Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
Testimonis
imprimir Imprimir

Violència Blavera

13-Oct-2008

Violència Blavera

octubre 13, 2008 in Actualitat, Desde Valencia, General, Reflexions | by carmef

Com el blaverisme és quelcom antihistòric, artificial, farcit de mentides en tots els nivells i ple de falsedats en definitiva, han hagut de recòrrer a la violència per a imposar els seus postulats en bona part de la societat valenciana, singularment a la ciutat de València.
9 d'octubre de 1979
9 d’octubre de 1979

Recordem en aquest sentit com, si ells no hagueren cremat la senyera quatribarrada del Consell Preautonòmic, llavors oficial el 9 d’octubre de 1979, potser avui encara continuaria essent aquesta oficial. O com les bombes a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster (en 1978 i 1981 respectivament), marcaren la transició i posterior evolució valenciana, de manera semblant al 23-F a l’Estat espanyol. Les investigacions policials al respecte d’aquests darrers atemptats amb bomba no han conduït a cap possible autor. Per tant, no tenim proves per a dir que les bombes a Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster les posaren blavers. Ara bé, és evident que aquestes bombes se les posaren per ser precisament catalanistes. La bomba a Sanchis Guarner en 1978, casolana, sí que la reivindicà el grup blaver GAV, com veurem més avall. També és cert, però, que en Nadal del mateix 1978 estigué a punt d’esclatar-li una bomba en les mans a Sanchis Guarner, que l’havia rebuda coma regal nadalenc. No obrí el paquet-bomba pprecisament perquè sospità del que era realment, degut als coneixements militars que havia adquirit al servei militar.

Fuster va rebre ja un atemptat amb bomba casolana en 1978. Les dos bombes a Joan Fuster en 1981 (amb quasi dos quilos en total de Goma-2), en canvi, sí que van ser de forta potència, i de fet li volaren mitja casa. D’altra banda, la data del seu esclat (11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya), ens fa pensar clarament que el motiu de posar-se-la era, certament, la seua condició de massa catalanista als ulls d’alguns. Disposem dels testimonis únics de les tres persones que es trobaven a casa de Fuster en eixe moment: El propi Fuster, Jaume Pérez Muntaner i Vicent Salvador:

“Fuster és un símbol d’aquest futur que se’ns vol negar i que només serà nostre amb la total recuperació de la nostra identitat; amb la recuperació de la llengua, la història, les institucions pròpies i la plena consciència de la nostra dignitat (…) l’interval de quatre o cinc minuts entre la primera i la segona explosió estava calculat per a matar”. Jaume Pérez Muntaner. Diario de Valencia. 3 d’octubre de 1981 [Article en català].

“Sempre recordaré eixa matinada. Era la primera volta que anava a veure’t (…). No em va donar temps a dir que sentia un olor o pòlvora, com a coets de cordà. El tro va ser enorme, ens gelà l’ànima a Jaume i a mi. tu digueres impassible: “Anem a veure, xiquets. Ja hi són” (….) els llibres travessats per estelles; la finestra destrossada; cotxes a fora fets malbé; una estesa de vidres (…). Entràvem en casa (…) quan Jaume va veure un paquet que fumejava a la finestra (…), i s’apartà el temps just de salvar-se de la segona explosió. Vaig plorar com un xiquet. Vaig plorar pel nostre poble”. Vicent Salvador. Diario de Valencia. 16 de setembre de 1981 [Article en català].

“Aquest atemptat ha estat molt més violent que el primer. En esclatar una bomba estàvem parlant Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador i jo, vàrem sortir tots tres al carrer…Llavors ens varen dir que hi havia una altra bomba (…) l’havien deixat en una finestra. Si ens quedem una estona més al carrer, on hi havia poca llum (…) no ho expliquem. Una cosa així ha d’estar calculada”. Joan Fuster. Diario de Valencia. 3 d’octubre de 1981 [Article en català].
Joan Fuster
Joan Fuster

Parlant encara del temps de la transició i pre-transició, direm que durant aquesta, l’extrema dreta va ser especialment violenta i agressiva contra els nacionalistes al País Valencià. És evident que aquesta violència no la feren els blavers (que abans de 1977 ni existien), però en certa manera, els va beneficiar, perquè atacava els seus “enemics” directes, els nacionalistes valencians. Farem així un breu recull d’algunes fites d’aquesta violència anti-nacionalista valenciana al País Valencià durant la pre-transició i transició:

