Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Ara és hora d'estar alerta

4-Jun-2014

ActualitatbulletOpinió
Ara és hora d'estar alerta
Jordi Caldentey | 04 juny 2014 Vistes: 244 vegades

Actualmente puntuada con 5 estrella(s) sobre 5
Púntualo 1 estrellas
Púntualo 2 estrellas
Púntualo 3 estrellas
Púntualo 4 estrellas
Púntualo 5 estrellas

17 opinions
#elreiabdica
690
03-06-2014
8 28 0
Print Más grande Más grande

Arran de l'abdicació del rei d'Espanya, ara, tant aquí com al Principat com a València, torna haver-n'hi d'il·lusionats amb la idea d'una tercera República espanyola. I s'hi il·lusionen amb tota la seva bona fe. Però que vagin alerta. Facem memòria:

El 14 d'abril del 1931, després de la victòria republicana a les eleccions municipals celebrades feia dos dies, el líder independentista Francesc Macià va proclamar la República Catalana. Això va alarmar de bon de veres el govern republicà de Madrid, el qual era conscient que, si volien fer descarrilar l'emergent estat català, havien d'anar amb peus de plom, fer política i tenir mà esquerra. Sabien que, amb la violència militar, no aclaririen res i en serien més enrere. El punt de trobada amb Catalunya que saberen aprofitar hàbilment els republicans espanyols va ser el Pacte de Sant Sebastià, que aquests havien signat conjuntament amb els republicans catalans. Aquell pacte havia accelerat la caiguda de la monarquia. Tant uns com els altres anaven de bracet en aquella aventura. Per això, dia 16 d'abril va arribar escapada a Barcelona com si tingués foc dins les sabates una delegació negociadora de tres ministres del govern republicà espanyol. Molt 'mañosamente', n'hi enviaren dos de catalans: l'esquerrà Marcel·lí Domingo i el dretà Lluís Nicolau d'Olwer.

A les negociacions hi va haver estirades ben fortes, però l'Avi Macià va anar amollant davant la proposta autonòmica republicana espanyola i davant la disposició dels partits catalans a resignar-s'hi. La majoria de dirigents catalanistes veien bé romandre dins l'Estat espanyol amb un règim d'autogovern, que es faria efectiu amb la institució de la Generalitat de Catalunya, i amb el restabliment de l'oficialitat del català, abolida feia dos segles. Però l'Avi ja ensumava que allò seria a la llarga una claudicació: 'Avui és el dia més trist de la nameva vida', va afirmar en Macià quan va haver consentit el pacte. Havia tocat la glòria de l'Estat català amb les mans i, amb aquell pacte, tot se n'anava en orris.

Però a l'Espanya d'aquell temps -com a la d'ara- hi havia una part massa nombrosa i, sobretot, massa poderosa, a la qual no anava bé de cap manera que el projecte espanyol fos plural, compartit en condicions d'igualtat per les diverses nacions ibèriques. En comptes d'això, volien -i volen- que el projecte espanyol sigui una simple expansió geopolítica de Castella fins a l'Atlàntic i, sobretot, fins al Mediterrani amb un centre imperial ubicat a Madrid. Una còpia de França artificial i forçada. Si Catalunya hagués consolidat la seva República pròpia en lloc de pactar una autonomia diluïda dins la República espanyola, l'ocupació militar de Catalunya del 1939 per les tropes d'en Franco difícilment s'hauria difuminat davant les potències europees com un episodi intern més de la guerra civil espanyola. I això no ho dic jo: ho diu l'ideòleg nacionalista espanyol José Antonio Primo de Rivera. Si obriu per la plana 299 les seves Obras Completas, publicades a Madrid l'any 1954, hi podreu llegir aquesta carta del 24 de setembre del 1934, en què acabussava en Franco que fes via a afuar l'exèrcit espanyol contra Catalunya perquè 'si se proclama la República independiente de Cataluña, no es nada inverosímil, sinó al contrario, que la nueva República sea reconocida por alguna potencia. Después de eso, ¿cómo recuperarla? El invadirla se presentaría ya ante Europa como agresión contra un pueblo que, por acto de autodeterminación, se había declarado libre. España tendría frente a sí, no a Cataluña, sino a toda la anti España de las potencias europeas'.

