Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2)

21-Ago-2013

Vicent Partal

21.08.2013
Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2)

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF



El PSC és un partit acorralat, però només això no explica com és que des de la tradició de Reventós, Obiols i Maragall la cúpula dirigent pot arribar a adoptar posicions tan perilloses com les que hem vist aquests dies. Per explicar-ho cal entendre també l'enorme buit ideològic en el qual ha acabat caient, amb el recurs del nacionalisme espanyol com a únic argument diferenciador de la seua marca electoral. I això malgrat la incapacitat demostrada del nacionalisme espanyol per a bastir un discurs democràtic, alternatiu al nacionalisme de la dreta.

El PSC continua tenint al cap els anys vuitanta i noranta, la seua indiscutible època daurada. Aleshores, la seua arribada al poder va ser conseqüència de la decisió definitiva presa per la ciutadania de deixar enrere la dictadura, una decisió adoptada majoritàriament després de l'episodi del 23-F. Al PSOE, i al PSC, doncs, se'ls va votar per acabar amb el franquisme i les seues herències, per crear un estat diferent. I tanmateix...

Amb el PSOE al poder l'estat va canviar molt, això ningú no ho discutirà. Però també van ser moltes les inèrcies del vell estat que van restar simplement adormides i que han acabat per rossegar-los a ells des de dins. El PSOE havia de canviar Espanya, però a vegades em pregunte si no és Espanya la que ha acabat canviant el PSOE. Després de la victòria del 1982, aquella enorme força social que els socialistes dirigien no es va aprofitar per netejar a fons, per reconstruir a fons i de forma solemne l'arquitectura sociològica i política, de poder, del regne de Juan Carlos. Encara recorde, per exemple, la meua estupefacció inicial: l'entusiasme d'Alfonso Guerra quan va 'descobrir' la guàrdia civil.

No es va tocar especialment l'essència del funcionament econòmic. El PSOE no només no va desmuntar això que ara en diem 'classes extractives' madrilenyes. Ben al contrari: les va potenciar i les va modernitzar fins a convertir-les en multinacionals agressives amb els peus de fang, vinculades sempre a les decisions del BOE i dependents dels gestors polítics de torn. Tampoc no va fer les reformes que reclamaven els andalusos i els extremenys per a eixir del cercle de la dependència històrica a la qual havien estat sotmesos. Fins i tot va passar el contrari. I amb això el PSOE va quedar pitjor i tot, atrapat en una dinàmica de clientelisme a aquestes zones de l'estat que explica i explicarà en part la basculació del partit cap a l'espanyolisme, com una forma de preservar això que ells mateixos caricaturen com 'el graner'.

Quan González va arribar al poder, el New York Times va definir el seu govern dient que eren 'joves nacionalistes espanyols'. I, efectivament, ja ho eren aleshores. Però amb matisos. Felipe González era la cara amable i interessant, mentre que Alfonso Guerra recuperava immediatament el posat patrici d'aquells republicans que van acabar acusant de tot Catalunya. Narcís Serra, allà al mig, era un home certament poderós, però no segregava ideologia. I potser per culpa d'això el PSC es va acomodar en els seus escons del congrés. Era una força determinant, sense la qual el PSOE no guanyava les eleccions, però durant dècades no va ser capaç de fer sentir ni una sola vegada la seua veu.

Mentrestant cal remarcar que l'actuació d'ETA va provocar en els socialistes una deriva autoritària cada cop més evident i un acostament al nacionalisme espanyol més i més desacomplexat. Això és lògic i es pot entendre, és clar: els socialistes compartien amb els populars unes víctimes que no hi hauria d'haver hagut. Però en cap cas cal perdre-ho de vista perquè també és molt determinant.

Especialment perquè el terrorisme d'estat, la restricció discriminada de les llibertats civils o la creació d'un discurs gens matisat, que a partir dels atemptats i assassinats d'ETA atacava de forma genèrica el nacionalisme basc i fins i tot català, és obra del PSOE, per més que no ens agrade reconèixer-ho. No del PP. No és estrany, precisament per això, que els primers i encara més acèrrims militants contra els nacionalismes perifèrics provinguen del PSOE. Rosa Díez i UPyD, o els mateixos Ciutadans, són emanacions socialistes impacients.