26 de març de 1971: Trencada de vidres a la llibreria “Tres i Quatre”, i abocada de tinta a l’interior.
2 d’abril de 1971: Atac a una assemblea de Filosofia i Lletres.
8 de maig de 1973: Una càrrega de plàstic esclata a l’aparador de “Tres i Quatre” i ocasiona un incendi. Un milió de pessetes en pèrdues.
Octubre de 1973: Dos còctels molotov contra la mateixa llibreria.
A mitjan 1975: Una tongada de bombes arrassa diverses llibreries. Pateixen danys “La Pau”, “Pueblo”, “Ausiàs Marc” i “Lope de Aguirre”, que ha de tancar.
31 d’octubre de 1975: Incidents a Filosofia i Lletres. Un estudiant resulta ferit. Dos altres atacs consecutius causen tres ferits.
Juliol de 1976: Una bomba esclata a l’estadi del Llevant U.E. la nit abans de la “Trobada dels pobles”.
5 d’agost de 1976: Un artefacte fa saltar la llibreria “La Araña”.
10 d’agost de 1976: Una bomba destrossa el local de “Nova Cultura”, amb pèrdues d’un milió de pessetes.
5 de novembre de 1976: Setè atemptat contra “Tres i Quatre”.
12 de novembre de 1976: El degà de Filosofia i Lletres, una professora i un bidell, són agredits a la Facultat.
Febrer de 1977: Un grup de joves és agredit a Oriola (Baix Segura).
Primavera de 1977: Bomba a la llibreria alacantina “Set i Mig”. Agressions a València durant la setmana fallera. Diversos ferits. Es multipliquen les agressions durant la campanya electoral. És metrallada la seu del PCPV (El P.C. del País Valencià mantenia llavors posicions nacionals prou clares).
Desembre de 1977: Còctels molotov contra l’empresa relligadora de diverses publicacions al País Valencià.
Estiu de 1978: Esclata una bomba en un cinema d’Alcoi (Alcoià) on es projectava “La portentosa vida del Pare Vicent”.
11 de març de 1979: Agressions i trets en una manifestació ecologista.
Estiu de 1979: Agressions contra els participants a “l’Escola d’estiu”.
Octubre de 1979: Bombes casolanes als domicilis de l’alcalde de València Martínez Castellano i del president del Consell Pre-Autonòmic del País Valencià Josep Lluís Albinyana. Artefactes a la plaça de bous quan se celebrava l’aplec nacionalista.
Tardor de 1980: Agressió a Josep Guia i la seua família.
Novembre de 1980: És metrallat el bar “El Sifó”, al carrer del Mar de València. Un ferit.
Maig de 1981: Explosió d’un artefacte davant de la seu del PCPV a Alacant.

Disposem, en fi, de diversos documents excepcionals i d’un valor com a testimoni indubtable de la violència blavera i feixista dels anys de la transició en aquests exemplars de què disposem de la revista “Valencia Semanal” de finals de l’any 1978 i de 1979:

“Valencia Semanal” N. 22
“Valencia Semanal” N. 33
“Valencia Semanal” N. 35
“Valencia Semanal” N. 37
“Valencia Semanal” N. 45
“Valencia Semanal” N. 51
“Valencia Semanal” N. 52
“Valencia Semanal” N. 53
“Valencia Semanal” N. 54
“Valencia Semanal” N. 91
“Valencia Semanal” N. 97
“Valencia Semanal” N. 98
“Valencia Semanal” N. 99

Dins de la violència blavera pròpiament dita, però, hem de citar un nom: GAV (Grup d’Acció Valencianista). D’orígens foscos i fundat en plena transició, aquest grup ha dut, i continua duent avant una violència contínua a tots els nivells contra els suposats “catalanistes”, o simplement contra la gent que a ells no els agrada.
Casal Jaume I
Els atacs als Casals Jaume I es repeteixen amb freqüència.

I tot això, per acabar d’adobar-ho, amb una vergonyosa immunitat policial i judicial. No cap membre d’aquest grup que sapiguem ha estat condemnat per les seues innumerables accions violentes. I no sols això sinó que damunt aquest grup presumeix impunement de les seues accions. Així per exemple, fa poc donaren en ple cor de la ciutat de València un premi als que cremaren la senyera oficial quatribarrada del Consell Preautonòmic en 1979. I ja, per a culminació d’aquesta desvergonya, fa poc descrigueren a la seua revista “Som” les seues “proeses” dels darrers 25 anys. Deixem que parlen ells i ens les conten amb les seues paraules.

El BNV va denunciar aquesta apologia de la violència i la jutgessa que judicà aquest cas desestimà aquesta denúncia dient que els fets havien prescrit ja. Greu error jurídic, car el que s’estava judicant i el BNV havia denunciat, era l’apologia i no els fets en si. Una nova mostra de la vergonyosa impunitat de què gaudeix a hores d’ara aquest grup.

