Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Amb cor i nervi "Aquí hi ha un torcebraç entre dues cultures i al final una d’elles haurà de guanyar"

14-Set-2011

Opinió
Opinió
14/09/2011
00:00 h.
Amb cor i nervi
"Aquí hi ha un torcebraç entre dues cultures i al final una d’elles haurà de guanyar"
Àstrid Bierge
Si em permeteu el sentimentalisme, no puc evitar que la indignació col·lectiva que ha provocat la sentència contra la immersió lingüística em resulti emotiva i esperançadora, no puc evitar sentir-me orgullosa de la reacció conjunta del país. Però, si alhora em permeteu l’escepticisme, un cop la imatge d’aquesta Catalunya emprenyada em marxa de les entranyes i em puja al cervell, deixo de pensar que hi hagi cap Catalunya realment emprenyada i em convenço que el sentiment d’indignació que hem vist aquests dies és més automàtic que pensat, més fruit de l’orgull ferit que d’una convicció arrelada, més gratuït que responsable, més mentida que veritat.

Els catalans ens preocupem molt d’allò que el poder d’Espanya ens imposa i ens oblidem d’explotar el marge de llibertat que tenim. El país s’ha alçat per una sentència que –siguem sincers– tots sabem que de moment no afectarà el model lingüístic vigent i, en canvi, són poquíssims els catalans que decideixen parlar sempre en català. No hi ha cap llei ni cap sentència que ens obligui a parlar castellà cada cop que ens el parlen ni cada cop que ens adrecem a algú que pensem –especulem– que no ens respondrà en català. No és culpa nostra que tinguem aquest hàbit incrustat, però sí que és responsabilitat nostra trobar la manera de superar-lo. Com pot semblar-me sincera la indignació davant les intromissions de l’Estat si allà on l’Estat no interfereix és Catalunya qui s’ocupa de limitar la seva pròpia llengua?

Artur Mas, a la roda de premsa de la Diada, es va negar a contestar en castellà a una periodista que li ho va demanar: "Jo, avui, si m'ho permeteu, en castellà no ho faré. Em sembla que és un dia que... Jo us contestaré en català i després vosaltres feu el que hagueu de fer". La frase és de súbdit que aprofita el dia de festa per treure una mica de pit davant l’amo. Què passa, que la normalitat del català només es pot defensar l’11 de setembre? Si la gent i els polítics volen defensar la llengua el primer que han de fer és parlar-la amb normalitat. Ni un catalanoparlant té perquè amagar la seva llengua ni el President de la Generalitat té perquè fer la feina dels periodistes.

Després hi ha aquesta cosa de la cohesió social, que suposadament és l’objectiu principal de la immersió lingüística. La indignació col·lectiva ha recorregut a aquest vell argument que crec que hauríem de començar a superar. Oi que quan el PP i C’s carreguen contra la immersió en nom de la llibertat dels pares tots sabem que és mentida?

Oi que sabem que allò que en realitat volen és anar engreixant el poder del castellà fins que el català quedi reduït a la mínima expressió? Per què, doncs, nosaltres ens justifiquem amb eufemismes ideològics similars? Cohesió social? Potser cola per fer-nos els demòcrates, però arribar a creure-s’ho és perillós. Aquí hi ha un torcebraç entre dues cultures i al final una d’elles haurà de guanyar.

L’educació en català, doncs, no l’hem de veure com una eina per cohesionar el país sinó com una eina per cohesionar el país al voltant del català. És a dir, l’hem d’entendre com una arma que ens ajudi a guanyar. Això de la cohesió social sona a federalista romàntic, a bilingüista que somnia amb el català i el castellà caminant de la mà com a bons germans durant tota l’eternitat i fins a l’infinit. Sona a un empat que no és possible. Per això no puc considerar sincera la defensa que han fet de la immersió aquells qui no són independentistes. Ells no tenen en compte que una de les dues llengües acabarà perdent la partida, no veuen que han de triar entre una Catalunya catalana i una de castellana, i que la catalana només podrà existir amb el poder que dóna un estat. Obliden, en definitiva, que entendre la immersió lingüística com un final és condemnar-la a desaparèixer.

Tot el revolt que hem muntat em sembla útil per evidenciar l’abisme que hi ha entre la majoria de Catalunya i el PPC i C’s, però no podem pretendre que aquest orgull mig estèril i buit de pretensions reals ens ajudi a salvar el català. Fins que no aprenguem a acompanyar la immersió lingüística amb la nostra actitud i fins que no la considerem com un dels instruments per poder arribar a governar-nos, no comprendrem la seva importància real i per tant no sabrem estimar-la des de la veritat.
Àstrid Bierge

Origen

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/09/opi_astrid_14_setembre_2011_73700.php

Més sobre Debat sobre els camins per normalitzar la llengua (179)

• Le Bihan: «Si el català no es parla als patis d'escola, no se salvarà» (notícia, 15/11/2014)
• Jaume Sastre revisa l'actual situació de la llengua i la seva projecció cap al futur a Torredembarra (notícia, 18/10/2014)
• Mascarell, a la Franja: «Cal ser un estat per normalitzar el català» (notícia, 21/09/2013)