Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Eugeni Xammar i el pessebre

Vilaweb 15-Nov-2014

Dissabte 15.11.2014 06:00

Eugeni Xammar i el pessebre

Enguany es clou l’any Xammar. Reproduïm a continuació un fragment de l’article 'El Nadal a Barcelona' que el periodista Eugeni Xammar va escriure l’any 1939.

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

Després de dinar, amb prou feines retirades les tovalles, una capsa de cartó plena de pols i teranyines era posada damunt de la taula. A dintre de la capsa dormien feia onze mesos, embolicades amb encenalls i paper de diari, les figures del pessebre. D’una a una la mà captinguda del meu pare les anava traient i arrenglerant. Sempre hi havia víctimes! Rabadans decapitats, el bou amb una banya trencada, galls sense cresta i ovelles tristament privades de totes quatre potes. Amb paciència i una solució enganxadissa casolana, feta a base de midó i de pa mastegat, el meu pare realitzava veritables miracles de cirurgia, acabats els quals el cirurgià-arquitecte esdevenia escenògraf, esdevenia taumaturg, creador omnipotent de la terra i del cel, de l’aigua, dels homes, de tot un món. Un món nou. Un món de pessebre.



Després de sopar, abans d’anar al llit s’encenien els gresols per primera vegada. Quina meravellosa visió! El pessebre era un pessebre de l’estil que a mi m’agrada. No era l’obra d’art d’un mestre pessebrista; era la improvisació d’un bon burgès barceloní que, en acostar-se Nadal, complia amb bona voluntat, amb traça i amb il·lusió el seu deure de pare de família. Entaforat al primer prestatge d’un armari raconer, triangular i profund, el nostre pessebre tenia una gran intimitat que altres pessebres no tenien, bastits com eren a un angle del menjador o damunt d’una taula de sala de rebre. Al fons del fons de tot, hi havia l’estable, el naixement aixoplugat sota d’una muntanya de suro tota coberta de neu. A banda i banda una carenada de turons anava baixant cap al primer terme. El vesc, el grèvol i el llorer sortien perquè sí, darrera de les muntanyes nevades i s’enfilaven paret amunt fins al segon prestatge de l’armari, que era el cel blau i estrellat. D’una bassa d’aigua feta amb un tros de mirall, en sortia un rec, fet amb paper d’estany, que lliscant entremig de la molsa anava a parar a l’hort d’una masia. D’una masia catalana, ben entès, amb el portal rodó, la teulada de dues vessants, un rellotge de sol a la façana, un pou a la vora, l’era al davant i al costat de l’era un paller amb una gibrelleta a dalt de la perxera.

Al nostre pessebre hi eren admesos el nombre estrictament indispensable de personatges i animals exòtics: els Reis màgics d’Orient, amb els seus camells, i els membres de la Sagrada Família. Per tot, la resta era un pessebre català, poblat de gent catalana i de bestiar de la terra. La mula era de Vic – ho portava escrit a la cara; el bou era un bou del Lluçanès; a les ovelles, blanques i grasses, no els mancava sinó la paraula per a poder dir que eren del Montseny; els capons i les gallines tenien aquella vivor a l’ull i aquella vermellor a la papada que són pròpies de l’aviram del Prat del Llobregat.

Les dones anaven amb ret i amb mocador al cap, els homes amb gec de vellut, espardenyes de veta negra i barretina vermella o morada. Raça treballadora i de cor generós! Els homes llauraven, fangaven o traginaven una portadora. Les dones rentaven agenollades a la vora del riu, feien mitja al pas de la porta o donaven menjar a les oques. Els camins eren plens de gent que baixava de la muntanya cap al pla. Tots caminaven guiats per la mateixa llum, tots havien sentit la veu de l’àngel. Ningú no anava amb les mans buides. Un pagès portava un parell de pollastres, l’altre un conill, l’altre una panera d’ous, l’altre, petit i rabassut, un pa moreno més gros que ell. El pastor anava content amb un xai a coll-i-be. I la ben plantada mestressa, amb el gipó negre i les faldilles vermelles, ¿què hi deu portar dintre la cistella tan ben tancada? Siguem tafaners. Alcem una punta del tovalló de lli i veurem que al dessota s’hi amaguen les llaminadures que tots ens pensem: panses i figues i nous i olives i mel i mató. ¿Qui, fora dels catalans, coneix tan bé els gustos del Noi de la Mare? Oh Catalunya, terra santa del pessebre de la meva infantesa!

L’exposició Eugeni Xammar: el periodista que ens va explicar el món es pot visitar al Palau Robert fins al proper 31 de gener.
Vilaweb

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4219770/2...

Més sobre Escriptors i editors (482)

Destacats