Ara bé, aquesta impunitat sembla que se’ls estaria acabant, i així a finals de gener de 2006 s’ha produït la primera condemna judicial contra el GAV per un acte violent. S’han condemnat així a tres joves militants de les JJGAV per l’assalt i robatori al Casal Jaume I de Russafa en desembre de 2003. L’agressió de la qual s’acusà els tres reconeguts membres i simpatitzants del Grup d’Acció Valencianista Alejandro Esteve, Amalia Bonheme i José Luis Conejero es va produir el 29 de desembre de 2003, quan van forçar la reixa del Casal Jaume I de Russafa, van trencar el vidres de la porta, van escollar el local i apropiar-se de totes les coses de valor econòmic i també de les que trobaven del seu interés per motius ideològics. Entre allò que, pressumptament, van robar l’escamot blaver hi havia documentació amb dades personals dels socis del Casal, documentació de l’Associació de Pares i Mares del Col·legi Públic Balmes de València com ara fitxes dels alumnes, la llibreta d’actes o una carpeta amb extractes bancaris. Alex Esteve, expresident de les Joventuts del GAV i els altres dos encausats, actuals membres, foren condemnats per un delicte de robatori amb força i una falta de danys . La condemna tingué l’agreujant e motivació ideològica i l’atenuant de reparació del dany causat. Els jutjats imposaren la pena d’un any i tres mesos de presó pel delicte, vint dies de multa per la falta i la inhabilitació per exercir el sufragi passiu. Alejando Esteve fou condemat també a la inhabilitació com a càrrec directiu d’associacions. A més, els tres hagueren d’indemnitzar a ACCIÓ CULTURAL DEL PAÍS VALENCIÀ pels danys causats i abonar les costes processals, incloent-hi les de l’Acusació particular exercida per ACPV. Aquesta va ser la primera volta que se condemnà judicialment uns blavers per actes violents.

Els blavers potser ho sospitaven que els passaria això, i just durant els dies que se celebrava el judici assaltaren la llibreria “Tres i Quatre” el 20 de gener de 2006. Aquest dia així, per la vesprada, un grup de tres encaputxats irrumpiren en la llibreria “Tres i quatre” al crit de “No mos fareu catalans”. En ser repelits pels treballadors de la llibreria, es dedicaren a tombar les estanteries que pogueren i trencar els vidres de l’aparador. Varen llençar trossos de vidre als treballadors, ferint-ne un de lleu. Malgrat produir-se aquest atac en ple centre de València i en una hora de plena concurrència de gent, les forces de l’ordre no se presentaren de manera immediata. En aquesta imatge que adjuntem ací baix es pot veure el resultat de la destrossa produïda pels atacants.
Llibreria Tres i Quatre
Resultat de l’atac d’un escamot de tres joves blavers a Tres i Quatre el 20 de gener de 2006

També hi ha hagut un altre cas recent de condemna judicial al blaverisme. El 24 de gener de 2008, uns diputats del grup parlamentari d’ERC, acompanyats dels principals responsables d’ERPV, anaven a presentar un llibre en la seu de la Intersindical Valenciana. Acodiren 24 membres de les JJGAV, que abans havien quedat a través de la web ultradretana www.valenciafreedom.com .Aquesta vegada, però, això els isqué fatal, ja que varen ser identificats per la policia i a cadascí d’eixos 24 xics els va caure una multa de 3000 €. Aquesta multa va ser clau perquè els activistes de les JJGAV presumptament deixaren de cometre actes violents, com venien comentent des de l’estiu de 2007.

La llibreria “Tres i Quatre”, però, fou atacada de nou per un grup de joves blavers el 14 de setembre de 2006. En aquest cas, els joves blavers (un grup de 10 aproximadament), entraren i se dedicaren a insultar els treballadors de la llibreria i la gent que hi anà a comprar. En ser durament increpats per la gent del carrer que s’anava, se n’anaren, no sense abans tirar unes quantes estanteries de llibres. També en aquest cas, les forces de l’ordre no feren acte de presència ni se detingué ningú.

Els blavers acostumen a acceptar molt malament l’avanç del nacionalisme al País Valencià. D’aquesta manera, quan sol haver una gran demostració nacionalista, acostumen a fer exhibicions de ràbia i fins i tot de violència. La prova l’hem tinguda el 24 de maig de 2006. El previ 6 de maig de 2006, hi hagué una gran demostració nacionalista a la ciutat de València, on en la manifestació que commemorava el 25 d’abril se juntaren 50-60.000 persones. Ells no pogueren acceptar l’evidència del creixement del nacionalisme, i feren un acte dies després, com diem, ple de ràbia i violència, tot i que, com sempre, molt minoritari.

