Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Vicent Pitarch: 'Hi ha blaverisme lingüístic, tant al País Valencià com al Principat'

Vilaweb 14-Set-2014



Diumenge 14.09.2014 19:00

Autor/s: Jordi Badia i Assumpció Maresma
Vicent Pitarch: 'Hi ha blaverisme lingüístic, tant al País Valencià com al Principat'

VilaWeb conversa amb el filòleg castellonenc · És la quarta entrevista de la sèrie 'Llengua viva'

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

Vicent Pitarch és un sociolingüista i, sobretot, un activista de la llengua. Nat en una família pagesa d'aquella Vila-real monolingüe dels anys 1940, va estudiar per atzar, gràcies a l'escola de ‘futurs frarets' que tenia davant de casa. I de Vila-real a València, i de València a la Barcelona bulliciosa dels anys 1960, que li féu 'un impacte brutal', malgrat l'actitud paternalista dels principatins envers els 'valencianets'. Acabada la carrera, novament l'atzar el va fer restar al país en compte d'endur-se'l cap a Basilea, des d'on el reclamava Germà Colón.

I en els anys clau de final dels seixanta va esclatar aquell xic de Vila-real que no havia de ser pagès ni professor universitari. Amb una energia que encara preserva, va organitzar cursos de català, va estrenar un programa de ràdio de referència ('Nosaltres, els valencians') i va contribuir a canviar les coses i la manera de fer-les. Vicent Pitarch (Vila-real, 1942) va trobar en Joan Fuster un autèntic guia intel·lectual, que l'orientà i l'estimulà: 'No hi ha ni hi haurà cap persona que m'haja influenciat tant', diu del seu mestre, de qui conta anècdotes divertides. I fou amb l'impuls de Fuster que va estudiar el canvi de llengua en l'Església del barroc, la importància de les Normes de Castelló i la figura del gran fabrista valencià Carles Salvador, una baula d'unió fonamental. I també analitzà, per desemmascarar-la, la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià. Pitarch parla de tot amb passió. Carregat d'esperança en el canvi que s'acosta a tot el país, tracta amb duresa els qui menyspreen la llengua, els qui la volen dividida i, quan convé, les institucions acadèmiques i les patums.

—Quin és l'estat de salut del català al País Valencià?

—El País Valencià és una terra de contrastos, de contradiccions obertes. Hi trobareu, posem per cas, els índexs més elevats d’espanyolització social i alhora els segments més conscienciats de la condició nacional catalana. Sens dubte, aquests darrers (que ja no som 'els quatre gats, que no alcen un gat pel rabo', per bé que no superem índexs de quantitats modestes), es caracteritzen (i aquesta és una dada històrica al país) per ser sectors d’una formació cultural notòria, així com per la seua capacitat d’incidència damunt la societat. No cal dir que són militants actius, amb una lleialtat lingüística insubornable. I doncs, tot i que siga enmig d’un context advers, la llengua catalana manté una vitalitat engrescadora al País Valencià i alhora compta amb la garantia d’un futur esperançador, senzillament perquè disposa d’un suport cívic ben consistent, sabedor que ha d’actuar al marge del sistema polític, tot sovint en oposició oberta a les institucions.

—Molta gent, al Principat, està convençuda que el català del País Valencià és fortament acastellanat, que ha perdut totalment la genuïnitat. Tanmateix, s'hi manté un català viu i molt menys interferit que a motes ciutats del Principat, oi?

—Reconeguem, d’entrada, que al Principat és crònica, fins i tot escandalosa, la ignorància sobre la realitat valenciana. Ho aprofite per denunciar ací les nombroses modalitats d’ideologia blavera que circulen al nord de la Sénia. I bé, no solament allà dalt sinó que també nosaltres els valencians hem conreat el prejudici de la degradació de la llengua que fem servir. Convé saber, però, que al segle XX la qualitat de llengua del Principat i del País Valencià era força equiparable. Segurament, les distàncies entre l’un territori i l’altre començaren a marcar-se sota el procés de 'depuració' idiomàtica que va propiciar, així que fou restaurada, la Generalitat de Catalunya, un procés que ací va començar, amb un retard de mig segle, sota la formidable tasca que era engegada per Radiotelevisió Valenciana - Canal 9 i que continua activat per l’escola valenciana. Per avaluar la incomparable capacitat regeneradora d’aquestes dues plataformes n’hi haurà prou amb la referència a un parell de dades, de clar signe de genocidi cultural: la política espanyola ha guillotinat Canal 9 (després d’arrabassar-nos l'accés a TV3) i, d’una altra banda, no cessa en el seu projecte d’exterminar l’escola valenciana.

Ara: considerar que els parlars valencians siguen acastellanats o que hagen perdut la genuïnitat, és deixar-se ensarronar per tòpics força desorientadors, a partir dels quals no costava gaire de denigrar com a espuris usos lingüístics valencians alhora que els escrúpols desapareixien davant de solucions idiomàtiques del Principat.

—Poseu-nos-en exemples, si us plau.

