Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Autoodi lingüístic

27-Ago-2014


Opinió. Odei A.-Etxearte
27/08/2014
Autoodi lingüístic
"Els barbarismes s'escolen sovint en la conversa per relligar-nos a la història"
Odei A.-Etxearte
Tots els oficis tenen eines. L'orfebre mai no deformaria l'or, el forner no socarraria el pa. Amb l'idioma, ens hem acostumat al maltracte dels professionals; al menysteniment instrumental, inconscient i tolerat, qui sap si autoinfligit com el reducte de tants segles de prohibicions i de l'intent de genocidi lingüístic que encara perdura en lleis com la de Wert. Els barbarismes s'escolen sovint en la conversa per relligar-nos a la història. Però més val cuinar amb les mans netes, dutxar-se cada dia i regar les plantes de tant en tant. N'hi ha que es compren vestits de centenars d'euros, ocupen nostrats càrrecs directius d'allà on sigui; es consideren preparats, llegits i ben educats; i quan obren la boca en auditoris públics es desabillen amb una “crisi” en plural, un “deute” en femení, un característic “namés” d'allò més popular o un “onta” del ciutadà més orgullosament bilingüe. I mai no passa res. Bé, sí que passen algunes coses: acceptem l’errada per norma, legitimem el greuge, contribuïm al desmantellament dels mots.

Una cosa és equivocar-se, només faltaria, i una altra de ben diferent és perseverar en l'error, com qui llueix amb orgull una llàntia a la camisa el dia del seu casament. Podem aplaudir el nuvi o intentar fer venir el cambrer amb el llevataques. Baixem d’un taxi si ens molesta que el conductor fumi però ens hem acostumat a acceptar que ens colpegin lingüísticament. El nouvingut ens conquista amb quatre paraules en català, sabem valorar l'esforç dels que l'aprenen, però hem acceptat que es pugui viure al nostre país sense saber-ne ni un borrall. I no parlo dels primers mesos o dels primers anys dels que arriben. Vull dir sempre, per més que els indicadors estadístics diguin que un 94% l'entén. La immersió ha estat una primera victòria que ha fet de la llengua una eina d'integració social i cultural després de la transició gràcies, en bona mesura, a la pressió social d'uns pares que justament no van poder aprendre el català a l'escola i que volien garantir-ne el coneixement dels fills. Trenta anys després, i davant del repte de la construcció d'un nou estat, hauríem d'admetre que la immersió és clau però insuficient. L'ús real del català al carrer i en tots els àmbits de relació és el que fixa després el llistó. I l'hem posat massa baix en quantitat i en qualitat.

Alguns se n'han servit. Durant dècades ha estat una manera d’erigir fronteres polítiques, reserves de vots marcats per la identitat espanyola a la perifèria barcelonina. Hi van jugar els que se'n beneficiaven i, indirectament, també ho van afavorir els que van renunciar a penetrar-hi. Fins i tot encara n’hi ha que la fan servir de sedàs social: la pronúncia et classifica i a la fi, si cal, et condemna en funció d'on visquis. Per sobre de la Diagonal, la preeminència del castellà i la incapacitat d'expressar-se amb normalitat en català s'accepta com un mal menor. La incompetència lingüística d'una “choni” fa riure. La d'un director de diari mereix un silenci venerable.

Ara es mercadeja amb la possible cooficialitat del castellà en la Catalunya independent. Per un suposat grapat de vots en els feus abans impenetrables per al catalanisme hem renunciat a fer un debat en profunditat sobre el futur estatus de la nostra llengua. I tanmateix, alguns som independentistes perquè creiem que ha arribat l'hora de protegir-la amb els instruments d'un estat i de garantir el dret dels ciutadans a educar-se, a relacionar-se i a ser atesos en català en tots els àmbits i amb correcció. És una raó com qualsevol altra, tot i que de vegades sembla que l'interès conjuntural i la síndrome del maltracte puguin més. L'elecció de la doble oficialitat es vol vestir de tolerància: com som d'oberts i inclusius, els catalans! En realitat comporta la perpetuació del greuge atàvic a manera d'autocondemna, i manté la frontera política i social. La immersió va ser un primer pas, sabem que hem de lluitar per conservar-la. Però ara ja no n'hi ha prou. En el nou estat la justícia social ha de ser l'excel·lència.

Odei A.-Etxearte

Origen


http://www.elsingular.cat/cat/notices/2014/08/autoodi_linguistic_102649.php

Més sobre Empobriment del català (54)