A Catalunya, a més, el PSC no va encaixar mai la voluntat popular. Per a ells era desconcertant que Jordi Pujol, crec que encara més Jordi Pujol que no pas CiU, guanyara les eleccions i manara a la Generalitat. Però en comptes de reconèixer que això passava i, per tant, d'analitzar les causes i intentar-ho combatre, el PSC i el seu ben engreixat entorn mediàtic i intel·lectual van optar pel menyspreu. I van proclamar l'existència d'una Catalunya enganyada i subvencionada per un nacionalisme al qual negaven que fos un sentiment real, popular, i que ja aleshores alguns van arribar a definir com un 'experiment social inoculat des de palau'. Una Catalunya que, en definitiva, i aquesta era la qüestió, si no els votava a ells no era perquè el seu projecte no interés sinó només perquè estava anestesiada per aquesta ideologia perversa i manipuladora.

És fora de tota discussió que l'arribada al poder del 'grup dels capitans' metropolitans va precipitar aquest decantament i que només la poderosa figura de Pasqual Maragall, durant un període curt però decisiu de temps, va aturar això que veiem que passa ara.

Pasqual Maragall podria haver fet reflexionar el PSC i haver aturat aquest decantament, però no ho va aconseguir. El maragallisme va aconseguir grans coses: acostar ERC i ICV al seu projecte i crear una esquerra plural de debò, els millors resultats electorals de la història i l'anhelada presidència de la Generalitat, un nou estatut ambiciós i potser per darrer vegada capaç de sumar la identitat catalana i l'espanyola. Però no va aconseguir canviar la direcció del PSC i des del primer dia es va veure que l'aparell maniobrava de manera incòmoda. Ja era en una altra línia ideològica, però la voluntat de governar els obligava a aguantar un personatge que tenia idees pròpies sobre Catalunya i sobre Espanya. Un espanyolista amb un model d'Espanya impossible de compartir pels espanyolistes. Un catalanista amb una idea de Catalunya que bona part dels catalanistes ja havien deixat enrere, perquè la consideraven impossible.

Amb Maragall, el PSC va ser cruel, tant políticament com personalment. Montilla va presentar al congrés espanyol al·legacions contra l’estatut de Maragall hores després d'haver-lo aprovat al Parlament de Catalunya i el va defenestrar definitivament filtrant a la premsa amiga la seua malaltia.

Mort políticament Maragall, tanmateix, el PSC es va topar de cara amb la realitat perquè el país el va castigar amb una caiguda als inferns de dimensions bíbliques. La desconnexió política amb la ciutadania cultivada durant dècades la va pagar Montilla i la paga el seu successor. Una enorme part dels qui havien estat els seus votants ja no en volen saber res, ni d'ells ni de la seua manera d'actuar. Però, de nou, en comptes d'acceptar-ho i rectificar, el PSC ha decidit posar-se sol a la cova, refugiat, acorralat, en l'espanyolisme, entenent que aquesta és l'única característica que li queda més o menys sòlida en el seu armari ideològic. Especialment després del pas decebedor i frívol de Zapatero.

Segurament això és així en part perquè els socialistes d'avui no poden argumentar ideològicament amb res més. Més enllà de la cíclica retòrica antieclesial i cultural, ja no els queda cap discurs d'esquerres capaç de resistir un sol minut una anàlisi seriosa. No, després de veure la seua trajectòria de govern i les coses que van fer. El 15M va ser, en aquest sentit, un darrer cop mortal per a ells, quan va aconseguir identificar-los als ulls dels joves urbans com a part integral d'un engendrament que va fer fortuna dibuixat amb les sigles PPPSOE. Una consigna, la dels indignats, tan certa com demolidora. Duríssima.

Ara bé, el refugi en el nacionalisme espanyol, que sembla que és el que la cúpula del partit ha decidit fer, té també un preu notable, especialment en la Catalunya on el sobiranisme ha sabut guanyar la centralitat política i social. Té el preu de més marginalitat encara i del ball del bracet dels representants més preclars del feixisme. Jo no sé si es creuen el que fan o no. No sé si només és el resultat de la por de perdre les batllies de l'àrea metropolitana. No sé si algú allà dins reflexiona prou com per a alçar la veu, perquè confesse que hi ha silencis espessos que em criden molt i molt l'atenció. Passa de vegades, això també és veritat, que quan hom diu 'ara anirem per ací...' apareix en alguns subalterns un entusiasme per a marcar el nou rumb que pot desconcertar més que no pas aclarir. I és obvi que alguns dels portaveus del PSC són especialment desafortunats.