—Amb una punta d’irresponsabilitat, hom ha condemnat, per exemple, 'joguet', alhora que no ha estat mal vist 'tarda', sense anar més lluny. 'Bellota', com tantes altres (per contigüitat, hi podem afegir 'carrasca') reberen la ignomínia de castellanismes, mentre que formes com 'maco', 'membrillo', 'l’hi' (per 'li ho'), 'cartró', posem per cas, no escandalitzen, tot i que els valencians les sentim aberrants. No fa gaire, recursos valencians com 'arena', 'espill', 'corder', 'matxo', 'llevar', 'alçar-se', 'eixir', 'meua'... alçaven suspicàcies d’il·legitimitat catalanesca, això sí, des de la ignorància que les tals solucions són compartides pel conjunt del català occidental. Ben mirat, posar èmfasi en la suposada desnaturalització del valencià indueix a ignorar la deu de recursos expressius que conserven i enriqueixen els parlars del sud de la Sénia. 'Enguany' o 'calbot', 'casalici' o 'punyada' en poden ser una mostra, com 'abellir', el qual, per cert, tan sols una badada pot haver considerat arcaisme. Finalment, compte amb el parany que constitueix la fixació en la genuïnitat idiomàtica, sota l’empara de la qual els blavers de baix refusen com a bastarda la solució 'servei', la mateixa sanció que apliquen a 'servici' els blavers de dalt.

Com no podia ser altrament, a la geografia valenciana les zones d’urbanització més intensa allotgen un català més obert a les interferències d’altres llengües --en primer lloc l’espanyola, no cal dir-ho--, alhora que al país s’hi mantenen actives àrees amb un 'català molt sòlid', d’acord amb el diagnòstic de Joan Coromines sobre l’Alcoià, que solia vindicar Enric Valor. Recordem que a l’altra punta del país, a Benassal (i, per extensió, a l’Alt Maestrat) Carles Salvador va sentir-se seduït pel valencià vigorós i incontaminat, al conreu del qual es lliuraria sense defallença.

DE VILA-REAL A ONDA PASSANT PER BARCELONA: ELS ORÍGENS D'UN ACTIVISTA

—Parlem de la vostra infantesa i joventut, a Vila-real. Heu explicat alguna vegada que sou d'una família de pagesos, sense ni un llibre a casa. Com va ser que vau acabar estudiant batxillerat i una carrera universitària?

—Al davant de casa hi havia un convent de frares carmelitans. A onze anys anava a collir, llogat, i els mestres van dir als meus pares: 'Home, haurien de fer-lo estudiar.' Però la màxima aspiració dels meus pares és que tingués un ofici que no m'embrutés. Els frares, que ens deixaven entrar al convent a jugar, van dir als meus pares que podia estudiar batxillerat al seu seminari. De manera que això va ser: els mestres que insistien i el fet de tenir davant de casa una escola de futurs frarets, que és on vaig fer el batxillerat. Si no, de cap manera no hauria estudiat.

—I l'interès per la llengua, com se us va despertar?

—Va néixer estudiant el batxillerat. Vila-real als anys cinquanta era un poble absolutament monolingüe. La meua família, per exemple, no sabia parlar castellà i els meus pares, a més, eren analfabets. La curiositat naix a través d'un oncle meu, carlí, que tenia referències dels cursos de Carles Salvador de Lo Rat-Penat, uns cursos per correspondència. I m'hi va apuntar. En aquell moment naix l'interès conscient, objectiu, per la llengua: per a analitzar-la, per a estudiar-la, per a preocupar-me'n.

—Després de començar la carrera a València, arribeu a la Universitat de Barcelona el 1965. Què us va aportar aquesta estada a Barcelona?

—Quan em plantege d'estudiar pense en lletres, en filologia. Era l'any 62 i no podia pensar encara que em pogués dedicar professionalment a ensenyar català, però sí a fer filologia. Vaig a València, on treballe fent classes particulars. Després de fer-hi dos cursos comuns, decidisc, conscient, que he de fer català i he de venir a Barcelona.

Vinc amb un company i l'arribada a Barcelona és un canvi radical, brutal, moral, polític, cultural. De vegades ho pense i eren com la nit i el dia. La Universitat de València i la de Barcelona eren dos pols. A València hi havia Raimon, i hi havia nascut un petit cercle a quart i cinquè d'estudiants desperts. Però el gruix del curs era una cosa amorfa, anodina, despersonalitzada. Els detalls serien immensos, fins i tot del punt de vista estètic, de vestimenta, d'hàbits, costums... Quan vaig passar d'allà a aquí va ser un impacte brutal. Barcelona t'enlluerna. Sortíem al vespre pel Barri Gòtic i era la ciutat dels nostres somnis. Va ser un xoc considerable. A més, al poc comencen les grans 'mogudes' del sindicat universitari. Vaig passar per la Via Laietana en cinc ocasions. Era una cosa molt, molt convulsa. Val a dir que a València havia participat en el primer intent de tancada. Despistat com una mona, però hi vaig ser. Vam ser uns quaranta o cinquanta que vam intentar tancar-nos a l'antiga universitat del carrer de la Nau, però al vespre vam pactar i vam sortir.

—La consciència de la llengua i el país la refermeu a Barcelona?

—A València la vaig anar madurant però a Barcelona la vaig elevar a unes condicions de necessitat de lluita política, de compromís. Al meu curs hi havia Mauel Jorba, Carles-Jordi Guardiola, Montserrat Roig... i aquesta és la gent amb qui em moc. A una criatura que ve d'allà baix, tan despolititzada, trobar-se aquell brou de cultiu tan renovador li produeix uns impactes molt interessants.

