Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Un dinar amb Tonetxo Pardiñas

11-Mai-2013

Un dinar amb Tonetxo Pardiñas
DES DE LA TRONA
11/05/13 14:01 - Sal·lus Herrero i Gomar -

Fa poc, em vaig seure en un dinar al costat de l'amic Tonetxo Pardiñas. Ell, —tot i que és d'origen galleg—, s'ha fet valencianoparlant del tot, inclús amb accent de la Vall d'Albaida. Perquè la seua dona, Pilar Pastor, professora de matemàtiques i amiga meua, des que érem infants, és de Benigànim. Tant ell com Toni Infante —d'origen granadí de Guadix, on va anar Joan Fuster a visitar Andalusia i demana que la gent aprenga la Internacional— i d'altra gent, formaren la Plataforma dels 'nouvinguts' per la llengua catalana. I a principis dels anys noranta els vaig fer servir, portant a Toni Infante a l'Institut de Benaguasil perquè explicara a les mares i als pares que no passava res per utilitzar de manual un llibre en el català de Barcelona en compte del català de València. Entre d'altres coses perquè, aleshores, en el català de València no hi havia quasi cap llibre de filosofia. I fer que l'alumnat aprenguera en diferents varietats o modalitat dialectals de la mateixa llengua cal veure-ho com un enriquiment i no com cap traïció o cap renegament a la pròpia modalitat lingüística.

En un moment de la conversa del dinar, la cosa va derivar a parlar una mica de filologia i de les obsessions d'alguns filòlegs dialectals valencians que volen evitar, de totes totes, que es diga “proper”, “nen”, “maco”, “infant” i altres paraules valencianes perquè les consideren ‘massa catalanes', com la llista censuradora que va fer l'exdirector de RTVV, durant el govern socialista, Amadeu Fabregat.

Són els filòlegs que diuen que quan senten un “proper” dedueixen que eixe parlant no és de soca-arrel, que és un empeltat de valencià que ha adoptat la llengua sense ser-se un parlant “de tota la vida”; és a dir un “bord” per a entendren's. I com de ridícul i coent era aquesta concepció tan estreta i curteta de la pròpia llengua incapaç de barrejar mots de les diverses variants, sense una certa coherència.

Un altre amic que hi estava al dinar, que també havia aprés el valencià de major, ens deia que ell quan va en autobús per València prefereix dir “vosté baixa a la propera parada?” que “vosté baixa a la pròxima parada”. Perquè la segona accepció la veu més pareguda al castellà i prefereix diferenciar-ho i que quede clar que parla en valencià. Argumentava que ell si algú parla dient ‘pròxima' en compte de ‘propera' no va a dir-li que és millor que utilitze ‘propera' que ‘pròxima', el respecta i prou. Per això, demana el mateix respecte. No obstant, potser el criteri de cercar la major diferenciació entre una llengua i l'altra és més polític que filològic.

En allò que deia l'altre company de taula, l'amic Pardiñas també estava d'acord. I els dos deien que n'estaven farts i fatigats que els que van per València com a filòlegs ‘genuïnistes', els esmenaren si no deien, exactament, el mot que els altres volien sentir; que no volien que els corregiren, que sabien perfectament que els altres voldrien que no digueren “apropar” o “proper” i que prefereixen que tothom i tothom diguera “acostar” o “pròxim”, però que ells —que s'han esforçat per aprendre la llengua del país—, consideren que s'han guanyat a pols el dret per triar les paraules que estimen convenient, sense tantes correccions genuïnístes, fora de lloc. Perquè pensaven que era un punt de vista ‘intolerant' i ‘purista', perquè si els espanyols d'Andalusia mesclaven i feien servir un mot de Cantàbria o d'Argentina, a ningú se li ocorria corregir-los perquè es respectava les opcions lingüístiques de cadascú, qui diu castellà, diu els francesos del sud si fan servir una expressió del nord, doncs en el català igual. Sense tantes manies ni prejudicis.

