Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

LA MORT DE LA UNIÓ EUROPEA

2-Nov-2011

LA MORT DE LA UNIÓ EUROPEA
ribesgs | 9 Per una llengua construïda | dimecres, 2 de novembre de 2011 | 16:16h

El recent 35è Congrés Català d’Esperanto, realitzat a Barcelona ha versat sobre el tema: “El plurilingüisme a la Unió Europea”. Entre els ponents m’ha cridat l’atenció l’exposició del sociòleg croat Zlatko Tišljar, el qual ha desenvolupat la tesi sobre la mort de la Unió Europea (a banda dels problemes econòmics actuals) per no considerar i buscar solucions justes en el problema del plurilingüisme i deixar que predomini l’anglès, fins a convertir-se en l’única llengua de treball.

Primer ha fet un resum de com a poc a poc, al marge de la reglamentació vigent, s’està imposant l’anglès: Sigui quin sigui el nombre de llengües a emprar en una conferència, comissió o programa d’activitats, sempre hi és present. La pluralitat lingüística depèn dels recursos econòmics disponibles per a les traduccions. Sovint un baix pressupost redueix aquesta pluralitat dels participants a una sola llengua, l’anglès. A banda, els sistemes educatius de la majoria d’estats membres la prioritzen com a llengua estrangera. Si no s’hi posa remei no es tardarà massa, per la via dels fets, a què sigui l’única llengua de treball de la UE.

Fins aquí res de nou, ha refermat més allò que ja sabem i més d’una vegada s’ha comentat. A més, l’avenç de l’anglès va en detriment de la resta de llengües oficials i no oficials, presents en els estats membres, i és una bomba retardada contra la pervivència de la majoria de les llengües no emprades regularment. Tanmateix, pel ponent el fet més greu d’aquesta política lingüística és la possibilitat de tornar-se en contra de la pròpia UE i ser-ne el verí de la seva descomposició. Aquesta ha estat per a mi la part innovadora de la tesi.

Tišljar és un europeu convençut, és de l’opinió que la comunitat europea per sobreviure i assegurar-se una llarga existència ha de generar identitat, sentit de pertinença europea, elements sense els quals es pot esbocinar davant d’una situació política o econòmica greu. Sabem que la llengua és un dels vincles més potents d’identitat, diu, de fet és l’element més rellevant que avui ens fa sentir partícips d’un dels molts grups socials de la zona europea. Emprar una llengua en comú és doncs un dels camins de la identitat, però amb la condició d’utilitzar una llengua neutral. No pot fer-se emprant el símbol de l’imperi britànic, amb la parla dels econòmicament forts, i una de les llengües europees amb la qual històricament molts pocs europeus ens hi sentin emocionalment identificats.

Per aquesta via, remarcava el ponent, es repeteix l’error de l’antiga Iugoslàvia on per la diversitat de llengües no hi havia una llengua oficialment reconeguda, totes tenien els mateixos drets. Però es va deixar que el mercat decidís quina era la llengua més pràctica i es va fer forta institucionalment la llengua sèrbia (variant de la croata-sèrbia). Quan van sorgir els conflictes polítics ningú no es va sentir iugoslau perquè l’únic vincle social, no acordat conjuntament, era la llengua sèrbia símbol alhora de l’aparell estatal i de qui tenia el poder econòmic. Malgrat existir poques diferències idiomàtiques entre Croàcia, Sèrbia i Bòsnia-Hercegovina cadascú les va fer servir per sentir-se pertanyent d’un grup social i rivalitzar amb els altres, tot abans de sentir-se iugoslau.

De res van servir els esforços dels governs de la Federació Iugoslava per fer evolucionar comunitàriament un sentir iugoslau. A pesar que durant 45 anys a les escoles es van ressaltar els elements culturals, literaris i històrics de l’esfera territorial de la federació, als governants els va passar per alt que el principal element extern per evolucionar com a iugoslaus era la utilització d’una llengua neutral conjunta.

Un fenomen similar va succeir a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) on a pesar dels esforços governamentals perquè el conjunt de repúbliques es sentissin de la Unió Soviètica emprant com a llengua vincular el rus, la llengua de l’estament dominant, quan va arribar el moment de la crisi política, ningú es sentia pertanyent de la confederació soviètica i cadascú va emfatitzar la llengua pròpia com a tal.

Pel ponent l’exemple a seguir és el de l’estat d’Indonèsia on han construït una identitat de país en un territori de 15.000 illes i gran diversitat de pobles i llengües. Han fet una cosa ben inusual, deixar de banda a la llengua més forta, la malaia, i construir-ne una de nova amb les bases d’una parlada per només 20.000 persones, enriquint-la manllevant mots a la diversitat de llengües influents a la regió: la malaia, la sànscrita, l’aràbiga, la xinesa, l’anglesa i l’holandesa. Aquesta segona llengua per a tothom els ha permès la comunicació entre 230 milions de persones (casi el doble de les persones europees) i disposar d’un instrument per a normalitzar i regular els continguts a l’escola.

El ponent va acabar recordant que una petita i gramaticalment regulada llengua, basada en el tresor de les veus europees és l’Esperanto. Per què no fer com Indonèsia? Agafar una llengua petita, completar-la amb les veus que es considerin necessàries i fer-ne la llengua comunitària. Podríem salvar Europa!
Sebastià Ribes i Garolera

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/207943

Més sobre Oficialitat del català a Europa (Constitució Europea) (688)

Destacats