—Quina actitud vau veure en els principatins envers el País Valencià?

—Hi havia com un proteccionisme. Ens veien com una 'rara avis', un producte per a protegir, els 'valencianets'. Fins i tot del punt de vista polític. Quan Carles-Jordi [Guardiola] munta el PSAN volen que hi haja gent del País Valencià. Se sorprenien de veure que jo sabia tan català. Fins i tot algun professor se sorprenia de les preguntes que feia. Però l'explicació era molt clara: jo era professor de llengua valenciana per Lo Rat-Penat. Vaig fer tres cursos per correspondència. Jo ho reivindique moltíssim. Aquests cursos em van fer treballar i reflexionar sobre la llengua.

—Acordeu d'anar a Basilea amb Germà Colón, quan acabeu la carrera.

—L'estiu anterior, a Castelló, Germà Colón m'ho va proposar. Ell tenia un auxiliar que el contractaven per dos anys per fer classes d'espanyol. I just li caducava el contracte quan jo acabava la carrera. Vaig anar a aprendre alemany durant el cinquè curs. Colón, a més, munta el primer grup de catalanòfils. Però vaig demanar pròrroga i els militars no me la van donar. Supose que per les detencions. Colón va haver de contractar-ne un altre i me'n vaig anar a la mili amb la intenció d'anar a Basilea després.

—I què va passar després del servei militar?

—Aquells anys de la mili van ser també de molts canvis. És l'època d'una gran efervescència civil, patriòtica i una de les primeres coses que se m'ocorren és muntar un curs de català. Som deu o dotze i entre tots se'ns acut de fer un programa de ràdio. El títol era 'Nosaltres els valencians'. També inauguren l'institut de Vila-real i em diuen de fer-hi un curs de català. Quan em quedaven tres mesos de mili, un professor que havia de ser director de l'institut d'Onda ve a casa a buscar-me per treballar-hi. Jo havia previst que en acabar la mili em prepararia per anar a Basilea. Però m'embolique tant en colles d'amics, el programa de ràdio, cursos de català --hi ha un moment que en faig en cinc llocs diferents... Durant aquell curs veig que a Basilea no m'hi esperen, que vull una altra cosa. Es convoquen les primeres places per a ensenyar espanyol a la Universitat de Castelló i no m'hi presente. Era l'únic titulat de filologia d'aquelles comarques. L'excusa era que el president del patronat era el governador civil. Però m'atreia més l'activisme. Anava pels pobles, parava la taula, la senyera davant l'església i portava llibres, quatre coses en català. Ara costa d'explicar, els meus fills no ho entenen. Era l'ambient.

—L'activisme en favor de la llengua i la gent de la terra us ve de l'origen pagès?

—Crec que sí. Per això i perquè ja venia de Barcelona i havia sortit el llibre de Fuster que crea un cataclisme mental: quin país més absolutament segrestat i colonitzat... T'hi rebel·les. Tens el convenciment que serem capaços de redreçar-ho. Optimisme, vitalitat... I tires endavant qualsevol iniciativa sense mesurar-ne les conseqüències. Per exemple, comence a l'institut d'Onda a final del 69, quan encara faig la mili. Sóc responsable del departament d'espanyol i em negue a fer cap classe en espanyol. No puc parlar en públic en espanyol. Des d'un punt de vista didàctic era ètic? Era correcte? Al cap de dos anys m'obren el primer expedient i m'expulsen. Vaig tenir molta xamba. Gràcies a un oncle de la meua dona que va intervenir per mi, em fan una 'componenda' i em donen un any de marge. Hi havia molts punts en contra: Onda era un poble molt industrial, amb un índex d'immigració molt fort. Sortíem molt sovint al carrer.

—I què vau fer perquè no us expulsessin definitivament?

—Em van dir que fes oposicions, perquè si no hauria de deixar l'ensenyament. Les vaig preparar i les vaig aprovar. Aleshores la situació era diferent. El règim ja no hi intervenia. Vaig continuar fent les classes en català però expedientar-me era més complicat. Em van obrir un altre expedient, però em donaven per impossible.

CARLES SALVADOR I LO RAT-PENAT

—Heu estudiat l'obra de Carles Salvador. Qui va ser?

—El primer fabrista o activista del fabrisme al País Valencià. Durant la República i després durant els anys del franquisme que va viure es va dedicar amb convenciment a vindicar el fabrisme al País Valencià. Fa l'ortografia, la gramàtica, és signatari de les Normes de Castelló. No en va ser un dels promotors justament perquè era tan fabrista que considerava que les normes feien concessions a la conjuntura valenciana. Era estrictament seguidor de Pompeu Fabra i per això va mostrar-hi petites reticències al començament. Però després va veure que era un encert absolut i es va posar a difondre la doctrina de Fabra a través de la morfologia, la sintaxi i els exercicis. I a partir del 49, en ple franquisme, va començar a muntar els cursos orals i per correspondència de Lo Rat-Penat.

—Eren cursos clandestins?

—No. Lo Rat-Penat mai no va estar en el punt de mira del règim perquè era una societat despolititzada. Per als membres de l'associació això del valencià era com anar a prendre xocolata el diumenge a la tarda. No va ser clausurat quan van entrar les forces feixistes i l'any 39 la reina dels Jocs Florals de Lo Rat-Penat era una senyoreta que es deia Carmencita Franco Polo i crec que el mantenidor era un senyor que es deia Millán-Astray.