Amb la Segona Restauració borbònica, del 1975, les forces catalanistes volgueren tornar provar el camí de l'atutonomia pactada amb Espanya. I, com diu en Jordi Pujol, el règim del 'café para todos' va arribar a semblar que anava bé. Però l'any 2.000 n'Aznar va treure la majoria absoluta, amb la qual cosa el personatge es va llevar la careta del 'catalàn en la intimidad' i es va tornar sentir forta la part d'Espanya que ell representava i que sempre ha volgut l'assimilació de tots els pobles del seu interior a Castella. A l'acte va començar tot un procés d'esbucament dels quatre avanços que hi havia hagut en l'autonomia tant de les regions històriques reconegudes -la basconavarrasesa i la centrecatalana- com de les no reconegudes -la balear, la valenciana i l'aragonesa- com de les inventades -pràcticament la resta fins a comptar-ne desset-. Això mateix començaren a fer amb els quatre avanços que havíem assolit de cap al recobrament de l'ús normal dels idiomes no castellans de l'Estat. Per tant, amb la 'Transición', que en diuen ells, ens saberen entretenir deixant-nos fer un castell de cartes. I, totd'una que la dreta nacionalista espanyola s'ha pensat ser prou forta, li ha pegat bufada.

Ja hi tornam esser! Si ara no anam alerta, podem tornar sopegar -per tercera vegada, i qui fa tres ase és!- amb la temptació de deixar-nos entabanar amb la nova cosa, amb la nova reforma que ben segur provaran de fer amb el canvi de rei ara que veuen que la Catalunya-regió els fuig de bon de veres i ja té un peu defora. Ahir vespre ja hi havia estelades mesclades amb banderes espanyoles republicanes. Ho torn dir: alerta! Una Espanya reformada, per molt bones intencions que tenguin els reformadors i per molt bona fe que tornàssim tenir els reformats, continuarà tenint sempre la gran -i, encara més que gran, poderosa- part nacionalista exacerbada que esperarà, cercarà i crearà el moment històric futur propici per tornar pegar bufada al nou castell de cartes.

A les Balears i València en tenim la mostra. N'hi ha prou mirant de què va la dreta nacionalista espanyola a les regions de la nostra nació on pot fer allò que el cos li demana: les Balears i València. Idò això mateix farà al Principat, on ara predica 'federalismo', 'tercera vía', 'reforma de la Constitución' i coses per l'estil la mateixa dreta nacionalista que, a València, talla totes les televisions que no siguin en espanyol, tant si emeten des de Barcelona com des de València, on fa el sord al clam de 126.000 famílies que volen escola en català valencià i els imposa l'espanyol, la mateixa dreta nacionalista que, a Mallorca, imposa les quimeres d'un grupuscle ultranacionalista que vol esbucar l'escola mallorquina i, alhora, fa el sord als 120.000 manifestants que protagonitzen la manifestació més gran de la nostra Història i on s'estima més deixar morir de fam un docent lluitador com en Jaume Sastre abans d'escoltar el clam d'aquest professor mallorquí perquè el qui va dir que seria 'el President de tots els balears' s'assegui a negociar els canvis a l'escola amb els professionals de l'escola, amb els pares i amb els alumnes.

Aquesta dreta nacionalista, nombrosa i poderosa continuaria existint dins una Espanya amb rei nou, reformada, fins i tot oberta a referèndum sobre monarquia o república. No ens deixem entabanar! No perdem el nord. Ara és hora d'estar alerta. Molt alerta.

Jordi Caldentey.
Jordi Caldentey

Origen


http://dbalears.cat/actualitat/opinio/ara-hora-estar-alerta.html

Més sobre Història de la llengua (399)