Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Lectures amb "coitus interruptus".

15-Jun-2013

Lectures amb "coitus interruptus".
jotajotai | Llibres i literatura | dissabte, 15 de juny de 2013 | 17:49h
A part de ser una santa i una àvia magistral, la meva estimada A. és una lectora voraç -em supera de llarg en nombre de llibres llegits, us ho asseguro- de narrativa. És a dir, que no fa com jo, que cada dia que passa m'atreuen menys les novel·les i els contes (ara, per exemple, estic en plena lectura de la correspondència entre Joan Fuster i Max Cahner i m'ho estic passant pipa).

La seva llarga experiència li ha atorgat un olfacte especial -que ella es nega a reconèixer- per detectar si allò que està llegint té suc i bruc o bé és un mer exercici narratiu amb més voluntat que encert. "Em fa una ràbia quan veig que llibres que comencen molt bé es van aprimant a mesura que avança la lectura...", em deia no fa gaire i crec que l'encertava.

Jo no he escrit mai cap novel·la però no em costa d'imaginar els problemes que ha de tenir un escriptor... (n'hi ha més)

... per aconseguir que una idea tingui un començament engrescador i sàpiga mantenir el ritme i l'interès del lector durant el seu desenvolupament fins arribar a la culminació de tot l'edifici narratiu amb un final coherent i eficaç. Allò que solem nomenar "un final rodó".

No és un objectiu senzill d'aconseguir. Es tracta d'un joc d'equilibris ple de subtileses i d'intuïcions que la majoria de les vegades l'autor -emmerdat fins al coll en la seva història amb la qual s'hi baralla a mort dia sí dia també- és la persona menys indicada per ponderar de manera competent. D'aquí la importància de la feina dels lectors-"sparring" i també, quan es dóna el feliç cas, de l'editor.

M'apresso a dir que aquest fenomen dels llibres que comencen com un tro i que acaben com una piula no és exclusiu, ni de bon tros, de les nostres lletres. Té abast universal i afecta tant als escriptors novells com als consagrats. Ho sap tothom i és profecia: el "coitus interruptus" no respecta ningú.

Fa uns anys, quan donava classe a l'Aula de Lletres i a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu, explicava als futurs escriptors la meva teoria sobre aquest problema basant-me en la proliferació de premis literaris que tenim al nostre país.

Crec que ja vaig explicar en algun altre apunt que la Nit de Santa Llúcia de 1984 Maria Barbal va guanyar el Premi Joaquim Ruyra de narrativa juvenil amb "Pedra de tartera", una novel·la que convindreu amb mi que no reuneix gaires dels trets que habitualment es solen associar al gènere per a nois i noies. La raó d'aquesta adscripció era molt senzilla: com que el text original tenia unes 80 pàgines Barbal va haver d'optar a un premi menor que el Sant Jordi -que sense cap mena de dubte hauria guanyat- pel qual es demanava una extensió superior als 150 folis.

¿Us imagineu què hauria passat si aquell prodigi de contenció i subtilesa que és "Pedra de tartera" l'autora s'hagués decidit a estireganyar-lo fins arribar al nombre de pàgines exigit per les bases?

Durant uns quants anys de la meva vida pública com a crític literari vaig formar part de jurats de bastants premis i sempre he defensat que la feina del jurat que ha d'emetre judici sobre la pila de llibres que li arriben dels concursants és molt diferent a la del professor que ha d'avaluar la feina dels components de la seva classe. Aquest ha de qualificar la feina de cadascun dels seus alumnes i ponderar al llarg del curs els alts i baixos del seu recorregut acadèmic.

El jurat, en canvi, el que ha de decidir és quina -o quines- de les obres que té esperant torn damunt la taula és la millor al seu parer. Un parer subjectiu i personal que després contrastarà amb els parers -també subjectius i personals- dels altres membres que l'acompanyen en la composició del jurat.

Això vol dir que davant d'un text que en les primeres 40-50 pàgines no ha donat indicis de tenir gran interès és bastant difícil creure que, del conjunt de treballs presentats, aquell pugui ser el millor, el més rodó. Arribat a aquesta primera conclusió dificilment l'atenció del membre del jurat es mantindrà com fins aleshores. Cadascú té el seu mètode: el que jo seguia en arribar en aquest punt era fer ullades al text en salts de 30 o 40 pàgines i llegir les 5 o 6 del final per veure com es rematava la cosa. Amb això m'armava d'arguments suficients per rebutjar o acceptar l'original amb la sensació de no cometre cap injustícia.

Precisament aquesta tècnica -i altres de similars- de lectura dels jurats ha propiciat un tipus de novel·la que mira de donar-li la volta. És a dir, originals que comencen de manera fulgurant i que a partir de la pàgina 60 o 70 comencen a fer figa i a aprimar-se fins que plens de fatiga -compartida, ai las, amb el lector- assoleixen com poden el cim dels 150 o 200 folis requerits per les bases.

Davant d'un original d'aquest tipus el membre d'un jurat el que fa és alçar la cella amb interès, parar la lectura a la pàgina 50 i enviar l'original a la següent eliminatòria del seu escrutini particular. Amb aquest ritual el text en qüestió passa de formar part d'una pila de, posem-ne, trenta llibres presentats (nombre habitual en els concursos de narrativa) a una altra més restringida de, posem-ne, cinc o sis que són els que finalment el membre del jurat llegirà a fons i, ara sí, avaluarà i ponderarà amb el mateix detall que fa un professor amb els seus alumnes.

Això ha generat una espècie de subgènere literari que podríem denominar "llibres de premi" i que es caracteritza precisament per això que empipa i decep tant a la meva estimada A.: llibres que comencen potents i que acaben esllanguint-se decrèpits i demanant aire com un boxejador grogui.

Digueu-me bufanúvols, però jo crec que aquest moment de crisi que vivim és ideal perquè es recuperi plenament aquell paper d'"editor" (pronunciat a l'anglesa, si us plau: amb accent a la "e") que algunes editorials de casa nostra -generalment de petita dimensió (i les grans quan els convé)- ja estan fent. Des d'aqui els envio tot el meu suport i admiració.
Joan Josep Isern

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/247263

Més sobre Llibres (1376)