—I com pot ser que allí dins s'acabessin organitzant cursos de català?

—A partir del 42-43 comencen a reunir-s'hi, a aixoplugar-s'hi valencianistes que fan coses, que no són malvistos --perquè no eren republicans ni d'esquerres-- i que comencen a fer coses en català. I fent coses en català --tertúlies, lectures poètiques...-- arriba l'any 49 i diuen: 'I si féssim cursos per a les criatures? Que quina llàstima que es perda... I els miracles de sant Vicent Ferrer, que es fan en valencià, no sabran llegir-los ningú...' I Carles Salvador munta els cursos. En aquella institució s'aixopluguen molta gent. Joan Fuster hi va. En les gran conferències de final de curs hi van participar gent com Coll i Alentorn, Tarradell, Borja Moll, Sanchis Guarner... També hi apareixen joves mestres que munten les primeres reunions de renovació pedagògica i és d'on sorgirà el fabulós moviment d'Escola Valenciana. Tot això en el si de Lo Rat-Penat.

—Però en algun moment devia haver-hi una certa tensió...

—És evident. Primer no els fan gaire cas, a aquells joves, però després, als anys seixanta, amb les cartes més marcades, hi ha tensions més gruixudes. Fins que l'any 76 es presenta la candidatura de Sanchis Guarner. Franco acabava de morir, però encara tot el sistema era franquista. En una nit, el governador civil apunta tres-cents o quatre-cents membres a l'associació. Sanchis-Guarner perd la votació i és expulsat de Lo Rat-Penat.

CONFLICTE LINGÜÍSTIC, ABANS I ARA

—En la tesi doctoral vau estudiar la llengua de predicació dels clergues a València durant el barroc. Abans del segle XVIII ja hi havia conflicte lingüístic?

—El conflicte no era tal com l'hem experimentat després, però sí que hi havia un gran desequilibri social de la llengua. Hi havia un prejudici contra la llengua des del segle XVI. Des del moment que l'aristocràcia i alguns grups de classes benestants de grans ciutats --València i Alacant sobretot-- opten per la corona de Castella, s'assimilen als comportaments d’ells i, si poden, es casen amb gent de Castella. Des d’aquell moment, al País Valencià comença a difondre's aquella visió en què el que comptava i era seriós era el castellà. El català anava bé perquè la gent no sabia altra cosa. No hi ha conflicte social, però és el triomf d'una mentalitat, segons la qual la llengua d'aquella societat no era vàlida ni funcional: la llengua a la qual el subconscient deia que caldria aspirar era l'altra.

—I això com es veia, al carrer?

—Quan a les ciutats, o fins a tot a poblets, fan la gran festa, la festa major, un dels espectacles clau és el sermó. Doncs inviten predicadors a fer sermons en castellà. En el fons comencen a tenir un complex d'inferioritat claríssim. L'Església hi va col·laborar d'una manera incondicional. El clergat rural havia de parlar en català perquè els seus no sabien parlar d'altra manera. Els mossens rurals feien els sermons en català. El català funcionava a l’àmbit casolà. Les confessions es feien en català. La gent no els hauria entès, altrament. Però, a poc que fos una solemnitat, la festa d'un patró, una festeta, tendien a fer-ho en castellà.

—No s'ha entendre, doncs, que era un conflicte lingüístic com el d'avui?

—No, avui hi ha zones, sobretot a les grans conurbacions --a València, a l'Horta, a Alacant-- on no solament es diu que el valencià no serveix per a res, sinó que s'odia els qui parlen valencià. És la fòbia valencianista. Això sí que és un conflicte.

—També heu estudiat les Normes de Castelló. Què són, exactament? Com explicaríeu la importància que tenen?

—Són el primer intent seriós de planificació lingüística del País Valencià. No, faig trampa: són unes simples normes ortogràfiques amb un preàmbul que conté la declaració de la importància de la llengua. Però representen sobretot la voluntat política de fer que el País Valencià recupere la consciència de la seua llengua i allò que representa la llengua per a la dignificació d'aquell país. Més que un text de caire filològic és una proclama política. Sense els polítics no tindríem Normes de Castelló. Són els polítics que, en un moment de vacil·lació, de dubtes, llancen els homes de lletres a fer les normes. Perquè sense una dignificació, una normalització del valencià no hi ha possibilitat de País Valencià. És el fabrisme militant, adaptat al País Valencià, entenent el fabrisme no com una pura normativització de la llengua sinó com un impuls perquè el País valencià comencés a desvetllar-se del seu somni de tants segles.

—Les Normes de Castelló són com una ròtula entre el fabrisme i la realitat del País Valencià. Avui dia són defensades? Com se situa l'Acadèmia Valenciana de la Llengua respecte d'aquestes normes?

