Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Me'n recordo (43).

5-Jul-2013

Me'n recordo (43).
jotajotai | Me'n recordo... | dimecres, 5 de juny de 2013 | 14:53h

(Anys 1968 i 1969)

Me'n recordo de la primera vegada que vaig sentir parlar en català a la Televisión Española. Va ser un dia de 1968 i en un programa que es deia "Un millón para el mejor".


(n'hi ha més)


Me'n recordo de la primera vegada que vaig sentir parlar en català a la Televisión Española. Va ser un dia de 1968 i en un programa que es deia "Un millón para el mejor". Encara faltaven cinc anys per a l'aparició de "Giravolt", el primer programa regular fet en català -en desconnexió territorial i a la segona cadena, no cal dir-ho- de TVE.

"Un millón para el mejor" va ser un programa que va durar una temporada i mitja, temps suficient per adquirir una forta notorietat en aquells anys incipients de la televisió en blanc i negre.

La mecànica del programa era molt senzilla. El concursant començava amb un milió de pessetes a la butxaca i havia d'anar sotmetent-se a un nombre determinat de proves i preguntes que si no les superava implicaven retallades en el seu botí inicial. L'eliminació -sense premi econòmic- es produïa si el concursant arribava a les 500.000 pessetes i encara li quedaven proves per superar.

"Un millón para el mejor" va ser una magnífica plataforma de popularització de bona part dels seus concursants. Penso en l'alcalde de Bélmez, en un jove que li deien "el ye-yé del millón", en un bidell de la Universitat de Barcelona que es va descobrir com una autoritat en matèria d'ocells i que es va fer popular com "el bedel de los pájaros", també en una mossa summament eixerida (ara en diríem "mediàtica") que es deia Rosa Zumárraga, penso en Mercè Carbó de Figueras, coneguda com "la mamá del millón", que es va presentar per donar a conèixer l'existència dels deficients psíquics -la seva filla n'era- una realitat que fins aleshores es mantenia en un mig secret vergonyant. I penso també en el protagonista del fet que avui evoco: Xavier Mateu, un jove barceloní de vint-i-vuit anys llicenciat en Ciències Físiques (a la dreta en la fotografia que il·lustra l'apunt).

Quan Xavier Mateu va arribar al final del concurs el presentador Joaquín Prat li va dir que per superar la darrera prova hauria de fer un parlament d'un minut que hauria d'adreçar de manera totalment improvisada -no oblidem que el programa s'emetia en rigorós directe- a la persona que més s'estimés. I el bon jan de Mateu, sense pensar-s'hi dues vegades, va explicar al presentador que les persones que més s'estimava eren els seus pares i que a casa seva sempre es parlaven en català, cosa per la qual immediatament va començar a desgranar les seves paraules d'agraïment en llengua catalana.

Pel que després s'ha sabut durant aquell minut la tensió pels passadissos dels estudis de l'Hospitalet va ser d'altíssim nivell i sembla que després varen caure renys i represàlies pels responsables del programa. El mal, però, ja estava fet i Xavier Mateu, amb aquell gest tan senzill, va passar a la nostra petita història amb els honors reservats als pioners.

Durant els anys 90 Mateu va ser director del Centre Informàtic de la Generalitat de Catalunya i per coses de la feina vaig poder conèixer-lo personalment i comentar-li aquells fets. El que em va sorprendre va ser que molta de la gent que treballava al seu voltant desconeixien aquella anècdota.

Uns anys després vaig saber que Xavier Mateu -que també era doctor en electrònica per la Universitat de Toulouse- va dirigir el Parc Tecnològic del Vallès i que des de l'estiu de 2008 és el màxim responsable del Rotary Club a Catalunya, Cantàbria, País Basc i Aragó.

Un personatge d'allò més interessant, no?
Joan Josep Isern

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/246703

Més sobre Història de la llengua (399)