap partit ad hoc, necessitat de carnasses.
Sí, però, que voldria palesar unes petites, senzilles, i honestes reflexions, si m?ho permeten:
?Andorra no és, només, un nom publicitari. Però, en cas que ho sigui o ho fos, sempre una marca ha de tenir un contingut, un fons, un pes. I això no ho invento jo, sinó que ho diuen els grans semiòtics i professionals de la publicitat mediàtica del segle XX, tot just el segle anterior. Ai!
?Per tant, com he escoltat, ?si Andorra passa a la final, el nom d?Andorra? s?espargirà com a manà arreu de les terres d?Europa... hem de ser internacionals (?!).
?Però, és clar, darrere i/o dessota la marca Andorra, quin contingut vendrem? Que és un petit país ancorat als Pirineus, independent, entre Espanya i França, que parlem tres llengües, però que com volem ?ser universals?, parlem en anglès, amb dos mots en la nostra llengua única, també universal, però que només mereix dues ratlles?
?He de dir, d?entrada, també (ho he repetit infinitat de cops!), que no sóc ?nacionalista xenòfob, ni estret?, però també, penso que per ser universal, cal tenir solcs, terra, ales per volar. Per això hi ha tants somiatruites, a la dreta i a l?esquerra, potser, sense ales...
?Andorra no és una marca. I si ho és, com tota marca publicitària ?el que es diu?, el nom d?Andorra ha de tenir (si el tenim!) un contingut concret, real, fix i obert alhora, sense perdre cap element d?identitat. I els petits no ens podem permetre sortir al món ?i guanyar (?!)? sense que sapiguem qui som o què volem ser. M?explico?
?No m?interessa guanyar, m?interessa ser. En tot cas, saber estar, romandre. I sóc d?un minúscul país, petit, honest, treballador, equivocat i equivocable com tot ésser viu, però profundament honest, senzill, modest, sobretot modest, en la llengua que sigui, però primer en la meva i en la nostra! I, en cas contrari, em quedo a casa, que és el que hauríem de fer més sovint, jo el primer. No els sembla?
I, avui ja, quan es publiqui aquesta modesta reflexió, ja hauré entrat ?rellotge llatí? en els 67 anys de la meva vida, voldria explicar dues coses, per mi, importants.
La primera es produí durant un anterior Govern. Per mitjà del gran amic i professional Salvador Escamilla ?no cal que digui qui és, oi?? es va lliurar un projecte, per escrit (mai no es rebé cap resposta: per què en aquest país algunes autoritats no responen a les cartes signades?), la possibilitat que un gran artista internacional (tipus J. M. Serrat, sí), ens representés, sempre en la llengua del país. Silencis i buits... En tot cas, sempre donar suport als artistes del país.
La segona és personal i institucional. Quan vaig tenir l?honor de presentar les cartes credencials davant del cap de l?Estat del Vaticà, després d?haver estat nomenat, de manera immerescuda, ambaixador d?Andorra prop la Santa Seu, per part de l?actual cap de Govern, Albert Pintat, el discurs, lògicament, el vaig fer en llengua italiana. Vaig afegir-hi uns mots en llatí (coneixedor de l?estimació de Benet XVI per aquesta llengua morta (?!), uns tocs d?alemany (gràcies, Carme Sala) i, és clar, en la llengua d?Andorra, la catalana, la d?Andorra, l?únic Estat del món que es pot vanagloriar d?aquesta realitat lingüística, sociològica i institucional. És a dir, creativa.
I textualment, publicat a l?Osservattore Romano del 2 de desembre del 2005, deia el següent: ?E poiché la lingua ufficiale del Principato di Andorra è il catalano, intendo dire a Lei, come Ambasciatore di Andorra nella mia lingua: Andorra ?vol fer l?impossible pel respecte i la promoció de la llibertat, la igualtat, la justícia, la tolerància, la defensa dels drets humans i la dignitat de la persona?. Grazie tante, Santità.?
Certament, que no té res a veure la diplomàcia institucional amb bajanades eurovisives...
Antoni Morell

Origen


http://www.diariandorra.ad/noticies/view.php?ID=5317

Més sobre El català a Eurovisió (43)

Destacats