Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Un país de filòlegs

9-Abr-2013


Un país de filòlegs
Ramon Ramon. València.
/ 9.04.2013

Jo em pensava que érem un país de poetes. O poetastres, tant se val: quan les vanitats poètiques animen el corral de la pàtria, és difícil distingir-hi el falcó de la gallina, el fru-fru de l’ala que s’eleva del cloc-cloc del bec que grata el terra. El Parnàs és tavernari: Rafael —magistralment— ho dissimula, però els seus togats poetes, mirant-se els uns als altres com roselles despistades, s’aguanten com un pet la mala llet còsmica. Una mala llet que —no patim— no va més enllà de l’arrapada de puta, un oreig que no traspassa les estances vaticanes i les refresca. Oh vanitas vanitatis, que tornen els calbots entre els poetes, entre carnerians i imparables, entre orfebreria i experiència, que torne el “Postmodern tu!”, el “Noucentista tu!”, el “I tu fill de puta!”! Perquè, si no, la pàtria és avorrida i el país real ens estressa: aquest país que ens recorda que som un sac d’esguerros, que som plom a les ales: el país dels filòlegs.



Pompeu Fabra

Perquè som un país de filòlegs: de bons i de molt bons i dels qui sempre es creuen bons, però de filòlegs. Regireu, si no, les cavernes d’aquest “Núvol” des d’on ara piule. Seguint el meu atzar, us trie uns quants exemples. El senyor Camps Mundó ens regala articles crítics, denunciadors d’hipocresies, flagel·ladors de misèries polítiques, i quatre gats s’hi entusiasmen. El senyor Jordi Julià ens regala una entrevista en què critica certes tendències poètiques, i quatre gats se l’escolten. El senyor Arnau Pons ens regala reflexions impagables, i quatre gats hi pensen. “Núvol” ens acosta Joyce, Ferrater, Espriu, Sales…, i quatre gats miolen. Sembla que en el debat literari o cultural o filosòfic, no hi ha quòrum. Ara bé, si hi trau el nas el “lo” neutre o el model de llengua dels traductors catalans o qualsevol altra mandanga (ei! que mossèn Alcover accepta les mandangues) de l’ADN de l’homo Fabra, l’audiència es multiplica davant el fish and chips, i els comentadors —atapeïts a l’àgora— s’hi obren pas a colzades. El Puigtobella —llestíssim, o puteta, com diuen al meu poble— coneix molt bé la forrolla que fan els mals de llengua i els dóna gambeta. Reprimiu un moment la ira. No vull dir que la causa filològica no siga justa, i interessantíssima: Albert Pla Nualart, Eugeni S. Reig, Joan-Carles Martí, Ignasi Moreta (hòstia paio! lo que dóna el “lo”!), etc., toquen tecles necessàries. Però entre tothom fem bullir tant la cassola que no hi ha qui no s’escalde.

Fixeu-vos: no hi ha ressenyador de llibres que no acabe comentant estils o models de llengua, o pescant errates, o maleint ultracorreccions, o —en el cas de traduccions— sospesant l’encert o els nyaps del lèxic, conega o no la llengua d’origen. Columnes sobre llengua als diaris, fitxes filològiques en pàgines web, en blogs, al Facebook i, fins i tot, minilliçons pel Twitter, on hi ha qui denuncia usos lingüístics impropis d’uns llibres dels quals només ha llegit el títol i, generós, ofereix enllaços per fer-hi la penitència. Vivim en un món de descobridors de faltes d’ortografia: tothom va de Joan Sales, tothom cerca Rodoredes. I tothom s’empara amb el concepte —per a mi relatiu, variable, quasi obsolet— de la sacrosanta genuïnitat: l’allò —perdó— genuí. Hi ha barcelonins que tot allò que no han escoltat a la Rambla ho anomenen noucentista. Hi ha valencians que de tot allò que no han dit les seues iaies diuen que és llibresc o contrari al “poble”. Tot el que no és espontani és encarcarat, aberració lingüística. No es pot barrejar, ni eixamplar els límits, ni inventar. La invenció ha de ser excel·lentment imaginativa —metàfora de geni—, si no, omple de tarquim el corrent de fons de la llengua. I els correctors s’estressen, els traductors vacil·len, els editors són objecte d’escarni: la Gramàtica estableix les jerarquies dins un miratge d’imperi. Perquè —despertem-nos— els nostres debats gramaticals tenen lloc en un desert ple de miratges. Els de la causa filològica ens encaparrem massa —i massa com a mestretites— en la lletra petita. La lletra gran —la que escriu la política, la que llig la societat— ens la mirem amb ataràxia. I la ciutat van construint-la els sicofantes.

Reprimiu encara un moment la ira. Ja sé que la nostra llengua no serà feliç —no se salvarà— sense crítica, sense anàlisi, sense acostar-nos a unes “veritats” compartides, ni sense posar-nos el dit, de tant en tant, en els forats dels culs filològics. Però tem que malgastem les energies a enderrocar o assolir un Poder tan poderós com una batussa poètica. I acabarem exhausts si, en un llibre tan fructuós com El sagrat i el profà (Fragmenta) de Mircea Eliade, ens reunim en conclave només per exorcitzar el fantasma present del puto “lo” del títol. Potser és que jo, després de fer de corrector lingüístic durant més de vint anys, ja no sé ni el què ni el perquè. He passat de purista a fumar puro, de persignar-me davant tota heterodòxia antifabriana a relaxar-me des de la filosofia del vividor literari, ço és a saber: si qui ha escrit l’aberració, siga “llur” o siga “lo”, sap escriure i es posa cabudet a ser aberrant, doncs el deixe dir; si el paio no sap escriure, doncs puc, si estic d’humor, omplir-lo d’escarn amb “llurs”, “nogensmenys” o àdhuc “àdhucs”. Com veieu, m’apunte a la gaia ciència. I ara sí, per fi, deixe de córrer: que tota la canilla de filòlegs internàutics m’arrambe —secretant salivera de bards glamurosos— amb la seua més que legítima ira.
Ramon Ramon

@nuvol_com
Ramon Ramon. València

Origen


http://www.nuvol.com/opinio/un-pais-de-filolegs/

Més sobre Debat sobre els camins per normalitzar la llengua (179)