Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Escola catalana o escola espanyola?

6-Dec-2011

Escola catalana o escola espanyola?
pmayans | Principat de Catalunya | dimarts, 6 de desembre de 2011 | 13:47h

En altres apunts d’aquest bloc, ja hem explicat que l’escola d’aquest país no sempre respon a aquell lema de l’època de transició: escola catalana en llengua i continguts. Les nostres universitats no han format en les dècades darreres els mestres que el país necessita: a la immensa majoria de les noves fornades de mestres ningú no els ha explicat què vol dir ensenyar català i en català en contextos en què la llengua familiar de la majoria de l’alumnat no és el català –és a dir, qui els ha explicat què vol dir “immersió lingüística”. En aquesta línia, no cal dir que la formació inicial dels llicenciats en didàctica de la seva assignatura en general i de l’aplicació d’aquesta didàctica en contextos en què l’alumnat té una baixa competència lingüística en català en particular no és que no sigui l’adequada, és senzillament nul·la. La formació continuada, la feta principalment des de l’administració i des de les escoles d’estiu dels moviments de renovació pedagògica, relacionada amb aquesta immersió va ser realment important els anys 80... Després un cert esllanguiment als anys 90, com si tot ja estès fet... no és fins al final de la primera dècada del segle xxi que no es torna a reemprendre el tema, però sense l’impuls institucional que havia tingut vint-i-cinc anys abans...

Però i pel que fa als continguts? Que lluny són les nostres escoles del que es pot veure en altres entorns... Quins referents es donen als nostres alumnes? Per fer-nos una idea de la situació, farem servir un article publicat aquest mes d’octubre a Perspectiva Escolar, una publicació de Rosa Sensat.

D’entrada, cal aclarir que es tracta d’un article fet des de la més bona fe per part d’una mestra d’una escola de Badalona situada en el barri de Sant Crist i això d’entrada ja vol dir un repte professional molt gran. Es tracta d’una classe de 16 alumnes, on hi ha marroquins, equatorians, xinesos, gambians, paraguaians i d’ètnia gitana –ens diu que hi ha alumnes autòctons de famílies castellanoparlants i, per tant no queda clar si es refereix potser a la població gitana o a la població descendent de la immigració espanyola no gitana dels anys 60... Hauríem de ser més precisos en els comentaris...

Ara bé, no sé si l’article aporta gaire novetats metodològiques –jo diria que cap–, però té l’interès que ens fa saber què és el que s’explica a 4t de primària en contextos en què l’alumnat no té cap referent diguem-ne de país (no voldria ser frívol però potser l’únic referent que tenen que els arrela al territori és un equip de futbol o, en el cas badaloní, un equip de bàsquet de la ciutat, i això en els millors dels casos, ja que, a voltes, aquest paper, fins i tot entre la nova immigració, el fa un equip de la capital de l’Estat o la selecció diguem-ne estatal, amb tots els valors que comporten...).

D’entrada justifica l’experiència basant-se en el que diu el currículum de coneixement del medi natural, social i cultural, tot i que em sembla que barreja continguts de cicle mitjà (on només es demana la “Identificació dels elements bàsics de l’estructura econòmica i de l’organització social, política i administrativa dels municipis i les comarques”) amb els de cicle superior. Sigui som sigui es proposa fer “identificar a l’alumnat l’organització social i política de la localitat, la província, referint-se a Catalunya i a l’estat espanyol, com també conèixer i respectar els símbols nacionals, les festes, els costums i les tradicions de Catalunya”. Un començament, per tant, aparentment positiu, ja que ens diu que Catalunya és “el país on viuen ara tots els alumnes”.



