Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Visions de Vinyoli: Margarit-Casasses

Vilaweb 27-Mai-2014

Dimarts 27.05.2014 06:00

Autor/s: Montserrat Serra
Visions de Vinyoli: Margarit-Casasses

Els pròlegs de la 'Poesia completa' d'Enric Casasses i de l'antologia 'Poemes' de Joan Margarit confronten dues mirades sobre Joan Vinyoli

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Men?ame

L'any 2004 es va celebrar el primer Simpòsium Internacional Joan Vinyoli a Santa Coloma de Farners, amb motiu del vintè aniversari de la mort del poeta i els noranta anys del seu naixement. La ponència inaugural, 'El meu Vinyoli', anava a càrrec del poeta Joan Margarit. I entre els ponents també hi va participar el poeta Enric Casasses, que va escriure la seva primera aproximació important a Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984). El 2008, Labutxaca va publicar 'Poesia completa' de Vinyoli amb un pròleg de Casasses que, d'aleshores ençà, ha estat el text de referència sobre la poesia d'aquest autor. Enguany, amb motiu del centenari del naixement i de la celebració de l'Any Vinyoli, s'ha reeditat la 'Poesia completa' i, alhora, Proa acaba de publicar l'antologia 'Poemes', amb tria de Joan Margarit, que hi escriu un pròleg extens basat en la ponència de 'El meu Vinyoli' de fa deu anys. Així doncs, dos poetes populars mirant-se Vinyoli. Els confrontem.

El de Casasses i el de Margarit són dos relats amb tesis que difereixen, tot i que tots dos consideren Joan Vinyoli un poeta dels grans i se l'estimen. Però mentre Casasses veu en la poesia completa de Vinyoli un procés sempre 'in crescendo' fins a culminar, explosionar de saviduria, en la seva darrera etapa, Margarit és crític amb una part de l'obra i només salva un centenar de poemes. I fa una clara separació entre el Vinyoli religiós o metafísic, que ho és sobretot en els inicis, i el Vinyoli poeta realista de la dècada dels setanta, que és l'època preferida per Margarit. Un Vinyoli més lligat a la realitat, a la poesia de l'experiència, la que té més connexions també amb la seva poesia i amb la de Martí i Pol.

Vinyoli, la història d'un home que es va tornant lentament savi

Casasses comença frondós el seu pròleg, fent una sanefa entre el seu dir i els versos de Vinyoli: 'Aquests poemes no necessiten «protecció ni companyia de cap mena» perquè «armats únicament de llur força» han arribat a dalt de tot, allà on «ja l'escala no segueix i dóna al buit». Des d'Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb «l'indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons».'

I aleshores li llegim a Casasses: 'L'evolució d'aquesta poesia, del primer al darrer llibre, és molt marcada, molt visible, i és una obra mestra (…) La seva poesia completa és la història d'un home que es va tornant lentament, davant dels nostres ulls esbatanats, savi. I ens ho explica, pas per pas. I és tan sàvia la seva saviesa que al final, de vell, s'adona que s'ha convertit en un veritable màgic.'

Per això Casasses marca tres èpoques cronològiques en la poesia de Vinyoli: la primera, que va fins a 'Callats' i 'Realitats', la d'entremig o de maduresa, de 'Realitats' o de 'Tot és ara i res' a 'Cercles', i la tercera és el domini màgic, que va de 'Cercles' o 'A hores petites' fins al final.

L'eina no ha de ser la meditació ni l'oració sinó la paraula

Margarit, més planer, ho diu així: '…per a mi és un dels poetes més grans en llengua catalana i el que, juntament amb Miquel Martí i Pol, més m'estimo de la meva tradició.' Però, malgrat l'estima, tot seguit n'és molt crític també. Diu: 'La recerca de la pròpia veu i l'escriptura de la seva poesia no van ser un camí planer. Malgrat haver publicat el seu primer llibre als vint-i-tres anys, va haver d'esperar a passar dels quaranta perquè la seva obra reeixís amb força.'

Segon Margarit: 'Vinyoli sempre va buscar una resposta personal a les preguntes metafísiques, o per dir-ho amb el títol d'un dels seus poemes, «d'on, on, vers on?». Amb plena consciència va seguir una via íntima d'una gran exigència espiritual, que em sembla que podríem qualificar més de religiosa que de filosòfica, i és des d'aquest lloc d'introspecció d'on sempre va parlar el poeta.'

I és en aquest punt que comença a punxar: 'Vinyoli va buscar sempre una cosa que no va trobar mai, però que mai no va deixar de buscar. I passa que aquest món d'exigència religiosa o metafísica és, en determinats moments, un obstacle difícil de salvar. A vegades impossible. Perquè la poesia no es deixa fer servir d'eina sinó que és una finalitat ella mateixa. (…) Quan, diguem-ho així, el Vinyoli poeta no deixa el timó al Vinyoli religiós és, al meu entendre, quan escriu els seus millors poemes.'