És possible encara, per això i res no m'agradaria més, que ells mateixos frenen aquesta escalada. Que agafen consciència que un partit com el PSC no hauria de violentar la majoria de la societat catalana (deixem-ho en a una part molt significativa de la societat catalana) adoptant aquesta posició de pinxo amenaçador que tant hem vist els darrers dies a base de declaracions gens articulades, d'insults gratuïts, de comparances de parvulari i de vocabulari ultramuntà. O, pitjor encara, a base d'accions de molt risc com ara votar amb Plataforma per Catalunya o amenaçar d'insubordinar-se contra el govern català.

Perquè si el que queda del PSC decideix de forma definitiva refugiar-se en l’espanyolisme els seus companys de viatge, seran per força el PP, que el mateix PSC ha denunciat durant dècades, Ciutadans o, per increïble que ens puga semblar, l'extrema dreta. I si l'espanyolisme viu avui, com ja passa, una denúncia multitudinària per part de la societat catalana, aleshores la supèrbia acumulada durant dècades i la lògica del discurs em tem molt que podria acostar el PSC cap a actituds més pròpies del pensament feixista que no del que ells han estat i són fins avui. Actituds entre les quals figura el menyspreu publicat a la voluntat popular i la negació del joc de majories i minories, posant per damunt de tot la superioritat indiscutible d'una imatge immutable i transcendental de la nació. De qualsevol.

És il·lustratiu, en aquest sentit, recordar que en tota la història d'Espanya són anecdòtics i marginals, però heroics, els moments i les persones que han estat a prop de bastir un nacionalisme espanyol cívic, constructiu, plural, dialogant, modern. I que mai no han tingut èxit. Dissortadament per a tots: per a ells, però també per a nosaltres, que si l'haguérem tingut no seríem on som. I això no passa perquè sí ni es canvia només manllevant definicions ací fora de lloc com ara 'nacionalisme constitucional' i fent-les córrer com si un clixé poguera canviar la realitat on vivim.

La realitat constatable és que el nacionalisme espanyol no sap viure amb els altres ni ha estat gairebé mai un moviment de 'nation-building', de cohesió democràtica. El nacionalisme espanyol, enverinat permanentment per la inseparable i llegendària supremacia lingüística i històrica, beu sempre de la tesi mítica de l'imperi i per això no sap conviure amb ningú. Ni amb el Marroc, ni amb Portugal, ni amb França. Ni amb Gibaltar, ni amb les ex-colònies americanes. Ni amb la pèrfida Albion, ni amb els jueus. Ni encara menys, per supost, amb els Països Catalans, el País Basc o Galícia. No cal, però, ni tan sols agafar-se a la investigació teòrica per entendre això, que ho hem viscut tots a la nostra pell.

I és aquest supremacisme, que com tothom sap és la base més elemental, sòlida i persistent d'això que històricament vam conèixer a Espanya com a feixisme, és el que per primera vegada veig, molt alarmat, que podria esdevenir la clau del nou discurs del PSC. No ja com una tesi per a consum en innocents tertúlies o com les pintoresques opinions d'aquest sector o aquell, sinó com la doctrina amb la qual pensen per a barallar-se cada dia a l'arena política. Alarma, la meua, que creix exponencialment, per cert, vegent que la reacció dels militants sembla massa difícil, per la greu bunquerització de la cúpula dirigent que ja vaig descriure en l'article d’ahir.

director@vilaweb.cat
Vicent Partal

Origen

http://www.vilaweb.cat/editorial/4139707/psc-bascula-cap-feixisme-2.html

Més sobre Supremacisme lingüístic espanyol (8)

• Faltant al respecte des del 1714 (Marta Rojals) (testimoni, 15/07/2014)
• 9 d'octubre per la igualtat lingüística (Ferran Suay) (testimoni, 09/10/2013)
• Per què el PSC bascula cap al feixisme? (i 2) (Vicent Partal) (testimoni, 21/08/2013)