Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

L'occità: qüestió de tàctica i estratègia

11-Feb-2013

Ara

L'occità: qüestió de tàctica i estratègia
MARÇAL GIRBAU

| Actualitzada el 11/02/2013 00:00

L'occità: qüestió de tàctica i estratègiaL'occità: qüestió de tàctica i estratègia MANOLO GARCIA

La setmana passada el Festival Barnasants va sorprendre tothom en obrir la seva divuitena edició a la ciutat de Vielha amb un espectacle en què el barceloní Enric Hernàez i la jove promesa aranesa Alidé Sans musicaren poemes occitans i catalans de tots els temps. L'honorable conseller de Cultura, Ferran Mascarell, present a l'estrena, va manifestar la voluntat del Govern de treballar per a la protecció d'una llengua, l'occitana, "que també és de Catalunya i dels catalans".

Té raó el nostre conseller. L'occità, llengua de més de tres milions de parlants -dades del Linguamón-, és també llengua de Catalunya i dels catalans: és la llengua pròpia de la nostra històrica minoria lingüística, l'Aran, i des del 2006, amb el nou Estatut, és la tercera llengua oficial a tot Catalunya. L'any 2010 més de dos terços dels diputats del Parlament català van aprovar la llei de l'occità, aranès a l'Aran. La llei pretenia fer efectiva aquesta oficialitat estatutària. Han passat més de dos anys i hom es pregunta en què s'ha traduït i -sobretot- en què s'ha de traduir aquesta oficialitat.

Enmig d'una crisi que desterra els nostres fills i fa reviure als nostres avis el neguit d'altres temps, amanit amb l'efectiva feina d'intoxicació d'alguns mitjans de comunicació, sovint hi ha qui demana si el nostre Govern ha de gastar-se els pocs quartos que tenim en això de l'aranès. Els faré una pregunta: què pensarien vostès d'un estat que destinés menys de l'1% del seu pressupost global de Política Lingüística a l'oficialització de la llengua de la seva minoria cultural? Doncs ja està tot dit.

Amb crisi o sense, la sensació és que encara som massa pocs els qui tenim present que Catalunya i Luxemburg són les dues úniques nacions de la Unió Europea amb tres llengües oficials a tot el seu territori. La meva opinió és que la majoria de partits que van votar a favor de la llei l'any 2010 encara ara no són conscients de la magnitud de la tragèdia. Ho podem constatar cada cop que apareixen les polèmiques català-castellà, a propòsit dels atacs que rebem dia sí dia també de Madrid. Gairebé ningú no recorda -amb delicioses excepcions, com la de l'exsecretari de Política Lingüística Bernat Joan- que Catalunya no és, ni tan sols administrativament, un país bilingüe, i, doncs, que si l'argument per defensar el castellà a l'escola com a llengua vehicular és el seu estatut d'oficialitat, això implicaria introduir, al mateix nivell, l'ensenyament generalitzat de l'occità.

El més curiós és que els primers interessats a fer una política lingüística de l'occità realment ambiciosa hauríem de ser els mateixos catalans. El desenvolupament de l'occità és una inversió. Per tres motius.

Primer, per política lingüística interna. Si fem de l'occità una llengua realment oficial a Catalunya trencarem el binomi català-castellà. El català podrà gaudir al Principat de la seva condició de llengua pròpia, és a dir, de llengua preferent -de la mateixa manera que l'occità ho ha de ser a l'Aran-, sense que ningú no pugui dir que es va contra el castellà. Aquesta Catalunya estat que ve, doncs, podria tenir la següent organització lingüística: tres llengües oficials, una de les quals és la pròpia -i, doncs, d'ús preferent-, i una quarta d'ús internacional.

Segon, per millorar la imatge de Catalunya a l'exterior. La imatge de Catalunya al món pot acabar sent determinant en aquest procés que hem emprès. Certs poders ja s'han encarregat de transmetre una imatge distorsionada internacionalment. Són freqüents les emissions per televisions estrangeres de reportatges on s'explica la immersió lingüística com un cas de nacionalisme ètnic i integrista. Unes polítiques realment actives a favor de l'occità poden ser cabdals per desactivar la intoxicació: davant les crítiques d'alguns sobre un suposat integrisme català, Catalunya podria presentar-se com un país amb tres llengües oficials i una de quarta d'ús internacional, on les minories lingüístiques són escrupolosament respectades.

I, finalment, Occitània pot ser un gran mercat, especialment cultural. Festivals, certàmens literaris, cantautors, pintors, arquitectes... La cultura catalana ven a Occitània -país de més de 15 milions de persones, que comprèn quatre estats europeus i 190.000 quilòmetres quadrats-, perquè els occitans s'hi reconeixen. Però encara vendria més si Catalunya fes els deures: si coneguéssim una mica millor els nostres veïns, per comprovar que, 800 anys després de Murèth, continuem sent ben iguals.
Marçal Girbau

Origen


http://www.ara.cat/premium/opinio/Loccita-questio-tactica-estrategia_0_863913623.html

Més sobre Occità (134)