Casasses en cap moment no parla d'un Vinyoli religiós sinó màgic, i en cap moment el qüestiona, sinó que, incondicional, prova de fer entendre el perquè de la saviesa apuntada: 'És el mag que feia segles que esperàvem. Amb el seu alè benèfic acompanya els nostres amors i les nostres hores solitàries. La jugada, per arribar a una tal màgia benastruga, multiforme, multicolors (vegeu l'esclat de colors de cap a cap del llibre 'Domini màgic') i, no ho oblidem, operativa, és de moral.' Continua: 'Pel què fa al seu valor moral, a mi la poesia de Vinyoli és la que humanament se m'ha ficat més endins del moll de l'os de les qüestions que cremen, que són les de com viure, què viure i qui viu.'

Domini màgic

La darrera etapa del poeta, ja entrada la dècada del vuitanta, és per a Casasses 'l'època més apassionada, la de bullir-li més encesa la sang a les venes, quan fa la seva magnífica «feina de vell» i menja patates al caliu amb Rembrandt'. Perquè Casasses no deixa de dir-ho: 'L'argument de l'obra és l'evolució moral, vital i normal de Vinyoli en el seu bregar amb les paraules, amb el viure, amb l'amor, en la poesia.' I també: 'Vinyoli rima tot ell, per dins i per fora (fons i forma), del primer vers del primer llibre («I la natura em crida») al darrer del darrer («I tot el blat es torna pa de vida»). Gairebé es podria pensar que Vinyoli ha escrit tota la seva obra per poder fer el gran poema «Domini màgic».'

En canvi, Margarit difereix rotundament d'aquesta perspectiva i proposa una altra lectura de la poesia de Vinyoli, trencant la unitat de conjunt: 'En Vinyoli, aquest plantejament metafísic i religiós per damunt del poètic perdrà força a mesura que el poeta vagi guanyant terreny, però no desapareixerà mai del tot. Això fa que es pugui parlar de llibres importants, fins i tot crucials, però que sigui difícil parlar de llibres rotunds. La rotunditat de la seva obra poètica ve, per a mi, del nucli de poemes esplèndids que sostenen cada llibre, almenys a partir de "Realitats". El conjunt de tots aquests poemes clau, posem un centenar, és el que compon, al meu parer, una de les obres poètiques més sòlides que s'han escrit en català.'

I més endavant, Margarit rebla l'argument (apuntant implícitament cap a Casasses?): '…convé notar que la poesia catalana no acostuma, com l'anglosaxona, a fer 'Collected poems', sinó que el que li agrada són els 'Complete poems'. Això suposa una, per a mi estranya, valoració de tota la producció d'un poeta, inclosa la de més baix nivell, obres de pur aprenentage que, des del punt de vista d'un lector de poesia exigent, no en tenen cap de valor. Com si d'això se'n poguessin extreure valuoses conclusions des del punt de vista de la crítica literària o de l'anàlisi psicoanalítica.'

Els finals dels pròlegs

Casasses sempre fa parlar la poesia de Vinyoli, mentre que Margarit parla de la poesia i també de la vida del Vinyoli home, a partir del testimoni dels fills, d'algunes de les seves amistats, fins i tot d'una amant que va tenir a la ciquantena. Això també li dóna una perspectiva diferent i coherent amb tot un relat que s'arrapa al 'seu Vinyoli'.

Tot enfilant el final del pròleg, Margarit reconeix que 'el Vinyoli que en podríem dir realista no hauria pogut arribar a les cotes atíssimes de perfecció poètica que va assolir si no hagués existit el Vinyoli metafísic, espiritualista i religiós'. I afegeix: 'Vinyoli és qui és, a pesar de la trascendència i de la beguda, i no seria qui és sense la trascendència i la beguda.'

I, tot i així, el final del final és Margarit 100%: 'El gran poeta sorgeix en els moments que escriu com si sabés que no té res més que la poesia. Perquè Vinyoli va estar convençut des del primer moment de la seva qualitat com a poeta. Allò de què jo penso que va morir dubtant és de si la poesia era l'eina adequada per als seus objectius espirituals.'

I Enric Casasses, per la seva banda, també tanca el pròleg amb el pinyol del seu pensar, mantenint la sanefa, la trena, entre el seu discurs amb els versos de Vinyoli, tot convidant, això sí, a llegir els poemes sencers. '«Emprova't la disfressa de no mortal», entra en aquest món, i no hi trobaràs solament l'alquímia dels mots sinó la veritable i real alquímia del viure: no n'hi ha de més alta: «l'oasi, / posat que t'escanyés la set o que tinguessis / irresistible fam de dàtils d'ultramort, / és dellà els mots un transparent silenci. / Doncs passa-hi a través i se't farà tot clar».'
Vilaweb

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4193921/2...

Més sobre Literatura (1111)

Destacats