—Diu que les accepta i que n'és filla, és a dir, que segueix la normativització de la llengua. Però, per una altra banda, pel que fa a l'objectiu central de normalitzar la llengua, en lloc d'introduir claredat, introdueix confusionisme. I no n'afavoreix l'ús social, sinó que el dificulta. No s'entén que faça normativa de la llengua d'esquena a l'autoritat que representa l'Institut d'Estudis Catalans. Si l'Acadèmia intenta crear legislació lingüística al marge del IEC o d'altres institucions de prestigi com les universitats i l'Institut Interuniversitari, o d'esquena a moviments i institucions que hem mantingut la flama de la llengua fins ara, serà molt complicat. Si introdueix elements legals, vàlids --normatius, segons ella--, però amb tantes formes dobles i triples no deixa de crear confusió. Per exemple, les que s'allunyen més de les normes són les que a l'hora de la veritat acabaran triomfant, perquè ho mana el govern. L'Acadèmia fa una tasca de confusió, de desnormalització. Produeix obres, edita obres, convoca recerques importants sobre literats o lingüistes del segle XX. Tot això és molt valuós, però en la mesura que introdueix confusionisme cal mantenir-se molt en guàrdia davant de la seua activitat.

—Hi ha escriptors que han defensat el nou diccionari.

—És susceptible de ser vist de moltes òptiques. Però la meua és aquesta. I és una òptica molt reflexionada.

—Fa la sensació que al PP se li ha escapat de les mans, l'Acadèmia.

—No se li ha escapat. Si volgués eliminar-la ja ho hauria fet. No deixa de ser una mena de joc. Que el PP haja aparegut amb exabruptes contra l'Acadèmia és el que ha fet més bé a l'Acadèmia. Certs sectors desorientats pensen que si el PP hi està en contra , està bé. Això és un joc fantàstic. El PP la va crear i sempre que marca aquelles dissensions, incompatibilitats amb allò que diu l'Institut d'Estudis Catalans, al PP li és fantàstic. És crear confusionisme ara que ja l'havíem superat.

—Però no és igual això que proposa l'Acadèmia que allò que havia proposat el blaverisme d'Unió Valenciana...

—No, no és el mateix. Però es tracta de fomentar que parlem de llengua per perdre el temps. Parlem de tot menys d'allò que és important, que és una planificació lingüística. A què treu cap, ara, fer un diccionari si ja està tot resolt, si ja en teníem? Però mentre parlem d'això no parlem dels temes centrals, i l'espoli lingüístic --i també global, econòmic i paisatgístic-- del país continua endavant.

«ELS PARTITS QUE PORTARAN EL CANVI AL PAÍS VALENCIÀ DEDICARAN UNA ATENCIÓ PRIORITÀRIA A LA LLENGUA»

—Mirem endavant: hem de ser pessimistes respecte del futur de la llengua?

—Pessimistes, no. Hem de ser conscients que vivim en una realitat dura, però el futur serà nostre. Pessimistes, de cap de les maneres. Quan un té un compromís tan profund amb la societat ha d'acceptar-la com és, però com que no podem renunciar a aquells compromisos, l'esperança no és pot perdre. Vitalment no la pots perdre.

—El president de la Generalitat és de Castelló de la Plana i el president del PSPV, de Morella. Les comarques del nord són molt representades en la política del País Valencià. Això s'hauria de notar.

—No es nota en absolut. Penses en aquesta gent i sents molta vergonya de ser valencià. Esperàvem que això de l'autonomia fos una altra cosa. Zaplana, Olivas, Camps, Fabra... és una cosa molt patètica. No és només com parlen. Són els seus esquemes mentals, polítics, intel·lectuals, morals. És una depravació de la cosa social. Som una societat molt desgraciada des d'aquest punt de vista. És la realitat. Però la canviarem, perquè si no ens hauríem de suïcidar i no ens suïcidarem.

—Creieu que pot haver-hi un canvi real, amb el Partit Socialista al capdavant?

—Amb el Partit Socialista sol al davant hi haurà un canvi de formes. Més digne que ara, perquè ara és molt irrespirable. Però aquesta hipòtesi ja no funciona. No serà el Partit Socialista sol. De cap de les maneres, en absolut. Si hi ha canvi, que estic convençut que sí, serà amb altres grups de progrés, gràcies als quals sí que hi haurà una millora substanciosa. Hem d'esperar que aquesta millora serà més esperançada, que serà més substanciosa que amb el senyor Lerma, que va claudicar en tantes coses.

—La llengua pot ser un element de tensió entre el PSOE i els altres partits?

—Espere que no. No hauria de ser-ho. La situació ha quedat fins ara tan degradada... Saben que la societat demana un impuls a l'escola pública i en català. Aquests sectors estan molt mobilitzats al País valencià, tant com al Principat o més. Escola Valenciana són els capdavanters d'aquest moviment que pot portar el canvi i no es pot frustrar. De la mateixa manera que hi havia moltes expectatives quan van vèncer l'UCD, ara també n'hi ha, i hauran d'intentar ser molt sensibles. Els grups que espere que portaran el canvi volen un predomini, una atenció prioritària a favor de la llengua.

—Tot i que el lector de VilaWeb està acostumat a llegir notícies de tots els Països Catalans, en general al Principat hi ha una manca d'informació, no trobeu?

—Ho avançava adés: la ignorància que el Principat té del País Valencià és d’escàndol. Heus ací un escull en el camí vers la catalanitat plena, a ambdues ribes de l’Ebre. Caldria indagar si la informació valenciana que arriba al Principat és poca, o més aviat si és baix el grau d’interès perquè hi arribe. En tot cas, em permet de remarcar que el futur de la llengua catalana depèn, en una mesura no pas menyspreable, de la seua dinàmica en terres valencianes.