El 24 de maig de 2006, membres del partit “Coalición Valenciana”, encapçalats pel seu líder, Juan García Sentandreu, del GAV i de les JJGAV (amb el seu president Toni Rochina), assaltaren el vestíbul de la Facultat de Dret de la Universitat de València, amb el pretext que anaven a donar una conferència. En total eren poc més de 50-100 persones, la gran majoria d’avançada edat. L’excusa, era falsa, ja que a aquest partit se li havia denegat repetidament l’autorització per a fer tal conferència. Per tant, sabien perfectament que no podien fer tal conferència. Davant el rebombori que se formà, acodí el degà de la Facultat, Carlos Alfonso, el qual li va dir de bones maneres a Juan García Sentandreu i la gent que li acompanyava que se n’anaren. Aquest respongué irònicament i provocativa, dient que a ell no li autoritzaven i als “batasunos” sí. Com no se n’anaven, i davant dels creixents insults i amenaces cap al degà, hagueren de cridar primer a les forces de seguretat privada de la facultat, i després a les forces de l’ordre. Al final, els congregats se n’anaren, no sense amenaçar greument el degà. Després, en els seus mitjans de comunicació i fòrums d’internet, vengueren aquest fet com una gran “victòria” seua. A conseqüència d’aquests fets, el degà presentà una querella contra Juan García Sentandreu i el seu partit. Totes les forces polítiques de la societat valenciana sense excepció (excepte, és clar, Coalición Valenciana), condemnaren aquest fet.
Assalt blaver a la Facultat de Dret
Joves blavers simpatitzants de CV i de les JJGAV amenaçant el Degà de la Facultat de Dret de la Universitat de València, Carlos Alfonso, el 26 de maig de 2006

Al País Valencià, i en especial a la ciutat de València i la comarca de l’Horta, són del tot habitual les pintades amenaçants, les agressions a llibreries (“Tres i Quatre” a València ciutat n’ha rebut prou. I les pintades a la façana les renoven cada quinze dies. Però també n’han rebut atacs altres, com les llibreries “Tirant lo Blanc” i “La Màscara” en la ciutat de València també), els cotxes ratllats (o coses pitjors) per dur una enganxina que no agrada els blavers, etc. D’això se’n diu a tot arreu, “terrorisme de baixa intensitat”.

Com també se’n pot considerar una derivació d’aquest vandalisme, a banda de ser quelcom en la frontera d’allò delictiu, el boicot que sovint fan els blavers d’actes de grups que consideren “catalanistes”. Aquest tipus de boicot que fan els blavers revesteix diverses modalitats, si bé la més usual és anar a dir els pitjors insults als assistents. I en això no respecten cap institució. Es pot dir que ni una cosa tan sagrada per a un catòlic (i ells s’acostumen a declarar catòlics) com una missa. En altra secció (Blaverisme i Església) transcribim un testimoni d’una interrupció d’una missa feta segons ells en català en l’església dels jesuites de València en 1979. Advertim que la cruesa d’aquest testimoni pot ferir algunes sensibilitats. Disposem en fi, d’un testimoni multimèdia directe d’un d’aquests actes vandàlics i en el límit del delicte fet en concret pel GAV: el boicot de la presentació de l’IEC en Sueca en 2002, que oferim com a material addicional d’aquest apartat.

Podem citar en aquest apartat també el fet delirant i aberrant de la profanació de la tomba de Joan Fuster en 1997.

Destacarem, en fi, com al País Valencià HI HAN HAGUT NACIONALISTES MORTS. Si bé no els han matat grups específicament blavers, sí que podem dir que HAN MORT PER NACIONALISTES.

En plena transició mataren en Alacant a Miquel Grau, militant del Moviment Comunista del País Valencià, mentre posava cartells de convocatòria de la diada nacionalista del 9 d’Octubre de 1977.

I en 1993 mataren a Montanejos (Alt Millars), quan només tenia 18 anys, a Guillem Agulló, jove nacionalista de Burjassot (Horta Oest), en una baralla amb altres joves d’ultradreta. El seu assassí, Pedro Cuevas, vinculat als Yomus, dels quals hem parlat, és avui en llibertat. Ací podeu trobar una molt completa explicació sobre els fets del seu assassinat i fets posteriors.

En fi, a tall de resum i apèndix, que estimem que pot ser útil, oferim un xicotet dossier on apareix sistematitzada la violència anticatalanista al País Valencià des dels anys 70 fins a l’actualitat:

Dossier sobre la violència anticatalanista al País Valencià

Multimèdia

Atac del GAV a la presentació de l’IEC a Sueca (WMV)
Assalt blaver a la Facultat de Dret de la Universitat de València el 24 de maig de 2006

Catalans reaccionem ( Carpe diem)

Origen


http://catalansreaccionem.wordpress.com/2008/10/13/violencia-blavera/

Més sobre Insults/agressions per parlar català, insults per ser catalans (104)