Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

La llengua com a element folklòric

28-Mar-2011

Opinió | Jaume Lladó
La llengua com a element folklòric
Jaume Lladó | 28/03/2011 | Vistes: 142

Actualment puntuat amb 3 estrelles sobre 5
Puntua amb 1 estrelles
Puntua amb 2 estrelles
Puntua amb 3 estrelles
Puntua amb 4 estrelles
Puntua amb 5 estrelles

Desconfii profundament d'aquelles persones que diuen que estimen la nostra llengua però, a l'hora de la veritat, no la fan servir. Per mi, la llengua és un dels meus béns més preuats, un bé, emperò, que no vull només per a mi d'una manera egoista, sinó que el vull compartir amb tanta de gent com sigui possible. I faig tant com puc perquè es pugui fer servir en qualsevol àmbit d'una manera normal i natural.

Avui, voldria aprofitar aquest espai que tan amablement em cedeix el dBalears cada setmana per fer-vos notar algunes actituds lingüístiques que consider negatives i que observ de tant en tant.

La primera és l'empegueïment de fer servir una expressió correcta perquè trobam que no s'usa. He sentit, per exemple, una persona que a casa seva sempre ha dit pollastre, però un dia que va al restaurant, hi demana pollo. I no ho fa per ignorància, no, sinó simplement perquè el seu subconscient li diu que el mot pollastre no té gaire ús dins el món de la restauració i, per si de cas no l'entenguessin, diu directament el barbarisme, sense ni tan sols fer la prova de demanar-ho així com ho demanaria normalment. Es tracta, des del meu punt de vista, d'una equivocació greu, una forma de diglòssia que, a la llarga, perjudicarà la supervivència de la nostra paraula i la seva substitució per la castellana. Si, en lloc de canviar, ens mantenim en allò que hem dit sempre, és probable que ens entenguin; però si no n'és el cas, tendrem una ocasió perfecta per fer un poc de pedagogia i explicar al cambrer el significat de la paraula pollastre.

Una altra actitud que trob ben negativa és el costum de segons quins empresaris d'anomenar el seu tipus de negoci en castellà, però posant el nom de l'empresa en català. No és estrany trobar un rètol que digui "Restaurante Can Lluís", "Lavandería sa Bugaderia" o "Construcciones es Picapedrer"; el menú -si són restaurants-, les factures, el pressupost... Aquest ús del català torna a ser totalment diglòssic i es podria qualificar de folklòric, ja que és una simple pinzellada per recordar-nos on som, però res més. Tota la resta de la informació és en la llengua que l'autor troba que és la important: el castellà.

Fins i tot m'he trobat amb comportaments tan estranys com el de determinades persones que, les poques vegades que tenen l'oportunitat de triar veure una pel·lícula en català, encara s'estimen més anar a veure-la en castellà. Fins i tot n'hi ha que arriben al límit d'anar a veure la versió castellana d'un film que té la versió original en català, Pa negre, per exemple.

Comportaments d'aquest tipus ocorren dins tots els àmbits. Ara que s'acosta Sant Jordi i molta de gent comprarà llibres, el meu consell és que s'hi prioritzi l'adquisició de l'obra original per davant de la versió traduïda. Per molt bona que en sigui la traducció, sempre s'hi perd algun matís respecte d'allò que ens volia comunicar l'escriptor. Per això, si entenem l'idioma de l'autor, és millor la versió original. Ara bé, si no l'entenem i hem de llegir-ne una traducció, no trobau que l'opció més normal és triar la que sigui en la nostra llengua? O sou d'aquells que llegiu les novel·les franceses, angleses i italianes en castellà?
Jaume Lladó

Origen

http://dbalears.cat/actualitat/opinio/la-llengua-com-a-element-folkloric.html

Més sobre Autoodi (60)

• Defensar "lo nostro" (Maribel Servera) (testimoni, 25/02/2014)
• Barcelona Global veu en el català “una barrera” (notícia, 20/07/2012)
• Una exposició (Blanca Serra i Puig) (testimoni, 06/02/2012)