Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Però els nazis són ells

5-Feb-2011

Però els nazis són ells
cucarella | De política però linguïstica | dissabte, 5 de febrer de 2011 | 19:19h

Algú, a qui un lladre li ho ha furtat tot per la força, exigeix a les autoritats recuperar tot allò que li pertanyia. És injust reclamar que el lladre retorne el que ha robat? És just que en democràcia les autoritats –polítiques i judicials– donen suport al lladre i blasmen la víctima? Per què a Espanya si la víctima reclama la recuperació dels seus béns se l’acusa de nazisme? Per què és de nazis –deixant de banda ja la metàfora– eixigir que el català recupere la normalitat que el supremacisme espanyol, després de 300 anys de persecució lingüística, li ha arrabassat?

Si repassem l’origen, la ideologia, l’ascens; si tenim en compte amb quins còmplices –mitjans de comunicació– va crèixer i es va consolidar el nazisme a Alemanya veurem que és el supremacisme espanyol qui hi té coincidències. En primer lloc pel convenciment que tenen els espanyols de pertànyer a una cultura superior i, en conseqüència, considerar que posseeixen el dret d’imposar la seua llengua a la resta de territoris que formen part –si us plau, per força– de l’Estat espanyol. Al principi, «sin que se note el cuidado, mas que se note el efecto», tot i que posteriorment els ha importat més l’efecto i se n’han fotut del cuidado.

Nosaltres, segons que vociferen els supermacistes espanyols –el Savater, el Rivera, la Nuria Amat, la Peri Rossi, el Vargas Llosa–, som un nazis perquè volem «imposar» el català als Països Catalans. I tenen al seu servei tota mena de mitjans de comunicació que ho espampolen com si fóra una veritat irrefutable. Nosaltres, en canvi, no comptem ni amb el suport dels «nostres» mitjans, puix que quan senten els espanyols bramar se n’entren com el retort.

Qui, al llarg dels segles, fins i tot actualment, ha practicat el «nazisme lingüístic»? A Alcoi, fa uns dies, denegaren assistència mèdica a una persona que només sabia expressar-se en català. Passa sovint que si algú és víctima d’una agressió feixista i ho denuncia davant la policia espanyola, si els ho explica en català ja ha begut oli.

Com l’oli –de ricí– que li embotiren a un xativí en els primers mesos de la postguerra per dir bona nit en català. Va ser a Barcelona. El xativí se’n tornava cap a casa camí del metro, de nit. En aquell temps del franquisme triomfant, hi ha via escamots de falangistes que patrullaven la ciutat amb l’orella posada per si sentien algú expressar-se en català –els falangistes: precedent o viver ideològic de Ciudadanos i UPyD–. El xativí va cometre l’error de respondre en català –bona nit– quan va sentir que li ho deien a ell –bona nit–. El caçaren com a un gos. Se l’emportaren a un local de la Falange i allí l’alliçonaren per haver respost en català: li feren beure oli de ricí, i quan ja no li cabia més merda en els pantalons, tot just s’acabava de fer de dia a Barcelona, l’amollaren perquè la travessara tota escampant la pudor de merda.

Francesc Ferrer I Gironès, en el seu llibre sobre la persecució de francesos i espanyols sobre la llengua catalana, explica que a la majoria dels col·legis –durant anys i anys – ha estat prohibit l’ús del català dins i fora de les aules. Sovint el càstig era físic, i sempre sever. Vegem aquest cas: si algú deia una sola paraula en català, li lliuraven una penyora –sovint un anell. Què havia de fer amb aquella penyora? Passar-la. Passar-la a qui enxampara dient res en català. Tots esdevenien espies i delators. Al final del dia, aquell qui tenia la penyora era durament castigat.

Són només uns pocs exemples. N’hi ha per a donar i vendre. Ens han prohibit fer servir el nostre català en els testaments, a l'escola, per telèfon, al carrer, a casa... Any rere any, amb lleis i més lleis, amb unes i altres penyores, amb càstigs, amb presó, amb humiliacions... Ha estat així com l'espanyol s’ha anat convertint en llengua «pròpia» dels Països Catalans. No compta per a ells, doncs, amb quina violència ens han imposat la seua «lengua común». La finalitat justifica els mitjans. I encara tenen la barra de dir-nos nazis. I com que ho diuen fort, i perquè nosaltres massa sovint callem o no tenim altaveus, pot semblar que ells tenen la raó. Però no la tenen. Els fets, però, els descriuen i els delaten: els nazis són ells.
Toni Cucarella

Origen


http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/189154

Més sobre Supremacisme lingüístic espanyol (8)