—Convé, per exemple, que expliqueu què ha estat històricament i que significa avui Escola Valenciana.

—Amb l’aparició de l’autonomia, bona part del moviment cívic valencià en defensa de la llengua i la cultura del país va vertebrar-se a l’entorn de les escoles públiques. De fet, a mitjan decenni dels vuitanta començaren a coordinar-se les Associacions per la Llengua (vint-i-nou, ara mateix: n’hi ha d’actuació comarcal i n'hi ha d’àmbit de país), les quals es federaven, finalment, l’any 1990, en Escola Valenciana, una organització autogestionada, eminentment civil i combativa. Vindica l’educació inclusiva, el nou paradigma educatiu que ha de garantir que totes les persones (siga quina siga la procedència i extracció social) puguen ser educades en el seu entorn natural, un objectiu que inclou el plantejament de la immersió lingüística. El seu model és el model d’escola que vol aprofundir els valors i la participació, la sostenibilitat, les bones pràctiques de la interculturalitat i el plurilingüisme i que es va construint amb la col·laboració dels diversos sectors socials implicats en el procés educatiu. A partir de l’àmbit escolar, Escola Valenciana ha saltat al carrer, tot ampliant l’acció en matèria de normalització lingüística a la resta d’àmbits socials d’ús. Educació, música, cinema, literatura, cultura popular, multiculturalitat, voluntariat, sostenibilitat i democràcia participativa són els pilars avui de l’Escola Valenciana, un moviment social incomparable. Com a mostra clarificadora de la seua capacitat de mobilització i d’imaginació, notem que cada any, durant les festes de primavera per la llengua, arriba a mobilitzar més de 200.000 persones arreu de les comarques del país. Si ens concentrem en l’entramat de l’associacionisme civil de caràcter reivindicatiu, sens dubte Escola Valenciana no té equivalent al País Valencià i, encara, emergeix com una de les organitzacions peculiars i, per descomptat, més dinàmiques en el camp de la vindicació sòcio-cultural que pot exhibir l’Europa dels nostres dies.

—Què podria fer el nou estat català per recuperar la llengua als Països Catalans?

—És evident que el nou estat ajudarà moltíssim a recuperar la llengua al Principat. Ara falta veure què farà per recuperar la llengua en tota la catalanitat. Haurà de fer una política per ennoblir aquesta llengua internacionalment i fer polítiques conjuntes, cosa que dependrà dels governs que hi haja al País Valencià i a les Illes. Seria molt suïcida que l'estat es tanqués en ell mateix. Paral·lelament, hi haurà molts sectors al País Valencià que el dia que a Catalunya es proclame la independència ho passarem molt malament. Penses en Bòsnia.... Nosaltres serem com una mena de quintacolumnistes. Quan arribe la situació veurem com s'ha de plantejar. Però ho assumim.

Seria suïcida que el govern que hi haurà a Barcelona es desentengués de la llengua. Ara vivim en un món global, en el món de la comunicació, i el poder ha de potenciar-la al màxim. Ha d'haver-hi mitjans tècnics perquè hi haja connexió.

—Sou representant de l'Institut d'Estudis Catalans a Castelló. Això què implica?

—Implica que l'Institut té una seu oficial al País Valencià. És una plataforma de permeabilitat social de l'Institut. Hi era poc conegut i ara apareix en diferents actes. Per exemple fa poc a Benassal es va fer un homenatge a Pere-Enric Barreda, professor de la Universitat de Castelló desaparegut molt jove. La van organitzar moltes entitats, entre les quals l'Institut. D'ací a uns dies Escola Valenciana muntarà a la Plana Alta el Feslloch i l'Institut hi serà com un dels promotors. Això penetra en uns cercles i s'hi visualitza l'Institut com a marca, però també com a promotor, incentivador d'activitats de festa, de cultura. Amb uns recursos ínfims, l'Institut apareix, i n'estic força content.

—Heu fet molt llibres i estudis variats. En què treballeu ara?

—Ara acabem la gramàtica de l'Institut. Sóc de la comissió de la gramàtica. Ja hem acabat la sintaxi de l'estàndard oral. Personalment, ara treballe en una gran biografia dels Huguet, pare i fill, que són grans líders del valencianisme polític a les comarques del nord del País Valencià. Per exemple sense l'Huguet fill no haurien estat possibles les Normes de Castelló. Per una altra banda vaig treballant en un diccionari de senderisme, excursionisme. I sempre surten jornades culturals, congressos, conferències, articles...

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

Entrevista a Vicent Pitarch (1): qüestions generals
«LA LUCIDESA DE FUSTER ERA COM CAIGUDA D'UN ALTRE PLANETA»

—Com vau conèixer Joan Fuster?

—El vaig conèixer a partir del llibre 'Nosaltres, els valencians'. Vaig acompanyar un amic a casa seva l'any 64 o 65. I després vaig entrar en contacte per correspondència amb ell. A partir d'aquell moment ens vèiem molt sovint. També quan venia a Barcelona, i s'estava a casa de [Joaquim] Maluquer. Amb ell hem a anat a molts llocs.

—Com valoreu la influència de Fuster en la vostra generació i en vós, concretament?

