Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

El DNV que m'hauria agradat

3-Mai-2014

Actualitat - Cultura
< anterior | següent >

Dissabte, 3 de maig a les 00:00h Cultura

País Valencià
El DNV que m'hauria agradat, per Antoni Ferrando
Opinió
Comentaris 19 comentaris

Dolent Fluix Bo Molt bo Fabulós (3 vots)

URL curta

Etiquetes
Acadèmia Valenciana de la Llengua, Antoni Ferrando, Llengua

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha aprovat el seu Diccionari normatiu valencià (DNV). S'ha fet l'esforç de reunir el nostre patrimoni lèxic i fraseològic amb voluntat d'exhaustivitat. Una obra així, feta per la institució oficial normativa dels valencians i amb aqueix propòsit, té un gran valor simbòlic i afectiu, que bé mereix el respecte de tots els valencians. Però, com tota obra humana, el DNV té les seues llums i les seues ombres. Entre les seues virtuts destacaria no sols la incorporació i el reconeixement de mots i expressions presents diàriament en boca de molts valencians i valencianes, sinó també la fixació de nombroses formes segons els millors criteris etimològics. També permetrà revelar mancances i incoherències d'altres diccionaris.

Però és precisament perquè el volem el millor possible que el voldríem també amb els mínims defectes possibles. Una apreciació, aquesta, òbviament subjectiva, però no mancada de fonament, ja que, en integrar més o menys sistemàticament el Diccionari valencià de la Generalitat i de l'IIFV (1995) –que recull la normativa consolidada–, el Diccionari de la RACV –que hi va en contra– i el DCVB, d'Alcover-Moll –que és descriptiu, dialectal i històric–, i en acceptar una notable quantitat de castellanismes innecessaris, a) ha convertit en descriptiu un diccionari titulat normatiu; b) ha donat cabuda a tanta variació per a un mateix ètim que ha desconsolidat molts aspectes de la lexicografia consolidada –així, bacallà/bacallar, desnonament/desdonament, naixement/ naiximent, etc.–, c) ha adoptat prioritzacions de formes amb criteris sovint contradictoris, ja que unes vegades ha mantingut les més generals o les més ajustades a l'etimologia i altres vegades ha preferit les més particulars i les menys ajustades a l'etimologia, d) ha alterat o difuminat criteris fixats en altres obres normatives de l'AVL, i e), en contradicció amb el que s'afirma a la Introducció, no ha integrat la "sensibilitat" de molts sectors lingüísticament conscienciats de la societat valenciana, que aspirem a conciliar equilibradament, en la teoria i en la pràctica, particularitat i convergència. En aquest darrer sentit, n'adduiré un exemple. Conclosa amb la Gramàtica Valenciana Bàsica i el DNV la determinació i l'elaboració del corpus normatiu del valencià, s'hi torna a constatar el reconeixement i l'ús de les formes simples dels demostratius (este, estos, etc.) i dels incoatius in -ix (patix, patixen, etc.), molt adequats en determinats àmbits, però també la invisibilització en la pràctica –amb només algun exemple concentrat en la Introducció– de les formes alternatives (aquest, aquests, etc.; pateix, pateixen, etc.), molt adequades en altres àmbits d'ús. L'aplicació sistemàtica d'aquest criteri en el conjunt del corpus normatiu de l'AVL no sols contradiu la confessada voluntat d'integració de "sensibilitats" i els usos recomanats i coherentment practicats per mestres com Carles Salvador, Josep Giner, Sanchis Guarner o Enric Valor–, sinó també una concepció de la llengua al meu parer excessivament particularista, que no casa massa bé amb els criteris establits en la Llei de Creació de l'AVL, que fixa que s'ha de partir de la normativa consolidada derivada de les Normes de Castelló. Una concepció i una praxi en la qual no es reconeixerien els nostres escriptors més importants de tots els temps, com sant Vicent Ferrer, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, Joanot Martorell, Teodor Llorente, Constantí Llombart o Vicent Andrés Estellés, expressament homenatjats per l'AVL, ni la immensa majoria dels escriptors, gramàtics, investigadors i docents actuals, ni les Universitats valencianes, ni la immensa majoria de les nostres institucions culturals, partits polítics i sindicats, i que contradiu altres pronunciaments de l'AVL, com l'acord 6/2002 sobre "orientacions i suggeriments per a l'elaboració dels materials escolars escrits en valencià", que preveuen l'alternança d'unes formes i altres a partir del "segon cicle d'ESO".

Ara bé, independentment d'algunes opcions discutibles del DNV, que poden desorientar molts usuaris, ja que no és un diccionari descriptiu, el fet és que, amb el DNV, l'AVL ha fixat el corpus lexicogràfic del valencià i ha tornat a pronunciar-se coherentment en "defensa de la denominació i de l'entitat" filològica del valencià. El DNV és el diccionari de l'AVL. Però un diccionari és sempre una obra dinàmica i permanentment revisable. Ara és d'esperar que, en diàleg amb els usuaris i amb experts, el DNV s'enriquisca amb noves aportacions i que, en el procés de revisió, l'AVL sàpia trobar el punt dolç que permeta fer realitat l'aspiració de convertir-lo en una obra normativa més clara i més realment integradora en un país i en una comunitat lingüística culturalment i políticament normal. Ben mirat, les anormalitats del DNV són un reflex de l'actual anormalitat cultural i política.

Publicat a la revista Saó
Antoni Ferrando

Origen


http://www.laveupv.com/noticia/9031/el-dnv-que-mhauria-agradat-per-antoni-ferrando

Més sobre Acadèmia Valenciana de la Llengua (154)