Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Tenim pressa!

18-Set-2011

Tenim pressa!
ebenach | diumenge, 18 de setembre de 2011 | 19:55h

Publicat a El Periódico de Catalunya el 12.09.11

Aquest estiu del 2011 se'ns ha emportat dos personatges importants de la política catalana. L'un a començament d'estiu, el Víctor Torres, i l'altre quan el mes d'agost ja deia adéu, l'Heribert Barrera. Escric aquestes línies amb la tristor de qui els va conèixer i admirar i va compartir amb ells projecte polític, però també amb l'esperança que el seu exemple, les seves reflexions i la seva coherència siguin un referent per a les generacions que tant avui com demà hauran de portar Catalunya cap a un futur més pròsper, més lliure.

Josep-Lluís Carod-Rovira, en alguns articles que havia escrit sobre llengua i exili posava de manifest una situació que tot i sent dramàtica, no n'acabem de tenir la consciència que caldria. Molts dels descendents dels grans homes de l'etapa republicana, Macià, Companys, Rovira i Virgili, Irla, el mateix Tarradellas, tots ells presidents de Catalunya o del seu Parlament, tenen alguns o tots els seus descendents que tenen com a llengua materna, d'ús i de relació el castellà, el francès, l'anglès, fins i tot el japonès o l'àrab. Tot plegat, conseqüència de l'exili i de la persecució que la dictadura franquista va fer contra Catalunya, les seves institucions i els seus partits. Recordo el funeral de Víctor Torres, on després d'un extraordinari i sentit parlament del Miquel Pueyo va prendre la paraula un dels fills del Víctor i va començar el seu parlament en català per continuar-lo en francès. Al cap i a la fi és la seva llengua materna i França és on ha viscut i on viu, i d'on són els seus fills... Les paraules sentides era el que comptava, no pas en la llengua que es deien, però aquest fet posa en valor la vida d'aquests homes, els grans sacrificis que van fer, personals, econòmics, familiars..., perquè creien i estimaven el seu país .

Víctor Torres i Heribert Barrera eren de la mateixa generació, la dels joves que van lluitar per la República i contra el feixisme amb el fusell a la mà al front d'Aragó. Sentint algunes declaracions d'aquests dies, fetes des de la més greu ignorància o des del ressentiment, caldria recordar a alguns dels actuals prohoms de la pàtria les aportacions a la causa de Catalunya i de la llibertat que en el seu dia van fer Barrera i Torres, els sacrificis i la coherència que van mantenir en el seu ideari fins al darrer dels seus dies. Tots al llarg de la vida tenim encerts i errors, i no hi ha excepcions, però el que compta és la globalitat del que has fet.

VOLDRIA encara destacar un altre aspecte comú en els dos personatges, el valor que donaven a les institucions. Torres actuant com a a secretari del Govern a l'exili, amb una càrrega econòmica i personal feixuga, amb uns riscos extraordinaris i amb una voluntat de ferro que va permetre que, un dia, el president Tarradellas pogués tornar a casa des de l'exili, com a president dels catalans. I Heribert Barrera reorganitzant el partit que havia sigut el gran partit en l'època de la República, Esquerra Republicana de Catalunya, i que va ser el partit més maltractat per la dictadura, amb exili, presó i mort per a molts dels seus membres. Barrera és escollit diputat a les Corts per un partit històric que havia mantingut les institucions a l'exili però que va ser el darrer de ser legalitzat. I Barrera, ja com a president del Parlament, va posar fil a l'agulla a l'arquitectura institucional que va permetre reprendre l'activitat del Parlament de Catalunya l'any 1980. Una època complexa i difícil on tot vestigi de republicanisme, d'independentisme estava més que mal vist. Potser ara al cap dels anys començarem a valorar des del punt de vista institucional la gran aportació de gent com Heribert Barrera i Víctor Torres perquè Catalunya continuï tenint institucions. Una nació és la seva gent, per descomptat, però sense institucions no hi ha nació possible. I això ho sabien bé Torres i Barrera. va ser de les poques veus crítiques amb la Constitució espanyola l'any 1977, i els seus discursos al Congrés, juntament amb els de Lluís Maria Xirinachs al Senat eren premonitoris d'algunes de les coses que estan passant avui, d'allò que és la rabiosa actualitat, i que en distintes formes no deixa de ser la incomprensió de sectors importants de la societat espanyola i dels respectius governs i polítics de torn cap a la necessitat de més autogovern d'aquest país.

Heribert Barrera

En els darrers anys de la seva vida, tant l'un com l'altre van esdevenir veu de la consciència col·lectiva i van deixar clar quin era el camí que no s'havia de seguir, justament el camí que ja sigui per la sentència sobre la immersió lingüística, sigui per la reforma exprés de la Constitució, que tornen a atacar el moll de l'os de l'autogovern, ens volen fer agafar. Aquesta fase de la seva vida, ja alliberats de responsabilitats polítiques i institucionals directes, va servir perquè deixessin clar, l'un i l'altre, la necessitat de no abaixar la guàrdia, d'estar més preparats que mai per al futur. A l'anunci de la manifestació del 10 de juliol en resposta a la retallada de l'Estatut, Barrera als seus 93 anys deia: «¡Tenim pressa!». I és ben cert, tenim més pressa que mai.
Ernest Benach

Origen

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/205051

Més sobre Debat sobre els camins per normalitzar la llengua (179)

• Le Bihan: «Si el català no es parla als patis d'escola, no se salvarà» (notícia, 15/11/2014)
• Jaume Sastre revisa l'actual situació de la llengua i la seva projecció cap al futur a Torredembarra (notícia, 18/10/2014)
• Mascarell, a la Franja: «Cal ser un estat per normalitzar el català» (notícia, 21/09/2013)