Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

L’escola, la darrera trinxera

30-Set-2011

pinió | Joan Mir
L’escola, la darrera trinxera
Joan Mir | 30/09/2011 | Vistes: 51

Actualment puntuat amb 5 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

La més que probable implantació de la doble línia lingüística a l'ensenyament obliga a replantejar molts d'enfocaments estereotipats sobre la qüestió. El primer i principal, la relació que hem de tenir amb els ensenyants.

Fa uns vint-i-cinc anys, just arribat de Barcelona, vaig haver de cercar una escola per a la meva filla; naturalment, vaig demanar on la podia escolaritzar en català. En aquell moment, a Palma et recomanaven Mata de Jonc o la del Rafal Vell. Només dues. Ara estic segur que la majoria d'escoles públiques o concertades són igualment recomanables. Aquest és el resultat d'una suma de factors confluents:

-Una Escola de Magisteri conscienciada, i conscienciadora de futurs mestres en la qüestió lingüística.

-Uns mestres, professors i altres persones relacionades amb l'ensenyament que han fet molt bé les coses tant a nivell individual com col·lectiu, en les seves escoles o instituts, en les seves associacions (OCB, Escoles Mallorquines...), en les sectorials de partits i sindicats, etc. Aquest comportament exemplar, l'excel·lència professional, la militància a favor de la llengua, han tombat cap a les seves posicions la major part dels pares d'alumnes i de les seves associacions. Avui aquestes complicitats són un dels grans capitals del nostre ensenyament.

-Uns polítics que han practicat un consens bàsic entorn d'unes normes i uns equilibris que han estat vigents fins ara. La crispació partidista havia amagat aquest consens amb crítiques exagerades i injustes a tot allò que venia de l'altra banda (el decret Rotger, ben estimable, va ser capolat per l'oposició, per exemple). Ara sabem que Cañellas, Soler, Matas, Munar i Antich contribuïren de manera semblant a consolidar un statu quo difícilment millorable si no era qüestionant la pertinença a l'Estat espanyol.

Un dels problemes de l'esquerra és que no reconeix matisos i fica dins el mateix sac tota la militància del PP, sense tenir en compte que un partit votat per gairebé la meitat de la població ha de ser per força heterogeni. Fa una vintena d'anys, en un congrés balear del Partit Popular es presentà una ponència dura contra el català i no obtengué més d'una tercera part dels vots. I en el darrer congrés passà una cosa rara: em deia en confiança un militant destacat que molts havien votat Bauzá contra Delgado... i ara veien amb decepció que realment no hi ha diferències entre ells. Tot això em fa pensar que la situació actual és probablement excepcional, i que un consens mantengut, impulsat o tolerat tant de temps i per tantes forces polítiques no pot ser fàcil de tomar. Crec que els senyors Bauzá i Delgado han arribat al poder per la crisi i pels desencerts dels altres, però no sé veure en ells la capacitat necessària (sí la voluntat) per desfer allò que la societat i els polítics han sedimentat durant els darrers 30 anys. Fa 30 anys, la societat mallorquina s'hauria pogut dirigir cap al model lingüístic valencià, però, pels motius que he enumerat, no ho va fer, i ara crec que és tard. La política actual del Partit Popular ens demostra que la castellanització ha arribat a la darrera trinxera, però el front és lluny d'esbaldregar-se. Certament, el nostre futur, com el de la ciutat de Londres bombardejada, està en mans de molt pocs: aquells que amb dificultats han consolidat les nostres posicions, els mestres i professors, ara les hauran de defensar amb totes les seves energies perquè l'ofensiva serà brutal. Però tenen més complicitats que fa trenta o vint anys. Per poc que els mestres mantenguin la determinació, les escoles no cauran.

Durant el seu mandat, el rector Nadal Batle mantengué una intensa i amistosa relació amb el president Cañellas, i probablement aquesta relació fou determinant en l'actitud del govern en relació al català. "Tanmateix, Biel, la posició de la Ciència és clara al respecte; no regalis a l'oposició una bandera destinada a guanyar perquè té la raó del seu costat". Aquest argument avui encara és vàlid, i si el PP no l'escolta estarà més prop del fracàs. I, encara pitjor, és aberrant que, des de la tranquil·la seguretat que té en les seves opcions per a l'Economia, cerqui na Maria per sa cuina amb croades on les discrepàncies, fins i tot internes, són segures.

Però, escolti o no escolti les reflexions de molts dels qui sense tenir-hi cap afinitat no ens hem apuntat mai a allò de "com pitjor, millor", és segur que la societat i el món de l'ensenyament hem de fer el nostre camí si volem ser determinants en el conflicte lingüístic. Aquest camí passa, certament, per una major conscienciació social del paper decisiu que han tengut fins ara els ensenyants en la conservació de la nostra cultura. I, des d'aquesta conscienciació i reconeixement explícit i sense reserves, els podrem demanar un esforç més, probablement decisiu: que facin pinya sense fissures i no permetin que ni una sola de les nostres escoles canviï de bàndol.

Tenen la nostra estima, tenen la seva autoestima, i tenen l'autoritat i el poder del coneixement i la raó. Que res no els faci defallir.
Joan Mir

Origen

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/l-escola-la-darrera-trinxera.html

Més sobre Llengua i ensenyament (312)

• El Pacte per l'Educació aposta per una escola en català (notícia, 27/08/2014)
• Fins que els humiliats deixem de ser-ho (Xavi Sarrià) (testimoni, 25/07/2014)
• Ara més que mai (Marina Ferriol Torrejón) (testimoni, 24/06/2014)