Aleshores és quan afirma que, per treballar les comarques (a nivell cultural, de relleu, característiques generals, costums...), començarà des del més allunyat, el món (?). I ho fa a partir de l’origen dels pares i de les mares dels alumnes. Sempre fa referència a la diversitat cultural de l’aula, però en cap cas sabem quina és: els nens marroquins són àrabs, són amazics?, el paraguaians són de llengua guaraní?, quina llengua familiar tenen els senegalesos? els xinesos parlen a casa mandarí? els nens equatorians a casa han sentit parlar quítxua? els nens gitanos parlen a casa castellà, català –perquè també hi ha gitanos de llengua familiar catalana! –, portuguès o romaní –els gitanos d’origen romanès han conservar la seva llengua original! –? El resultat de l’activitat, força interessant d’altra banda, sembla que és un mapa polític del món, fet individualment, on es marquen els continents i quants alumnes procedeixen de cada continent, sense més especificació.



Després es passa a Europa, per situar els estats membres de la Unió Europea... Ara ja afirma que la majoria d’alumnes nascuts a Europa la majoria són d’Espanya i una alumna de Romania. Catalunya ja ha desaparegut.



Després passem a Espanya i la professora no s’està d’afirmar que “Espanya. El seu país actualment i on es troba Catalunya, la comunitat autònoma on viuen”. Ja no som un país, com es deia al principi, sinó una comunitat autònoma (poden entendre aquest concepte alumnes de 4t?) d’un país que es diu Espanya. L’activitat que el proposa és fer un mapa de les comunitats autònomes, que els permet “situar Catalunya dins d’Espanya (...) i descobrir que Madrid, tot i ser la capital de l’Estat, és una de les comunitats més petites”, és a dir, equipara, segurament sense adonar-se, Catalunya amb Madrid, un nació històrica amb una mena de districte federal de la capital...



Després passa a treball “més a fons (...) la comunitat en la qual viuen, Catalunya”. Definitivament Catalunya ja no és el país que es deia al principi, sinó una simple comunitat com pot ser-ho Madrid...



Ara sí, passa a treballar les comarques, els diferents relleus de la “nostra comunitat autònoma”, els tipus de comarca, esbrinen les característiques de la pròpia comarca... per tal que els alumnes descobreixin que, tot i viure a Catalunya, un país petit (ara ja torna a ser país, això sí amb el qualificatiu de petit!), hi ha moltes diferències entre les comarques.



Per reblar-ho d’interculturalitat s’afirma que durant la setmana dedicada a aquest tema s’han treballat les diferents procedències dels alumnes (llengües –m’agradaria saber quines? –, llocs d’interès, religions, escriptura –també m’agradaria veure què s’hi ha dit–, festes, tradicions, alimentació, costums...).



En definitiva, una proposta ben intencionada que, pel que fa a la diversitat lingüística real de les llengües, sembla que no aporta gaire rigor i que en tot cas situa l’alumnat sense gaire arrelament al país en un marc referencial clarament espanyol... I, com sempre, parlem del món, d’Europa, d’Espanya, de Catalunya, de la comarca, de la població o, fins i tot, del barri, però es deixen el nostre àmbit de referència cultural i lingüístic: la comunitat lingüística catalana o, senzillament, els Països Catalans. Em pregunto si el primer cop que l’alumnat sent parlar d’un escriptor català de Mallorca, del País València o de la Catalunya Nord entén alguna cosa... No s’havia quedat que el català era de Catalunya! Quanta raó tenia Joan Fuster quan deia que al País Valencià hi havia molts “blavers” però que al Principat de Catalunya ho eren tots (i el que és més greu, i això és meu, la majoria nio se n’adonen).



Trist article que confon la diversitat de l’aula amb una pràctica que realment aprofundeixi en què significa realment aquesta diversitat, començant, evidentment, pel que significa la realitat catalana en el seu conjunt... Em sap greu però no acabem de saber aprofitar la diversitat a l'aula per explicar la realitat d'aquí. Potser la mestra ha perdut una excel·lent oportunitat perquè aquests alumnes, que viuen en el context que viuen, sàpgieun quina és la realitat de Catalunya i del català, aprofitnant l'experiència dels seus llocs d'origen.
Pere Mayans

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/210242

Més sobre Llengua i ensenyament (312)