Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

No tanquem la paradeta

18-Nov-2014


No tanquem la paradeta
Joan Tharrats. Barcelona.
/ 18.11.2014

Impossible tancar la paradeta, perquè el Sr. Bachs (o simplement Bachs —difícilment els més propers li dèiem Josep Maria, ja que Bachs era més que el seu cognom, s’utilitzava com a mot amable—), des dels seus inicis va obrir una parada professional de moltíssimes possibilitats. El que molts cops he considerat, tot i ser un terme paradoxal, un humor substancial, anomenant-lo “humor seriós”.
Josep Maria Bachs | BTV

Josep Maria Bachs | BTV

De fet, la ironia habitava en ell darrere aquell bigoti que em va confessar no ser d’atrezzo sinó de collita pròpia: una altra manera de portar bigoti propi, fals, però de propietat. L’humor entès com a manera de viure i d’entendre les moltes branques de l’actualitat: sorgia per tot arreu, de manera subtil, a causa de la timidesa creativa que incorporava de sèrie, però latent a ell, dels que entenem la ironia com un aspecte vital.

Bachs, material sensible, era un creador d’idees. Fins i tot a les reunions de feina trencava esquemes, felicitant i rient a crit —que ja és dir— un guió que li agradava. Curiós que en un món en què la crítica sol derivar cap a la negació algú fes sentir el guionista protagonista amb el que havia escrit. Un miratge, francament.

No cal especificar la trajectòria del Sr. Bachs a la ràdio i la televisió. Ha creat estil i sempre perdurarà d’una manera o altra. Un Bachs que, dins i fora la feina era respectuós amb els qui sabien apreciar els detalls (la seva meticulositat, qui sap si n’era una mica la responsable), i més, d’aquells detalls que costen d’aconseguir.

Inoblidables moments al seu costat, fan rememorar que li podies treure conversa amb banda sonora incorporada a través del moviment de la seva mà dreta fent sonar les claus que s’ocultaven a la butxaca. Quan sonaven les claus, volia dir nerviosisme, concentració, però també distensió. Al Bachs se l’havia de viure i així aprenies constantment. D’entre elles la gran sorpresa: la cuina. Els sopars que esporàdicament sorgien, demostraven que n’era un expert. Aquesta va ser una assignatura pendent televisiva, el programa que li va faltar: el de cuina que mostrés la seva gran faceta per molts desconeguda. Bachs, amb ulleres de protecció contra alguna circumstància que la timidesa no pogués fer front, era un gran cuiner, dels entesos. Així ho demostren algunes memorables converses gastronòmiques amb Jordi Estadella, gran aliat seu.

No, no podrem tancar la paradeta perquè dins hi ha deixat massa elements: la novetat, per exemple.Era curiós observar com de diferents eren les converses que un podia tenir amb Bachs o Chicho Ibáñez Serrador. Bachs, compromès amb la realitat audiovisual, entenia la possibilitat de generar gags informatitzats, per l’”Un, dos tres…”, quan Chicho n’era reaci.

Amant de la tranquil·litat, del mar, i defugint elogis, aquest gran home que anava en Vespa “sempre conduint com si portés un cotxe” —deia—, deixa una porta oberta, un referent no solament professional (hauríem d’estar molt obtusos per no veure-ho), sinó humà. Un personatge que desbordava cultura, humor de moltes lectures, i que li feien molta gràcia els personatges amb noms compostos (com el de Maria Antònia que vàrem crear). Sabedor de comunicar com a periodista i presentador… i com a escriptor i guionista.

Un mai s’havia ni tan sols plantejat que pogués marxar. Però ens ha deixat feina. La feina de mantenir el rigor i no caure en la facilitat de la mediocritat. La de veure el prisma humorístic a tot, encara que a vegades s’intuís massa subtil. Però sempre, sempre present. Tant, que m’atreviria a dir que en la cerimònia de les seves exèquies, hauria acceptat que sonés de fons la sintonia del Filiprim.

No, no tancarem la paradeta.

Gràcies, Sr. Bachs.
Joan Tharrats. Barcelona

Origen


http://www.nuvol.com/opinio/no-tanquem-la-paradeta/

Més sobre Figures i personatges (1155)