Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Raimon, la llengua, la nació catalana i l'Estat

23-Nov-2012

Raimon, la llengua, la nació catalana i l'Estat
DES DE LA TRONA
23/11/12 08:22 - Sal·lus Herrero -

Raimon Pelegero Sanchis (Xàtiva, 1940), va debutar el 15 de desembre del 1962. Ara celebra mig segle com a artista amb un concert el 30 de novembre (entrades exhaurides fa setmanes) amb una exposició a Barcelona que es podrà veure fins al 26 de gener, i que porta per títol “Raimon, al vent del món”.

“Aquest xicot que canta i guitarreja amb un vernacle potable”, segons definició de Joan Fuster, fa dècades que viu entre Barcelona i Xàbia, i admet que mai li ha fallat el públic. I això és recíproc, mai ha deixat de cantar per a ell, tot i que alguns detractors el critiquen d'un 'excés' de “professionalitat”. Els seguidors de Raimon compten també amb la reedició d'un llibre publicat l'any 1983 que recull el seu diari de treball del 1981 i que es titula “La vida inmediata” (Plataforma). El seu últim treball discogràfic és “Rellotge d'emocions” que fa un passeig per la seua vida i pels carrers de València mostrant les seues emocions i afirmant com Neruda a “Confieso que he vivido”, que ha viscut intensament, s'ha amistançat amb grans intel·lectuals i ha recorregut món.

L'any que ve és probable que Raimon ens obsequie amb un nou treball, per ampliar el seu repertori, que ja arriba a les cent cinquanta cançons. El cantautor de Xàtiva que ha musicat a grans poetes, com Ausiàs March, Espriu, etc. i els ha donat a conèixer al gran públic, continua sent un referent internacional i no para de fer concerts a l'estranger, últimament en universitats.

Per desgràcia, al País Valencià sembla que està censurat, com si no existira. Eixa és la 'sort' d'haver nascut al sud d'aquest País, que els governants del País Valencià, volen esborrar del mapa, tabuitzar i prohibir; com TV3 perquè no la vejam!

En una entrevista recent, li preguntaven pels recitals històrics a Madrid, el 1976, durant la “transició” (que fou un pacte entre els franquistes més llestos i unes esquerres claudicants) i un altre el 1997 quan, li xiularen a l'acte de protesta per l'assassinat de Miguel Ángel Blanco per part d'ETA perquè cantà una cançó en català on deia “Gora Euskadi”, tot i que comenta que abans de començar a cantar ja l'estaven xiulant alguns, potser perquè no era, ideològicament, d'ells i perquè era els era desconegut i hostil pel fet de cantar en una llengua distinta a l'espanyol. Jo crec que és senzillament per ser valencià i/o català.

A Madrid, els valencians, mallorquins i catalans que no ens sotmetem a la seua llengua, a la seua pàtria som indesitjables i rebutjables. Per això ens xiulen des de les seues institucions per anihilar-nos, tot i que ara diuen que ens “estimen” perquè Catalunya no s'independitze. En la repregunta li diuen “Vas notar la incomprensió?” I respon Raimon: “S'ha ignorat la realitat de tots els territoris de l'estat espanyol […]. S'ha amagat sistemàticament la diferència, la diversitat, aquest intent constant de centralització, d'homogeneïtzació d'España, una, grande y libre. Vaig tenir una conversa amb un senyor de Salamanca que ens va portar en cotxe. Anàvem per aquells camps de Castella […] l'Annalisa va fer un comentari en italià i el senyor es va quedar parat i va dir: “¿Què habla, en catalán?”. I quan ella li va dir que era italiana el seu comentari va ser: “Ah, bueno…” I va afegir: “Cuando me hablan en catalán siempre pienso que me están insultando”. És a dir, que si ho deia en italià estava bé, però, en canvi en català… Afig Raimon, alguns diuen: “Y además, si sabe español, por qué tiene que hablar en catalán”.

Aquesta reacció fòbica contra el català em va recordar una anècdota de Xavier Rubert de Ventós en un dels seus llibres explicant per què va esdevenir independentista català: una dona a un supermercat a Barcelona estava en contra que hagueren posat les observacions d'un producte en català, irritada protestava airada perquè no l'entenia, quan la caixera li va indicar que no era en català sinó en portugués, va emmudir del tot: “Ah eso es otra cosa!”. Així, Ventós extreia una lliçó política, al meu parer, molt encertada: els catalanoparlants volem ser com els portuguesos, distanciar-nos una mica d'Espanya, (com Portugal) per a poder-nos abraçar amb els castellanoparlants o amb la gent d'altres pobles, cultures i nacions (pròxims o llunyans). Mentre dos pobles diferents estan fusionats i lligats a la força, un a sobre de l'altre, el de sota està oprimit i no pot estirar-se per abraçar l‘altre, si belluga els braços sembla una baralla semblant a la del quadre de Goya “A garrotazos”. És millor una certa separació per poder mirar-se als ulls, per respectar-se, per reconèixer-se i acordar les relacions de solidaritat, d'amistat i d'inter-dependència des de la llibertat i la independència, i la sobirania plena, tot i que ja sabem que avui parlar de sobirania plena és un oxímoron. I tanmateix, la sobirania que ens pertoque, com altres nacions del mateix tamany o més petit.

Al remat, a Raimon quan li pregunten com veu el procés cap a un estat propi, cita a Rubert de Ventós que va dir: “Això de l'estat ha canviat molt. El concepte de ‘nació' és un d'aquests conceptes ideològics tipus anguila, que no hi ha manera d'agafar-los. I el d''estat', que semblava tan clar, a partir d'un cert moment tampoc no l'agafes, perquè, és clar, parlem d'un estat que no té moneda, un estat que no té exèrcit propi, o en què la política econòmica la fan des de fora”. Però després de fer tota aquesta explicació diu: “No sé que es l'estat, però en vull un com el dels altres”. Afirma Raimon: “Aquesta és la meua posició”. I quan li pregunten com a valencià com ho viu això del procés independentista, respon: “com a valencià pitjor”. Perquè si el Principat estigués com a estat propi integrat a la UE i el País Valencià i les Illes formant part de l'estat espanyol, simplement trencaria la idea dels Països Catalans. Tot i que la llengua no es trenca, podria haver-hi un intent de trencament de la llengua. El que està clar és que com està no es pot continuar. Positivament, si tens un estat que defensa la teua cultura i la teua llengua pot ajudar a la resta de territoris catalanoparlants.

Confessa Raimon que té una “claríssima confusió”, potser perquè les circumstàncies ho són. I a poc a poc, s'aniran aclarint, quan la boira escampe, tot es veurà més clar i net. Ara, a l'inici del procés, encara hi ha foscor, quan s'isca del túnel de la dependència de l'estat espanyol, hi haurà més llum. Al meu entendre, des del País Valencià, estant, si tenim un estat al costat, amic, favorable i no contrari, podrem defensar la nostra llengua i cultura, amb més ressorts, més suport i més presència als organismes supranacionals i internacionals; no li serà tan fàcil a l'estat espanyol exterminar-nos, com ara mateix. Per salvar els mots de cada cosa, la llengua, la cultura i la nació, cal que Catalunya s'independitze.

Els habitants de les Illes, del País Valencià i de la Catalunya Nord, si així ho volen, aniran darrere cap a la reintegració, la federació o confederació dels estats de parla catalana. No ens han deixat un altre camí: Independència o assimilació.
Sal·lus Herrero

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/595941-raimon-la-llengua-la-nacio-catalana-i-lestat.html

Més sobre Debat sobre els camins per normalitzar la llengua (179)