Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

La "casta" lingüística

10-Nov-2014

Actualitat»Opinió
La "casta" lingüística
Bernat Joan i Marí | 10 novembre 2014 Vistes: 544 vegades

Actualmente puntuada con 5 estrella(s) sobre 5
Púntualo 1 estrellas
Púntualo 2 estrellas
Púntualo 3 estrellas
Púntualo 4 estrellas
Púntualo 5 estrellas

11 opinions
17 0 0
Print Más grande Más grande

Últimament s’ha posat de moda, especialment a determinats cercles polítics altiplaners, el fet de referir-se als que dominen la vida política com "la casta". M’imagín que deu fer referència a l’estratificació de classes socials, inspirant-se en el sistema social tradicional de l’Índia. Aparentment s’ha tractat de buscar un terme més o manco nou per substituir-ne un de vell i gastat (tot i que aquest encara no sigui més), i que alhora denotaria una certa filiació marxista: el nou seria "casta" i el "vell" "classe dominant". Bé, tant fa! Es refereixen a la mateixa cosa. La casta, en termes polítics, és formada per aquells polítics (i aquelles formacions) que des de fa anys i panys (vol dir, en termes estrictes, des de la consolidació de l’actual transició a la democràcia) dominen la vida política espanyola. Les ramificacions de la casta espanyola serien, entre d’altres, les respectives forces polítiques dominants a Catalunya o al País Basc durant aquest mateix període, és a dir Convergència i Unió i el Partit Nacionalista Basc. Ja no em queda clar, per exemple, si un partit com ERC seria o no part de la "casta". Però tot apunta que, per antiguitat i per participació en diferents governs, també podria formar-ne part.

Vegem, en qualsevol cas, que estam parlant d’un sistema bipartidista, de partits hegemònics que fa tres dècades que ho són, que actualment es troba en una claríssima crisi oberta.

Podem trobar, emperò, altres dimensions de la "casta" que duen molt més temps en plena operativitat, que s’han consolidat plenament a la societat, que no semblen gaire en crisi i que, molt curiosament, ningú no pareix que tengui cap intenció de discutir. En aquesta entrega em limitaré a comentar-ne una de ben clara i que porta, a la nostra part del món, tres segles de punyicar i mig segle de ple assentament. Em referesc, i pel títol ja ho haureu endevinat, a la "casta" lingüística.

Anem als orígens. I pensem en el que alguns han anomenat la Doctrina Andalusa. Remontem-nos al segle XV i agafem els exemples de Bernardo José de Alderete i d’Antonio de Nebrija. Aquesta bona gent varen predicar, a finals del segle XV i principis del segle XVI, que els vencedors tenien tot el dret a imposar la llengua als vençuts. Nebrija és l’autor de la primera gramàtica de l’espanyol. I Alderete va ser un dels personatges que varen ajudar-li a configurar la seua visió del món. La imposició de l’espanyol a què feien referència no afectava encara els Països Catalans, puix que la Corona d’Aragó encara era formalment independent. Però sí que afectava, per exemple, el conjunt de l’Amèrica que anaven conquerint els castellans. Els conquerits havien d’aprendre la llengua de l’Imperi, com a mostra de subjugació a la casta lingüística castellana.

Aquí varen començar a operar plenament a partir de principis del segle XVIII. El Decret de Nova Planta que liquida l’autonomia plena de les Balears (excepte Menorca) és de 1715 (l’any vinent farà tres-cents anys). A més de robar-nos les salines, la nostra principal indústria, el nou règim borbònic ens imposa la llengua de la casta. Aleshores, la "casta" eivissenca –llegeixi’s una part dels senyors de Dalt Vila- s’hi afegeixen immediatament. Aprenen el castellà i el comencen a parlar com a signe de distinció. I van proliferant les actituds diglòssiques. La casta lingüística va fent camí. Després vendran la Real Cédula de Aranjuez, la consolidació de l’Estat espanyol centralitzat o, més endavant, la Ley Moyano. Totes imposen la llengua de la casta a tot arreu. Encara més, la converteixen (i fins avui!) en l’única llengua oficial de l’Estat.

La nostra gent, el poble ras de les Illes Balears, de Catalunya i del País Valencià, emperò, s’hi resisteix. I genera la Renaixença, i el Modernisme, i l’obra magna del Noucentisme, amb la Mancomunitat de Catalunya al capdavant. Els pàries miren de mantenir-se, davant la casta lingüística dominant. I, quan comencen a construir una mica de cultura i de saber en llengua catalana, ve primer el general Primo de Rivera, per a qui la llengua era tan important que el seu primer decret va ser per prohibir l’ús públic de la llengua catalana. Prohibir el català no era una prioritat qualsevol: el primer decret! Uns anys després tornava l’esperança, i la casta lingüística havia d’afluixar una mica. Però tornaria a brotar amb tota la seua crueltat i duresa amb la dictadura franquista. La dictadura franquista va consolidar plenament la casta lingüística, sense embuts i sense manies.

Amb el retorn de la democràcia formal, a la mort del dictador, la casta lingüística ens torna a deixar respirar una mica. Però no gaire. Manté el castellà –la llengua de la casta- com a única llengua oficial de l’Estat, i permet, com a màxim, una mena de cooficialitat asimètrica a determinades comunitats autònomes.

Ah! No fa falta dir que la casta lingüística va de bracet amb la nacional. Llengua única de l’Estat i Estat únic a Espanya són dos conceptes que van estretament entrellaçats, i uns i altre es retroalimenten. Per tot això no puc entendre com els que diuen que volen desplaçar la casta s’apunten al més dur i contundent d’aquesta dimensió de la casta que ara hem comentat.

BERNAT JOAN I MARÍ
BERNAT JOAN I MARÍ

Origen


http://dbalears.cat/actualitat/opinio/casta-linguistica.html

Més sobre Política Lingüística Estat espanyol (1236)

Destacats