Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Solidaritat occitanista

2-Set-2014

Patrici Pojada

02.09.2014
Solidaritat occitanista

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame


Barcelona, 10 de juliol de 2010: més d'un milió de catalans baixaven al carrer per denunciar la sentència espanyola contra el projecte de nou estatut de Catalunya (el que, precisament, feia de l'occità una de les llengües oficials de Catalunya). De llavors endavant, un potent moviment social, més enllà de les oposicions polítiques clàssiques, començava a fer camí, un moviment que no para de créixer des d'aquell moment. Les consultes organitzades a tantes poblacions a partir d'Arenys de Munt van obrir pas i van difondre un missatge clar.

Barcelona, 11 de setembre de 2012: un milió i mig de persones ocupaven pacíficament els carrers i les places de la ciutat, reclamant, sense cap mena de dubte, la independència de Catalunya, sota el lema de 'Catalunya, nou estat d'Europa'. 11 de setembre de 2013: un milió i mig de persones s'agafaven les mans, unint el nord del País Valencià i el Vallespir i formant una cadena humana de més de quatre-cents quilòmetres per la independència. Enguany, la Diada de l'11 de setembre confirmarà aquesta mobilització.

Aquell moviment profund, resumit en algunes de les seves manifestacions més emblemàtiques, no ens pot deixar indiferents, a nosaltres, occitans. En tot cas, personalment, no em deixa gens indiferent i afegiré, sense esperar més, que no sols hi dono suport, sinó que també me'n sento partícip. Crec que ara és l'hora de prendre posició, com a occità, per un moviment que, en la concepció que tinc de l'occitanisme des del començament, em concerneix totalment. Fins i tot podria dir que, en aquest sentit, em concerneix i ens concerneix triplement.

D'una banda, perquè crec que els pobles tenen el dret (fins i tot el deure) de decidir el seu futur, més encara quan ho fan amb un moviment democràtic popular. I, d'aquest punt de vista, això que passa a Catalunya --en aquest país tan pròxim-- és, actualment, exemplar. D'una altra banda, el meu compromís amb l'occitanisme és, naturalment per mi, pastat de 'catalanisme'. No és cosa del passat, romàntica o no sé què, sinó un sentiment totalment arrelat en el present, un present que ens fa, cada dia, evident que occitans i catalans compartim moltes coses que ens agermanen. Sí que podríem convocar el passat i tornar a parlar dels trobadors o de la batalla de Muret, per exemple, però la proximitat actual és tal que no és necessari de remuntar gaire lluny en el temps com si la història s'hagués parat a l'edat mitjana. Així, les cançons, la televisió, la producció audiovisual, les pel·lícules, els llibres catalans, etc., són un referent per a nosaltres, formen part de la nostra cultura i els fem nostres. Finalment, si calgués una darrera raó, aquesta vertaderament 'occitana', no ens pot deixar indiferents que un tros d'Occitània es troba a Catalunya (la Vall d'Aran) i que els catalans --responent a la voluntat dels aranesos-- van reconèixer la nostra llengua occitana i en van fer una de les llengües oficials de tot Catalunya. Només per això, el que passa a Catalunya a hores d'ara també és nostre.

El meu posicionament, en sóc plenament conscient, no és gens representatiu de l'occitanisme --i ho sento!--, però existeix i no el podem negar o amagar. M'ha semblat que havia arribat l'hora d'expressar la meva solidaritat amb els catalans, en un moment clau, quan Catalunya viu un procés històric engrescador i esperançador --encara que difícil-- que és un model de dignitat i un exemple per a nosaltres. Confio que els catalans no oblidaran que, de l'altra banda dels Pirineus, tenen una part d'ells mateixos i que, potser, 'Des d'Alacant a la Provença / Res no s'acaba i tot comença' (versos de Josep Vicenç Foix). Sí, que tot comenci! Ho desitjo: per mi, com a occità, tot el que passa a Catalunya no m'és estranger i representa una gran esperança... Ara que sabem que tot està per fer, que aquest 'país petit' --que és un gran país-- ens ensenyi que tot és possible! Ens hi trobarà al seu costat... i, esperem, no ens oblidarà!



Patrici Pojada
Catedràtic d'història moderna. Membre de l'Institut d'Estudis Aranesi-Acadèmia Aranesa de la Lenga Occitana. Membre del Conselh Lingüistic del Congrès Permanent de la Lenga Occitana.
Patrici Pojada

Origen


http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4208951/solidaritat-occitanista.html

Més sobre Occità (134)