Els vaig dir que tot i que tenien raó en demanar respecte a la seua llibertat, jo no em sentia malament, si m'ho deien adequadament i educada. Una vegada a l'Espai Ovidi Montllor d'Alcoi, en un acte de poesia de Joan Valls que coordinen Manel Rodríguez-Castelló i Begonya Mesquida, parlant amb l'amic Eugeni S. Reig, autor d'”El valencià en perill”, en fer servir l'expressió “al dia següent”, em va dir, “en valencià en tenim una forma de dir més curta i útil, l'”endemà”, i li vaig donar la raó; d'ara endavant procuraré dir l'”endemà”, però potser se m'escaparà alguna vegada “al dia següent”. Perquè quan tenia quinze anys vaig passar a viure a l'horta de València i vaig perdre el contacte amb les expressions, diríem, ‘més genuïnes' del nostre poble. Tot i que ara, en llegir la novel·la “El vol de l'esparver” de Francesc Mompó, recupere part de la infantesa perduda lingüísticament. Però, la meua parla, s'ha nodrit sobretot dels llibres i de la lectura, tot i que sempre parle en valencià al País Valencià i a la resta del domini catalanoparlant. Igual com si em recorden que en compte de dir “Bona tarda” o “Bona vesprada”, a València, ‘s'ha de dir' durant tot lo dia, “Bon dia” i quan es fa de nit “Bona nit”, m'adapte perquè reconec que és així; com sé que si vull follar amb algú potser preguntar-li, “vols que et carde? O que ens cardem?”, no és la millor expressió al País Valencià perquè és massa agressiva i perd la tendresa sexual, perquè només dient, “vols fer-ho?”, “T'abelleix que ho fem? potser expressa ‘millor' fer l'amor. També sé que si dic ‘pantuflada' potser no m'entenen i tinc més a mà ‘carxot', ‘bofetada', ‘calbot', etc. si el que vull és referir-me a quan un li dóna un colp amb la mà a l'altre, tot i que hauré de diferenciar entre una cosa i l'altra, perquè els matisos i els detalls, si és a les galtes o darrere de la testa, conformen la realitat expressiva de manera adient.

I tanmateix, sense imposicions. Com a suggeriments. Si una proposta lingüística es fa autoritàriament, al meu parer, perd la gràcia i entenc que els altres es reafirmen en la seua posició i diguen que els dóna la gana dir ‘sortir' en compte d''eixir' o ‘endavant' en compte d''avant'. Perquè vull, com deia l'Ovidi. Perquè la diferència rau en la distinció que hi ha entre dir-ho com a proposta respectuosa a dir-ho com a imposició, des d'una ‘autoritat' moral o lingüística, que ha de convèncer l'altre, sempre propositivament, amb enginy, tolerància i respecte. Mai amb burles, crueltats ni molt menys imposicions o superioritats tribals “etnolingüístes”. Perquè la llibertat és sagrada.

I tots tenim dret a ser lliures, inclús a l'hora d'escollir els mots per parlar o escriure d'una manera determinada, tot i que a alguns els resulte una ‘catalanada'. A d'altres, la dèria per la genuïnitat, els pot semblar una ‘valencianada'. O pitjor encara, un símptoma de manca de respecte a la llibertat dels altres. El fet de no ser valencianoparlants de tota la vida, des del naixement, i d'haver-se incorporat després, no els resta drets als nous catalanoparlants del País Valencià; els permet ser tant dignes i lliures, com els valencianoparlants nadius, ‘de tota la vida', que, alguns sembla que parlen un dialecte de l'espanyol, amb tants castellanismes: diuen ‘colchó' en compte de “matalap”, “matalaf” o “malatàs”, diuen ‘gafes' en compte d'”ulleres”, diuen ‘basura' en compte de dir “fem”, “brossa” o “residus”. I pareix que alguns d'aquests filòlegs valencians, no els molesta tant aquests castellanismes, com si hom diu un mot que siga més habitual al Principat o a les Illes. Respecte. Perquè el respecte i el reconeixement de la dignitat de l'altre, tot i que siga un valencià, gallec o andalús del País Valencià que ha esdevingut un valencià-català, és la base de la convivència i de la vida. Alguns “valencianoespanyols”, sembla que això de respectar els altres, en aquest cas, els catalans, els costa molt. Com sembla que vol demostrar el TC amb la impugnació de la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya. Perquè són massa anys d'haver-los inculcat, des d'Espanya, des de l'Estat hostil i advers, la catalanofòbia, l'odi als catalans. El racisme i les fòbies, però, mai és cap camí sinó el de l'infern, com diria Dante Aligieri a “La Divina Comèdia”, traduida pel senyor Mira o per qualsevol altre català del País Valencià o de qualsevol altra part del territori catalanoparlant.
Darrera actualització ( Dissabte, 11 de maig del 2013 14:01 )
Sal·lus Herrero i Gomar

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/lliure/2-societat/5-societat/644839-un-dinar-amb-tonetxo-pardinas.html

Més sobre Estandardització/llengua culta (96)