Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

L'historiador Josep M. Figueres explica a ‘La Veu de Catalunya (1899-1937)' el paper fonamental d'aquest diari

Diari El Punt Avui - Bernat Salvà. Barcelona 18-Ago-2014

Una veu influent i prestigiosa
L'historiador Josep M. Figueres explica a ‘La Veu de Catalunya (1899-1937)' el paper fonamental d'aquest diari
18/08/14 02:00 - barcelona - Bernat Salvà
[El banquet de la Victòria dibuixat per Opisso i publicat el 21-11-1905, en un número especial del diari per celebrar la victòria a les eleccions. Foto: LA VEU DE CATALUNYA.]
El banquet de la Victòria dibuixat per Opisso i publicat el 21-11-1905, en un número especial del diari per celebrar la victòria a les eleccions. Foto: LA VEU DE CATALUNYA.
1 2 3 4 5 6 7 8
“Pràcticament tots els intel·lectuals catalans hi col·laboren en algun moment”
“Mostra el fracàs de l'entesa entre les aspiracions catalanes i les realitats espanyoles”

Fins fa ben poc, quan El Punt Avui el va superar, La Veu de Catalunya va ser el diari en català que ha sortit durant més temps sense interrupció. Entre el 1899 i el 1937, en uns anys molt convulsos de guerres, revoltes, tensions socials, canvis de règim, atacs militars..., aquest diari es va convertir en un referent polític i cultural molt important.

L'historiador Josep Maria Figueres ho explica en una entrevista a El Punt Avui: “Quan va aparèixer, el diari, amb la direcció de Prat de la Riba i l'empenta dels joves redactors, per exemple en Cambó, Raimon Casellas i Ferran Agulló, assumeix un paper de periòdic modern, de diari nou, té la primera rotativa, un disseny elaborat, de diari ordenat i l'èxit l'acompanya, com a diari de referència, intel·lectual, de prestigi.”

Josep M. Figueres ha estudiat a fons La Veu de Catalunya i ha publicat els resultats al llibre La Veu de Catalunya (1899-1937), de l'editorial Base, un complet volum de 700 pàgines que analitza a fons els 38 anys d'història del diari.

Conservador i catòlic

Figueres el situa ideològicament com “un periòdic conservador, catòlic, tradicionalista en el sentit de la identitat catalana convencional i, per tant, és abanderat de la cultura catalana en tots els àmbits, com a tribuna informativa –de la producció– com a eina crítica –de la dimensió de valoració– i també té creació (poesia, narrativa, etc.) que apareix amb normalitat a les pàgines del diari”. Políticament, va jugar un paper molt important: “Era el diari dels joves estudiants i, per la seva qualitat, esdevé el vector del catalanisme. Sense l'existència del diari La Veu és impensable que hagués aparegut ni Solidaritat Catalana ni la Mancomunitat de Catalunya o la campanya per l'Estatut del 1918-1919.” I Josep M. Figueres afegeix, en aquest sentit, que, “com a diari modern, lluita per la democràcia, imposa les eleccions netes, foragita corrupteles i caciquisme i esdevé un periòdic que crearà consciència ciutadana de modernitat. El contrari del clixé del capella trabucaire o el menestral amb gorro de dormir, aquests ja tenien El Correo Catalán o El Diario de Barcelona.” A més, la seva influència anava més enllà de Barcelona, “la seva argumentació era present arreu del país, a àmplies capes a través de setmanaris i altres diaris afins que el tenien de referència”.

Firmes excepcionals

Fundat i dirigit inicialment per Enric Prat de la Riba, el diari va tenir en nòmina i com a col·laboradors importants polítics i escriptors. “Pràcticament tots, i es diu aviat, tots els intel·lectuals catalans en algun moment hi col·laboren. No es pot entendre la cultura catalana sense aquest diari.” Figueres en destaca alguns noms: “Rovira i Virgili, republicà i avançat que escriu sobre política internacional; Prudenci Bertrana en teatre; la duresa ideològica de Manuel Brunet; l'exquisidesa, breu en el temps de col·laboració, de Gaziel i Xammar, que també hi van col·laborar; les notes culturals de Manuel de Montoliu, més enllà dels monstres literaris que són Riba, Carner, Maragall i el mateix Ors. És un diari amb vocació de profunditat.” Des del punt de vista cultural, és “excepcional”, diu l'historiador, i “hi ha seccions de gran importància, com la pàgina d'art”.

“Al primer número apareix ufanós un article editorial de Prat i un conte de Narcís Oller. Hi ha col·laboracions excepcionals –afegeix–, com el Glosari d'Ors, les traduccions de Sagarra, els articles de Pla i Carner i els reportatges de Costa i Deu i Modest Sabaté. És un diari de qualitat.

Durant els 38 anys d'existència, el diari va viure una monarquia, una dictadura, una república i una guerra, va fer campanyes de tota mena (per la Mancomunitat, per la independència d'Irlanda, pels estatuts del 1918 i 1932...), va ser víctima d'un assalt i de prohibicions... És rellevant el posicionament que va fer a favor de l'anomenada tercera via. “El periòdic és la demostració del fracàs de l'entesa harmònica i justa entre les aspiracions catalanes i les realitats espanyoles”, diu Josep M. Figueres. I posa com a exemple: “Quan Prat de la Riba és detingut i jutjat en consell de guerra per una nota apareguda al diari torna a oferir col·laboració als governs centrals pensant que Catalunya podrà assolir l'autonomia cultural, fiscal, política… que la societat catalana demana, però es troba amb la negativa a un Estatut d'Autonomia.”

El catalanisme moderat del diari el va conduir a un carreró sense sortida, segons l'historiador: “El diari va viure una paradoxa terrible: aspira a una autonomia dins la unitat amb Espanya, que no uniformitat, i dóna suport als moments de debilitat dels governs centrals, però aquests mai li donen marge de maniobra, fora la simple, i sense transferències de cap tipus, de la Mancomunitat, amb la qual cosa es troba amb la discriminació idiomàtica i cultural, la càrrega fiscal excessiva i la falta d'espais polítics on actuar.”

Darrera actualització ( Dilluns, 18 d'agost del 2014 02:00 )
Diari El Punt Avui - Bernat Salvà. Barcelona

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/articl...

Més sobre Història de la llengua (399)

Destacats