Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Joan Orriols torna a la poesia en el seu tercer llibre

Nació Digital. Vic 21-Mai-2014

Joan Orriols torna a la poesia en el seu tercer llibre
"Ocells petits" es presenta aquest dijous al Casino de Vic
Redacció , Vic | Actualitzat el 21/05/2014 a les 08:47h
Arxivat a: Cultura, Joan Orriols, poesia
Amb la publicació del seu tercer llibre, Joan "Nan" Orriols reprèn el gènere poètic per donar expressió als seus sentiments sobre el món actual i el món futur, si és que hi ha un món futur, perquè tot llegint els seus textos s'arribaria a la conclusió que no, que no hi serà pas, i que més val que -vista la cursa humana cap al desastre- fins i tot és millor que no hi sigui.

Per sentir-se còmode amb els seixanta poemes que formen aquest Ocells petits, doncs, caldrà convenir, amb Nietzsche, que "l'esperança és el pitjor dels mals, puix prolonga el turment".

El treball està estructurat en una introducció prèvia, una introducció formal i un articlet de record a un gran amic de l'autor, ja traspassat, el sacerdot olotí mossèn Josep Maria Melció "Mel". El llibre i la seva portada estan i·lustrats amb una vintena de dibuixos a una tinta de Josep Esteve i Cubí, quasi tots ells consistents en variacions sobre la imatge mítica del colom.

Com a primera pista del to de l'obra, el dibuix que ha estat seleccionat per a la portada mostra un colom blanc a punt de ser devorat per una mena de cànid negrot i monstruós, cosa que constitueix tota una declaració de principis de la filosofia que el lector trobarà dins les seves pàgines: la de la innocència devorada per la maldat de la degeneració humana moderna, representada aquí per una mena de gos, guiila o llop que amb els seus esmolats ullals espera l'innocent ocellet per devorar-lo.

Els poemes apunten contra la majoria de coses que formen la societat contemporània, aprofundint i perfeccionant -si és pot dir així- el rebuig d'Orriols al món actual, que l'autor emet des del seu refugi al bastió natural de les Guilleries. Amb un estil literari més depurat, carrega contra els polítics, contra el dogma religiós, contra la mentalitat urbana, contra la inconsciència ecològica, contra les il·lusions nadalenques, contra els qui malmeten la innocència infantil, contra el consumisme i la modernitat tecnològica... En resum, que "els homes que no saben estimar / són els culpables de tot", com sentencia un dels poemes.

Així, incideix en una idea atroç, ja expressada en les obres anteriors. Que la desaparició de l'espècie humana seria positiva per al planeta: "Boscos i bestioles / esperen l'adéu de la humanitat / És la seva esperança". Com a alternativa, afirma que ell "voldria ser gos".

En els poemes s'observa un fons rousseuanià, de plany per l'evolució que malmet una consciència primigènia: "La quitxalla, però, anirà a l'escola / i aprendrà obediència / i acceptarà l'esclavitud". Igual que el record dels seus viatges pels deserts africans, on els seus moradors "viuen en pau i feliços / sense metges ni lleis". Aquest punt de vista s'estén a la concepció de la natura, que pot ser víctima d'un caos letal imminent generat per l'ambició i la desmesura humana.

La premsa i el seu discurs de cobertura ideològica del poder no se n'escapen, quan es plany que mentre ell està alertant un seu amic de l'evolució preocupant dels boscos, que poden agonitzar en una "tardor eterna", el company es manté "immòbil, no diu res / i continua llegint La Vanguardia".

Al llarg de les quasi 140 pàgines, hi desfilen referències, algunes més extenses amb poema dedicat, com a Salvador Espriu, Carlos Cano o Segimon Serrallonga, i d'altres més puntuals, com les que fa de Maquiavel, Sòcrates, Einstein, Martí i Pol o Margarit, i amb un text especial dedicat a Verdaguer, el preferit de l'autor, la seva referència ineludible.

Per reblar el missatge depriment que emana del conjunt de l'obra, Orriols la clou amb una frase enigmàtica, que deixa una porta oberta a l'esperança, malgrat Nietszche i malgrat que ell segurament ho negarà si llegeix aquest article: "És cert que visc sense esperança i que no crec en la meva espècie, però penso lluitar sempre perquè els ocells petits puguin cantar sempre vestits de mil colors". Una recomanació final: no es perdin el dibuix de la solapa del llibre, un autoretrat al carbó en què l'autor es dibuixa a ell mateix com una mena d'home llop estrambòtic.

En fi, què hi farem... El llibre es presenta aquest dijous al Casino de Vic, a les 20 h, a càrrec de la filòloga i bibliotecària Dolors Lamarca i Morell. L'edició forma part de la col·lecció "Poesies" de Viena Edicions. És el tercer llibre de Joan Orriols, després de Certeses i somnis (2011) i Ànimes (2012).

Entrevista a Joan Orriols a Canal Taronja

Nació Digital. Vic

Origen


http://www.naciodigital.cat/noticia/6895...

Més sobre Literatura (1111)

Destacats