Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Joana Lluïsa Mascaró

7-Abr-2013

Opinió | Bernat Joan i Marí
Joana Lluïsa Mascaró
Bernat Joan i Marí | 07/04/2013 | Vistes: 204 vegades

Puntuada amb 2 estrelles de 5
Puntua-la amb 1 estrelles
Puntua-la amb 2 estrelles
Puntua-la amb 3 estrelles
Puntua-la amb 4 estrelles
Puntua-la amb 5 estrelles

Na Joana Lluïsa és, si de res la conec, per damunt de tot, una persona que s'estima el seu país. Els seus paisatges van de la Nura natal a Llucmajor, on ha fet bona part de la seua vida. Passen per l'ensenyament, on ha intentat pujar generacions de persones arrelades a la seua illa, orgulloses de la seua herència cultural i històrica, i dignes en la seua condició de ciutadans d'un país que vol ser i no pot.

Com em passa amb tantes persones que fa anys i panys que treballen per aquestes illes nostres, no record on la vaig conèixer. Podia ser perfectament en alguna d'aquelles extraordinàries jornades que organitzava el Grup Blanquerna al Santuari de Lluc, amb aquelles barroques discussions sobre la nostra nació política, cultural, històrica, sentimental... Potser va ser al Blanquerna, però no n'estic segur. Això, certament, només ens passa amb les persones que formen part del nostre paisatge polític, social, cultural. Em consta, i en puc donar fe on sigui, que na Joana Lluïsa fa anys i panys que hi és.

També la compt entre les persones amb qui he pogut tenir unes desavinences més absolutament civilitzades. Les nostres desavinences formen part d'un país normal (que, per cert, ja he dit que no existeix). Record els comentaris entre bastidors abans d'un debat preelectoral, a les europees de 2004. Ella estava per una posició molt més "alternativa" que la meua, segurament més convencional. Tenia uns plantejaments econòmics i socials més d'"esquerres", encara que tots dos conveníem que això no estava gaire clar en què consistia. I ella em defensava amb entusiasme la causa palestina mentre el meu amic Tomeu, d'Unió Mallorquina, el meu amic i assessor Marc, independent, i jo mateix, aleshores militant d'ERC, fèiem panegírics dels Estats Units i d'Israel, davant els seus ulls ingenus i una mica incrèduls. Va ser un debat de guant blanc, com a mínim entre nosaltres. Perquè, per damunt de les nostres diferències, hi havia una cosa molt substancial que ens unia: la defensa de la llengua catalana, la defensa de la identitat pròpia, la defensa de Mallorca, la defensa de les Illes Balears. I, amb tots els matisos que cadascú hi volgués posar, també la defensa dels Països Catalans. Quan tot això ens agermana, resulta impossible de treure's les ungles.

En aquests moments, em vénen al cap instants feliços, com quan vàrem aconseguir l'entrada del PSM a l'Aliança Lliure Europea, i celebràrem una reunió del partit europeu a Palma. Na Joana Lluïsa n'estava contenta, perquè durant molt de temps havia pledejat perquè aquest lligam europeu del partit mallorquí fos possible. Ho celebràrem amb goig. O l'encontre, immediatament posterior, a la Universitat Catalana d'Estiu, on na Mascaró acudia, com una estudiant més, delerosa d'aprendre, d'intercanviar experiències... En aquell temps, era consellera del Consell de Mallorca. I fa quasi angúnia haver de dir que posaria la mà al foc per totes les decisons que allà va prendre.

Na Joana Lluïsa Mascaró és d'aquelles nacionalistes que, en termes d'en Joan Fuster, en són perquè volen deixar de ser-ne. Res a veure amb el nacionalisme ultra, estatista i monolític dels qui l'han posat a la mireta telescòpica! Fa anys que treballa per la construcció de la Mallorca política i d'unes illes Balears més autocentrades, i té al darrere una trajectòria que pens que no ha de justificar davant ningú.

Per això m'emprenya, i molt!, que una decisió judicial la pugui fer caure del seu escó de diputada (per sort, he defensat en aquesta mateixa pàgina, abans que tot això passàs, el manteniment de l'escó per part d'Oriol Pujol). Ho haurien tengut molt fàcil, els britànics, per treure's Mahatma Gandhi de sobre, si haguessin tengut la mentalitat que ara regna entre nosaltres: hauria bastat que un jutge britànic l'imputàs, i el bon home hauria sortit automàticament de circulació. Algú s'imagina Nelson Mandela dimitint dels seus càrrecs al Congrés Nacional Africà perquè un jutge boer hagués dubtat de la seua honorabilitat? Ho Xi Min hauria pogut ser desencavallat de la seua èpica tasca per un jutge francès? Martin Luther King hauria d'haver callat, pel setge judicial a què el sotmeteren els blancòfils? En quin món vivim?

Em sap molt de greu pensar que na Joana Lluïsa, nacionalista dels que volem deixar de ser-ho, serà substituïda per un senyor que no hi arriba per la decisió de les urnes, sinó d'una jutgessa espanyola, i que no sé a quin tipus de nacionalisme s'adscriu.
Bernat Joan i Marí

Origen


http://dbalears.cat/actualitat/opinio/joana-lluisa-mascaro.html

Més sobre Llengua/país (286)