—Era una cosa caiguda d'un altre planeta. Ara costa pensar fins a quin nivell ens impactava, fins a quin nivell exercia aquella influència intel·lectual, aquella lucidesa moral. El veies amb aquella capacitat d'interpretar la història, d'interpretar el teu país, d'analitzar els fets. Tot el que deia ell era com la Bíblia. No hi ha hagut ni hi haurà cap persona que m'haja influenciat tant. És l'únic de qui no em cansaré de llegir els seus textos. Jo em considere fill d'ell com ell també em considerava fill seu. Quan va nàixer el meu fill gran, l'Oriol, ens va dir a la meua dona i a mi: 'Cuideu-me'l com si fos el meu nét.'

—Té influència en la vostra carrera?

—Quan em plantege fer la tesina ell em dóna el tema: com comença a fer-se extensiu el castellà al País Valencià a partir dels sermons. Comença a donar-me pistes i referències que ell tenia, de la universitat, de la Biblioteca de Catalunya, dels arxius. Em diu que ho vaja mirant i que ho fotocopie per a ell i m'envia diners per a les fotocòpies. Ell veu que jo havia llegit molt sobre allò i quan té el llibre escrit me'l dóna a llegir perquè li faça indicacions.

—S'explica una anècdota de vós i Fuster...

—Això va ser l'estiu del 71. No feia gaire que jo tenia cotxe, el primer cotxe. Un diumenge la meua dona i jo vam anar a casa de Fuster a mirar coses dels seus arxius. Era el dia de la Mare de Déu d'agost i ens va convidar a Cullera, a l'estany, a les famoses paelles que feia ell. Vam fer la paella i vam beure, és clar. Tornant pel Mareny Blau cap a Sueca, vaig fotre el cotxe dins d'una sèquia. És un antic camí rural traçat per a carros, i hi ha revolts amb angles rectes. Hi ha la sèquia però amb la vegetació no es veu. Note que les rodes surten, pense que és la vegetació, però el cotxe cau a la sèquia i hem de sortir tots per la finestra. Ell no sabia nadar i estava molt espantat. Al cap d'uns anys vaig anar amb ell i Sanchis Guarner a veure el Misteri d'Elx i quan el vaig anar a recollir amb el cotxe em va dir: 'No em tornes a fotre al riu.'

—‘Nosaltres, els valencians’ és, en homenatge a Fuster, el nom d’un programa de ràdio que vau inaugurar i dirigir. Què va significar?

—Va ser un revulsiu. Aquells joves volíem expandir les nostres inquietuds. El programa de ràdio era una plataforma sense precedents. Trencàvem una gran quantitat de tabús. En primer lloc, aglutinàvem una colla de gent de Vila-real i de la Plana i també gent de fora que ens escrivia. No hi ha cap dubte que vam influir moltíssim, perquè a partir del programa de ràdio incitàvem la gent a parlar, a participar-hi, a deixar-se entrevistar...

Vam fer recitals de música: vam portar Raimon, Pi de la Serra, Llach, Ovidi i Toti Soler. Vam portar titelles, teatre.... Creàvem una xarxa, una taca d'oli que s'anava estenent més del que puga semblar.

Hi ha un episodi que em va gratificar molt. Va ser a Alcalà de Xivert, Baix Maestrat. És un poble exclusivament rural, on la gent va a l'hort fins i tot el diumenge. Durant un temps el programa s'emetia el diumenge a migdia. Una colla de joves, com que a l'hora d'emetre's el programa estaven dispersos, van decidir que cada setmana un de la colla es quedés al poble per gravar el programa i a la tarda ho escoltarien conjuntament. Com una secta, com si fos un missatge bíblic. Això no es comprèn des de la perspectiva d'avui, però n'hem estat protagonistes.

Entrevista a Vicent Pitarch (2): sobre Joan Fuster
«LA LLEI D'ÚS ÉS UNA FRUSTRACIÓ, UN FRACÀS»

—La Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià va ser una bona eina? Què li va faltar perquè funcionés?

—Una llei sempre és un pas endavant, però aquesta, fins i tot per a la gent que l'havia propiciada, era un fracàs, una certa frustració. La llei despenalitzava usos del català en molts àmbits, però no volia canviar la situació. Partia de la base que la llengua que valia era l'espanyol, que tot havia de continuar en espanyol. Hi havia simplement com una condescendència cap el català.

D'aquella llei, no se'n trau cap benefici per a l'ús del valencià, i no diguem en tot allò que depèn de l'administració central. Per exemple, encara avui dia el català és inexistent per a la justícia. Aquella llei no té cap interès a proclamar que la societat necessita una llengua compacta, que identifique la societat, que servesca per a donar sentit d'unitat a aquella societat.

—Neix condicionada?

—La llei es fa amb la hipoteca del pacte amb el blaverisme. Aquella gent crea RTVV --després hem vist en quines condicions--, però no fomenta la premsa ni el naixement de noves emissores. Tots els sistemes de culturització social en valencià es deixen de la mà de Déu.

Aquella llei era un intent tímid de resposta a la dinàmica de final del franquisme i principi de la democràcia que demanava que el català fos la llengua que vehiculés el País Valencià. No s'atreveixen a dir-ne llei de normalització: en diuen 'llei d'usos', perquè simplement estableix l'ús del català en alguns àmbits.

