Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Corroborant la tristesa d'una llengua que es mor

16-Dec-2011

Corroborant la tristesa d'una llengua que es mor
lletrartferit | Valencianisme i política | divendres, 16 de desembre de 2011 | 18:49h
Hui vos contaré una experiència pròpia que em va succeir fa uns dies, i que em va deixar prou atabalat, reflexiu i profundament trist, tot i això i per a més desgràcia, en tornar amb la meua bici camí del meu centre, em vaig topar de cara a la portà del jutjat, el carril bici passa just pel jardí d'enfront, amb alguns del acusats del cas Camps, i amb Consuelo Ciscar, infame i usurpadora Directora de l'Ivam, i germana del socialista Ciprià Ciscar i esposa del totpoderós Paco Blasco (Pd: Els dinars de Nadal a casa dels Ciscar deuen ser d'allò més animat), la qual cosa encara va augmentar la meua situació d'angoixa vital i pessimisme.


El cas és el següent, pel matí, vaig assistir a una projecció de vídeos de creació documental, a la Facultat de Belles Arts de València, es tractava d'una sèrie de vídeos sobre la pròpia memòria personal, una historia de vida d'avantpassats directes i propers, amb entrevistes i imatges personals d'arxiu, fins aquest punt tot normal.

Un darrere un altre vam anar veient els treballs, parlaven dels pares, dels avis, i molts d'ells eren entrevistats pels seus fills o nets, i ací va ser on començà la meua sorpresa i decepció. Sorpresa en descobrir que tots ells, els avis parlaven la mateixa llengua que jo, la nostra, i que els fills i nets parlaven un perfecte castellà, només un perfecte castellà. De fet totes les entrevistes estaven fetes en castellà i només sortia la nostra llengua en les converses entre els dos avis, o en alguna frase feta i anècdotica.

No cal dir més per arribar a conclusions, i la meua és molt pessimista, aquell matí vaig veure radiografiat, un país que es dissol, que desapareix per sempre més i del que únicament quedarà el record i les cendres. Un país que ja és invisible i del qual només quedem alguns somniadors resistents que acabem construint una espècie de reserva nacional dins el nostre territori que ja no és nostre, que l'hem regalat impunement en el procés d'autodestrucció més perfecte mai orquestrat.

Ho lamente, però hui estic ben pessimista en aquest aspecte, i malauradament la realitat ens imposa un fet clar, els valencians que voleum viure com a tals, ens hem convertit en una minoria, fins i tot estranya en el nostre propi país.

Ricard Ramon - Lletrartferit

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/210862

Més sobre El català, llengua amenaçada (202)