Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Llengua i humiliacions

17-Abr-2013

Llengua i humiliacions
17/04/13 02:00 - Hèctor López Bofill
És del tot intrigant discernir com es produirà un canvi radical si no hi ha ni tan sols un replantejament dels reptes a
curt termini
Hèctor López Bofill
Altres articles de l'autor

22/05/2013 La ruptura
08/05/2013 L'Europa dels drets

Més articles ...

Amb molta dificultat trobaríem l'exemple d'un estat suposadament democràtic que expulsi del seu parlament un diputat pel fet de parlar la seva llengua. Això no obstant, va passar la setmana passada al Congrés espanyol quan el president de la cambra, Jesús Posada, va cridar a l'ordre i finalment va fer fora del recinte els diputats d'ERC Joan Tardà, Alfred Bosch i Teresa Jordà, una circumstància que ja s'havia produït en un grapat d'ocasions (i que també havien afectat Joan Tardà) quan José Bono presidia el Congrés durant la VIII i IX legislatures. Sols aquest fet ja confirma el fracàs del projecte espanyol com a realitat plurinacional i, tal vegada, d'acord amb allò que he suggerit, com a democràcia.

L'hostilitat contra el català també referma la legitimitat de les aspiracions secessionistes catalanes: els catalans no podem continuar en un estat que no tracta amb igualtat la llengua d'una de les seves comunitats nacionals (la qual, a més, gaudeix teòricament d'un estatus de cooficialitat) de manera que en cada acte de repressió del seu ús s'agredeix no sols la dignitat de la persona sancionada sinó la de tots els parlants d'aquella llengua. No obstant això, que el 2013 encara hàgim de denunciar aquests dèficits és una xacra que corca Espanya com a model de convivència però, com sovint passa en aquests casos, és una mostra de les contradiccions, les febleses i la irresponsabilitat del catalanisme polític.

Si en algun moment dels darrers 30 anys tots els diputats catalans s'haguessin plantat sistemàticament per aconseguir que el català es pogués fer servir a les institucions centrals, o bé ja s'hauria reformat el sistema en un sentit favorable al pluralisme lingüístic o bé el conflicte nacional s'hauria accelerat perquè el caràcter repressiu i uniformitzador de l'Espanya castellana s'hauria fet més obvi, més injustificat i més insuportable. Però la història consisteix en el fet que només els diputats d'ERC, i tan sols de tant en tant, han gosat tensar la corda fins al límit de l'expulsió. Cal posar de manifest la docilitat i la passivitat amb la qual han actuat amb el tema de la llengua al Congrés la resta de diputats escollits per partits que en algun moment s'han qualificat de catalanistes, un arc que comprèn del PSC a ICV passant per CiU, amb la vergonya que ha significat de vegades arrenglerar-se sense fissures a la prohibició de l'ús del català, provar de ridiculitzar els diputats d'ERC pel suposat caràcter extemporani i freak de les seves reivindicacions i, en un exercici d'autoodi abominable, contribuir a combatre la voluntat de parlar en català amb més insistència que un diputat castellanoparlant com s'esdevingué en el cas de Teresa Cunillera del PSC, tot fent d'assistent a Jesús Posada a l'hora de buscar el fonament legal en el reglament del Congrés que permetés censurar Tardà. L'actitud dels diputats del PSC en aquest aspecte i el seu servilisme lingüístic (com també la dels d'ICV) sempre ha estat lamentable si tenim en compte que des de l'angle del seu suposat ideal suprem, el federalisme, el monolingüisme a les institucions centrals és l'antítesi dels models de federació plurinacional que funcionen.

Durant les meves estades de recerca a Suïssa, recordo que em va impressionar l'ús habitual i amb plens efectes de les quatre llengües oficials de la Confederació (francès, alemany, italià i romanx) a l'Assemblea Federal, al Consell Federal o al Tribunal Suprem Federal. I encara em va impressionar més que quan vaig interrogar alguns diputats sobre com s'organitzava el servei de traducció a l'Assemblea em van dir que no en tenien perquè se suposava que els representants del poble i, en general, aquells que accedien a les altes magistratures tenien prou nivell per almenys entendre les intervencions en qualsevol de les altres llengües oficials que no fossin la seva llengua materna. La comparació amb les institucions espanyoles és esgarrifosa, no sols per la prohibició sinó també per l'ostentació cafre d'ignorància que significa la manca d'interès i el desconeixement de les altres llengües de l'Estat. En el cas del poder judicial només recalco que també la setmana passada Marc Belzunces va anunciar que interposaria un recurs davant del Tribunal Europeu de Drets Humans perquè tant el Tribunal Suprem com el Tribunal Constitucional no havien admès els seus recursos pel fet d'haver estat escrits en català.

Però, pel que fa al Congrés, l'actitud de submissió lingüística més aclaparadora i incomprensible continua essent la dels diputats de CiU, els quals mai no s'han dignat a aixecar una mica més el to de veu en defensa de la llengua, com de fet encara és hora que mantinguin una actitud de conflicte frontal amb cap altra qüestió nacional. I jo em pregunto, si fins ara han estat incapaços de plantejar un conflicte amb el català, com seran capaços de sostenir l'enorme tensió que suposa un procés cap a l'estat propi? I, fins i tot en el supòsit que el gest sobiranista es reconduís cap a una reforma constitucional, amb l'aquiescència, com s'ha insinuat aquests dies, dels altres grups, com es pot ni tan sols perfilar la possibilitat de la transformació constitucional si en 30 anys han estat incapaços ni tan sols de reformar el reglament del Congrés? (i això que acabo de dir també val per als cants de sirena que puguin procedir de les files del PSC-PSOE). És feridor que les reaccions polítiques continuen sent les de sempre, fins i tot en un context de setge contra la llengua com es va tornar a evidenciar amb la darrera decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra la immersió. És del tot intrigant discernir com es produirà un canvi radical si no hi ha ni tan sols un replantejament dels reptes a curt termini que podrien tenir una resposta senzilla i efectiva. Si continuem fent el de sempre, continuarem com sempre, o pitjor.
Darrera actualització ( Dimecres, 17 d'abril del 2013 02:00 )
Publicat a

El Punt Avui. Comarques Gironines 17-04-2013 Pàgina 22
El Punt Avui. Edició Nacional 17-04-2013 Pàgina 20


Hèctor López Bofill

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/637074.html

Més sobre Paraules i fets en la defensa del català (324)

Destacats