Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

A Andalusia, en bon andalús

25-Nov-2013

ActualitatbulletOpinió
A Andalusia, en bon andalús
Jordi Caldentey | 25 novembre 2013 Vistes: 264 vegades

Puntuada amb 5 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles

28 opinions
#llengua#modalitats
690
22-11-2013 | R.D.
Print Más grande Más grande
11 36 3

A Menorca i a Eivissa no diuen ‘tassó’, com a Mallorca, sinó ‘got’, com a Barcelona. A Eivissa no diuen ‘al·lot’, com a Mallorca, sinó ‘boix’. I a Menorca, tampoc diuen ‘al·lot’ sinó 'fillet'. I a Pollença no diuen cap cosa de les tres, sinó que diuen 'xic', com a Tarragona. A Eivissa i a Sóller, no diuen 'noltros' ni 'voltros', com a la resta de Mallorca, sinó 'naltrus' i 'valtrus', com a Figueres, Igualada, i Tarragona. A Menorca no diuen 'barram', sinó 'barrabam'. No hi diuen 'pèsols', sinó 'fesols'. No hi diuen 'de pressa', sinó 'de veres'. No hi diuen 'bell', sinó 'polit'. No hi diuen 'clar que sí', sinó 'vamellara'. No hi diuen 'cassola', sinó 'tià'. No hi diuen 'jo cantàs' ni 'tu cantassis', sinó 'jo cantés' i 'tu cantessis', com a Barcelona.

A Eivissa, no diuen 'homos', com a Mallorca, sinó 'hòmens', com a València. No hi diuen 'algo' ni 'qualque cosa', com a Mallorca, sinó 'quelcom', com a la Catalunya Nord, a l'Empordà i a Andorra. No hi diuen 'destorb', sinó 'llagui'. No hi diuen 'padrina', sinó 'majora'. No hi diuen 'cridadissa', sinó 'al·lero'. I, als pobles, de l'illa, no hi diuen 'desset' ni 'devuit', com a Vila i a Mallorca, sinó 'disset' i 'divuit', com a Barcelona. No hi diuen 'papallona' ni 'esclata-sangs', com a Mallorca, sinó 'paloma' i 'rovellons', com a València.

A Menorca i a Eivissa, no diuen 'el te donaré', com a Mallorca, sinó 'te'l donaré', com a Barcelona. A Pollença no diuen 'sa dona', com a la resta de les Balears, sinó 'la dona', com al Principat i a València. En canvi, a Cadaqués, a Begur, a Palafrugell, a Llofriu, a Mont-ras, als Masos de Pals, a Palamós, a Castell d'Aro, a Vall-llobrega, a Sant Feliu de Guíxols, a Tossa i a Lloret de Mar, pobles situats a la costa nord-oriental del Principat, diuen 'sa dona', com a les Balears, o sigui, que hi fan servir l'article salat. I, segles enrere, l'article salat estava encara més estès dins el Principat, com en són testimonis nom de lloc actuals d'aquell territori com són Sant Joan des Pi, Sant Just des Vern, Sant Esteve ses Rovires, Sant Climent ses Cebes, per dir un parell d'exemples.

En lloc d'anar integrant dins l'estàndard general català totes aquestes varietats, hem de fer trenta estàndards, un per cada lloc dels que cit tan sols en aquest parell de línies? Si, com propugnen fa quaranta anys els nacionalistes espanyols, més o manco de quan en Franco va eixamplar els potons, a Mallorca no hi ha de servir l'estàndard general, per quines cinc-centes, si inventàssim un 'estàndard mallorquí', hauria de servir aquest als menorquins, als eivissencs, als formenterencs i als pollencins?