Els qui fan la llei parlen en espanyol. No hi ha cap convicció. Diu que la van fer una nit esporgant sistemàticament la llei de normalització del Principat. Per això la justícia i tota l'administració encara ara funcionen en espanyol.

Un àmbit on aquella llei ha estat interessant és en l'escola, però la gran revolució no va ser la llei sinó el gran moviment social d'Escola Valenciana, que aglutina mestres, pares i alumnes.

—Els primers anys del postfranquisme, semblava que l'escola del País Valencià podia ser tota en català com al Principat. Què va passar?

—Allò era un desert terrible. El català no havia tingut mai accés a l'ensenyament. En la República, només dos instituts havien tingut càtedres de català. No hi havia oficialització institucional del català en cap nivell.

Dins l'UCD hi ha una persona sensible, el conseller d'Ensenyament, José Luis Barceló. A l'Institut de Ciències de l'Educació es feien cursos de didàctica de la llengua i la cultura valencianes. Arran d'aquests cursos, Barceló parla amb Eliseu Climent i amb Sanchis Guarner i programen d'introduir l'ensenyament del valencià a les escoles, en pla voluntari. La condició era no gastar ni un duro. Em van encarregar aquell pla i vaig anar a explicar-lo al ministre Cabero al Congreso de los Diputados. Tot seguit vam organitzar les classes en català en instituts i escoles, aprofitant les hores complementàries i fent hores extres. Després va venir la llei d'ús i el català ja va ser oficial en tot l'ensenyament primari i secundari. Va tenir molt d'èxit, però paral·lelament el PSOE comença les amenaces: 'Compte amb el valencià, compte com s'ensenya, compte que no se n'ha de dir català, compte...' Comença a doblegar-se a aquella mentalitat tan ultra espanyola que anomenem blaverisme.

—Què és allò que no va fer el PSOE, a favor de la llengua, i hauria hagut de fer?

—Creure's, propugnar, vindicar que una societat necessita una llengua identificadora. Fins aleshores era l'espanyol i el PSOE no va trencar aquella inèrcia. No ho va fer perquè són espanyols i van pensar: 'Ja estem bé com estem.'

Hauria hagut de fer polítiques d'incentivació, però donant exemple i testimoniatge. Per exemple, hauria hagut d'establir que els grans càrrecs, començant pel president, havien de ser catalanoparlants o, almenys, dominar la llengua. Hauria hagut de fer que el català hagués de ser convenient o necessari per a accedir a molts llocs de treball. Si no és necessari per a accedir al mercat del treball no hi ha política lingüística. Hauria hagut d'incentivar una presència més potent en la comunicació social. I no simplement crear Canal 9 i 'ja us ho fareu'. I tenir en compte que tota la resta de mitjans eren en castellà. Tot això és el que el PSOE havia de fer i no va fer. Perquè no hi creu.

Entrevista a Vicent Pitarch (3): sobre la Llei d'Ús
TOTA PEDRA FA PARET (opinions)

Pompeu Fabra:

És un tòpic, però és el seny ordenador del català contemporani. Això vol dir que és la persona amb una visió més clara, més operativa, de la catalanitat.

Carles Salvador:

És el primer activista del fabrisme, l'activista per excel·lència, dels anys 1930 fins a la seva mort, el 1955.

Joan Fuster:

El gran revulsiu del País Valencià com a societat. Amb Joan Fuster comença una altra visió de la societat. És el gran líder, moral i intel·lectual, de tota la joventut inquieta que hi ha hagut al País Valencià durant els anys seixanta, setanta i vuitanta. I, per descomptat, un dels grans humanistes d'Europa del segle XX.

Manuel Sanchis Guarner:

Va ser també un dels salvadors del País Valencià, juntament amb Fuster. Era un gran filòleg. Segurament li hauria agradat concentrar-se més en alguns temes.

Germà Colón:

Un romanista i lexicògraf de més prestigi que hi ha avui dia. Sens dubte, el gran filòleg del País Valencià.

Lluís Vicent Aracil:

Una persona amb un lucidesa que sempre ha sorprès, però també una persona molt caòtica i massa histriònica. Aquesta societat necessita gent molt lúcida, però que, a banda, siga capaç de sistematitzar.

Rafael Lluís Ninyoles:

També és un personatge lúcid, però ell sí que és capaç de portar aquesta lucidesa a propostes molt operatives de planificació lingüística.

Eliseu Climent:

Com a organitzador i promotor d'iniciatives és únic. Però és individualista, autosuficient i creu que fora d'ell no hi ha salvació. I això l'ha fet una persona molt controvertida. Crec que molts recursos que ell ha balafiat haurien pogut fer molt de bé a la societat valenciana.

Joan Francesc Mira:

És un dels humanistes mes lúcids i amb una cultura més sòlida dels Països Catalans i d'Europa. També és un dels assagistes més atractius i més originals.

Josep Maria de Casacuberta:

Era un savi, d'una humanitat increïble, d'una bonhomia extraordinària i apassionat pels clàssics. I pel País Valencià: era de les persones del Principat que més s'havien estimat i més s'havien compromès amb el País Valencià, i en una època especialment dura.

Vilaweb

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4210449/2...

Més sobre Història de la llengua (399)

Destacats