Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Valencià en perill d’extinció

3-Oct-2014

Xavi Sarrià

03.10.2014
Valencià en perill d’extinció

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame


Mentre a Catalunya el procés arriba a un moment crucial i il·lusionador, al País Valencià ens continuen caient poals d'aigua freda. Un dels darrers ha estat la notícia d'aquest estudi sociolingüístic que pronostica, si continuen les polítiques actuals, que la xifra de valencianoparlants caurà fins al 10% l'any 2050. He de reconèixer que la dada atempta contra l'optimisme que molts hem intentat atiar aquests darrers anys. I posa en evidència que, malgrat els esforços a la barricada quotidiana, la política institucional de 'los defensores de la lengua valenciana' ens pot passar per damunt com una aplanadora.

La pèrdua de parlants del català al País Valencià bé de lluny. Però, no de tan lluny. Ara ens costa d’imaginar que fa només cent anys, en els territoris on històricament era privativa, el valencià era d’ús hegemònic entre la població, exceptuant la noblesa, castellanitzada al segle XVI per influència de la Cort de la Germana de Foix, i la burgesia en ascens que, per imitació d’aquesta, es va castellanitzar quan va arribar al poder. A banda del Decret de Nova Planta, doncs, la nostra llengua va recular arran la pèrdua de prestigi social que va propiciar que els pares educaren els fills en castellà. Brauli Montoya i Antoni Mas ho han documentat a La trasmissió familiar del valencià, una treball molt interessant en què els professors de la UA expliquen com aquesta deserció es va iniciar als barris de l’alta burgesia de València --seguida de la d’Alacant, Castelló i Alcoi-- i va descendir en l’escala social fins arribar a les barriades populars dels afores de les ciutats als anys seixanta i setanta del segle XX. Com a curiositat reveladora, deixeu-me apuntar que Teodor Llorente fou un dels primers valencians als qui a casa van parlar en castellà; la mateixa llengua que empraria anys després, malgrat ser un dels artífex de la Renaixença Valenciana, amb els seus propis descendents.

Als anys vuitanta, amb la fructificació d’una dèbil consciència, les primeres politiques lingüístiques i la introducció parcial de la llengua a l’escola, es va començar a aturar el que semblava inevitable. Ens podem salvar, pensàvem. La situació es revertirà, seguíem. I de fet, teníem part de raó perquè el nou context va permetre que la castellanització no s’expandira amb força per les àrees no urbanes. Però els tímids avenços del PSPV i el fre en sec del PP ens feren despertar. No només perquè en matèria de llengua l’estatutet del 82 eren d’una ambició ben limitada sinó perquè Zaplana i companyia es va carregar qualsevol avenç sociolingüístic. Avui, la sentència que encapçala aquestes línies --manllevada per cert d’aquest llibre-- esdevé una amenaça amb horitzons concrets: el valencià està en perill d’extinció. I cal que ens siguem ben conscients, sobretot els més joves. Perquè --si em permeteu un altre apunt-- realitats que ens semblen consolidades com la nostra potent escena musical, podrien fer aigües d’ací uns d’anys.

Aquesta és la crua realitat del País Valencià. I tots sabem que si bé la llengua no és l’únic element cohesionador de la nostra d’identitat col·lectiva, sí que és el més important. En el context de cruïlla històrica on ens trobem, i amb la nova ofensiva recentralitzadora en marxa, el que fem i el que no fem cadascun de nosaltres resulta vital. Més encara si som conscients que un dels principals problemes del català és la minorització creixent derivada de la pèrdua de prestigi social, un problema greu que --recordem-ho-- ens afecta a tots els Països Catalans --el cas d’Andorra demostra com fins i tot una estructura d’estat té problemes per aturar la devallada de parlants--. Fuster, uns dels qui malgrat haver-se educat sota la doctrina franquista feren possible el nostre despertar quan tot semblava perdut —als anys seixanta!— ho va deixar escrit en un dels seus aforismes més cèlebres: tota politica que no fem nosaltres ens la faran contra nosaltres. Cinquanta anys després, l’advertència resulta més urgent que mai.

xavisarria@mesvilaweb.cat
Xavi Sarrià

Origen


http://www.vilaweb.cat/mailobert/4213363/valencia-perill-dextincio.html

Més sobre Sobre la situació de la llengua (133)