Perquè no prenen la seva pròpia medicina els nacionalistes espanyols i prediquen amb l'exemple? Ho deman perquè, si aplicam la seva mateixa fórmula a Andalusia, resulta que allà no hi serveix l'estàndard castellà. Hauran de posar en solfa l'espanyol estàndard i n’hauran d’inventar en el seu lloc un d'andalús. Sí perquè resulta que, en andalús, no diuen 'abrocharse los pantalones’, com en castellà estàndard, sinó ‘atacarse’. No diuen ‘ataúd’, sinó ‘ataute’. No diuen ‘atreverse’, sinó ‘aterminarse’. No diuen ‘último’, sinó ‘cabero’. Ni diuen ‘certeza’, sinó ‘certenidad’. Ni ‘día de fiesta’, sinó ‘disanto’. En andalús diuen ‘entenzón’ i no ‘pelea’, com diuen en castellà estàndard. Diuen ‘manque’ i no ‘aunque’. Diuen ‘paulilla’ i no ‘polilla’. ‘Alcarcil’ i no ‘alcachofa’. ‘Aljofifa’ i no ‘bayeta’. ‘Esmorecerse’ i no ‘desmayarse’. ‘Bardomera’ i no ‘suciedad’. I així en podríem omplir un llibre. En andalús, a diferència del castellà estàndard, no diuen ‘la costumbre’ ni ‘la sartén', sinó 'el costumbre’ i ‘el sartén’. En andalús, tan freqüent és dir ‘ustedes hacen’ com ‘ustedes hacéis’, forma que no admet l’estàndard espanyol. En andalús diuen ‘oí de cantar’ i no ‘oí cantar’ i, igualment, diuen ‘comencé de limpiar’, ‘vi de venir’. I conserven la conjugació medieval ‘leíba’, ‘traíba’, ‘oíba’, ‘creíba’, eliminades de l’estàndard castellà, com passa amb els futurs ‘jadré’ (i no ‘haré’), ‘cadré’ (i no ‘caeré’), ‘consigré’ (i no ‘conseguiré’), ‘abrío’ (i no ‘abierto’), ‘escribío’ (i no ‘escrito’), ‘ponío’ (i no ‘puesto’), ‘morío’ (i no ‘muerto’).

Per què el nacionalisme espanyol no crea i unta grupuscles perquè prediquin un ‘estàndard andalús’, en lloc d’un enriquiment del castellà estàndard amb aportacions andaluses que no el facin massa divers, massa ample ni malpresent? Jo ho sé: perquè l’espanyolisme té clar que, perquè perduri un idioma, aquest ha de tenir un estàndard fix, respectat, sobretot inqüestionat, que servesqui per a les altes funcions socials comunicatives: escola, premsa, ràdio, televisió, doblatge de cine, Administració. En canvi, una llengua que no ha de tenir més que una funció familiar, vulgar, íntima, tribal, no n’ha de menester per res, d’estàndard. Dit d’una altra manera, no fa res si té tants d’estàndards com autonomies, o illes, o comarques, o poblets hi hagi que el parlin.

Feis la prova de suggerir als del ‘bon mallorquí’ que demanin a don José Ramón que el seu invent sigui tan obligatori per als funcionaris com el castellà estàndard i els veureu fugir per les bardisses i posar excuses de mal pagador.

Per això ha sempre fracassat el valenciano inventat i el mallorquín i el menorquín i l’ibizenco i tot això. Els qui ho prediquen ja tenen l’estàndard espanyol per a les coses serioses. I, per tant, és en espanyol estàndard que pensen, parlen, llegeixen i escriuen i no en cap altre model.

Ve t’aquí per què grupuscles com el Centro Cultural Mallorquín, Cultura y Libertad, Sa Nostra Terra, Plataforma de sas lléngos de Mallorca, Equedèmi de sa lléngo bálèá i tot aquest repertori, apareixen i desapareixen com una tempesta de darreria d’estiu.
Jordi Caldentey

Origen


http://dbalears.cat/actualitat/opinio/andalusia-bon-andalus.html

Més sobre Sobre el trossejament de la llengua catalana (729)

Destacats