Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Música, poesia i clàssics:Raimon

Diari El Punt Avui - David Castillo. Barcelona 22-Mar-2014

Música, poesia i clàssics:Raimon
El cantautor i poeta de Xàtiva Raimon rep el 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, atorgat per Òmnium en reconeixement a la seva gran trajectòria cultural, cívica i per la unitat de la llengua
22/03/14 02:00 - barcelona - David Castillo
[Raimon ahir a la seu d'Òmnium, durant la roda de premsa del premi dHonor de les Lletres Catalanes Foto: ANDREU PUIG.]
Raimon ahir a la seu d'Òmnium, durant la roda de premsa del premi dHonor de les Lletres Catalanes Foto: ANDREU PUIG.
1
“Hem d'estar alerta perquè la tendència és a l'homogeneïtzació, tot en anglès o en castellà”
“Veníem d'una societat precària i quan vaig gravar el primer disc no tenia ni tocadiscos”
Notícies de ...

Barcelona

Els que no el coneixen segurament pensaran que el Raimon Pelegero Sanchis (Xàtiva, 1940) és un home adust, com el que interpreta les cançons, protestava entre línies de la manera més explícita possible i recuperava clàssics del nostre patrimoni, per cert, amb un gust excel·lent. Els diríem que sí, però també és un dels homes més simpàtics i riallers de la nostra cultura. El primer que va dir ahir, en la roda de premsa de concessió del 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, és que quan li ho van comunicar, la seva reacció va ser de sorpresa.

Després de les paraules de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, dient que el nom de Raimon honora el premi, Anna Sallés, portaveu del jurat, va recordar que el Premi d'Honor és tant per la trajectòria cultural com per l'actitud cívica, que Raimon ha unit des de diferents vessants. Caldria afegir que el podria haver rebut per les diferents tasques que ha desenvolupat: com a activista, divulgador dels clàssics medievals i renaixentistes –March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, Anselm Turmeda, Joan Timoneda–, per la tasca amb els poetes del segle XX –Espriu, Pere Quart i companyia– i per la seva obra literària, que abasta la poesia, les lletres de les cançons i, fins i tot, la prosa de dietari, que el de Xàtiva continua conreant: “Tinc llibretes plenes de notes que hauria de transcriure perquè em costa molt entendre'm la lletra.” Sallés i el mateix Raimon van insistir en la defensa de la llengua comuna davant l'hostilitat permanent de certs sectors hegemònics al País Valencià, però també en la seva projecció internacional, ja que el músic ha cantat tant en grans teatres –els concerts de Madrid i de París són de referència– com en aules universitàries. Aquesta versatilitat l'ha convertit en un personatge fonamental dels últims cinquanta anys de la cultura catalana. Ell va evocar els mestres Espriu i Joan Fuster, però també Miquel Dolç, que li va ensenyar, ja a finals de la dècada dels cinquanta al paranimf de la Universitat de València, les característiques fonètiques d'Ausiàs March, la lectura dels decasíl·labs, la manera de descartar les suposades falses rimes, en realitat gràfiques, a diferència de Jordi de Sant Jordi, que les cantava. Anècdotes del flamant Premi d'Honor, que també va tenir un record cap a Martí de Riquer, que quan Raimon va anar a consultar-li com havia de cantar March, li va contestar: “Tu parles com Ausiàs March parlava.” Raimon va reconèixer que el seu destí haurien estat les aules d'història si no se l'hagués endut El vent, un tema del 1963 que va coincidir amb un moment culminant de la cançó, amb l'aparició d'Els Setze Jutges, un èxit fulminant que ha esdevingut un himne de l'antifranquisme, però també que té lectures ben divertides.

El cert és que, malgrat tòpics i males interpretacions, la música i la poesia són germanes bessones, i resulta difícil dissociar-les en casos com el de Raimon i el d'altres integrants de la seva generació, dels quals va citar Serrat, Llach, Motta, Pi de la Serra, Muntaner, D'Efak i l'Ovidi, entre d'altres.

Quan li van preguntar quina era la seva opinió sobre les dificultats del català, va ser categòric: “Els que tenim la sort de pertànyer a nacions petites hem d'intentar internacionalitzar allò que som, la nostra identitat. Ho he intentat en diferents ocasions. Les dificultats no acabarien ni amb la independència. Hem d'estar alerta perquè la tendència és a l'homogeneïtzació. Tothom voldria que parléssim només en anglès o en castellà.” En clau contrària, va aprofitar per evocar una idea de Miquel Pairolí quan li va comentar que potser hauria estat interessant tancar-nos perquè la nostra cultura fos un petit tresor.

I és un gran tresor l'obra de Raimon, els seus discos històrics, els directes que tots tenim, les antologies, però també perles com ara Poemes i cançons (1963) amb pròleg de Manuel Sacristán, el dietari Les hores guanyades (1983), el poemari D'aquest viure insistent (1986) i Les paraules del meu cant (1993) amb pròleg de Joaquim Molas. També entre els biògrafs i estudiosos, cal destacar assajos de Joan Fuster, Josep Pla, Joan Oliver, Eduardo Galeano, Jaume Pomar i Antoni Batista. En un llibre del 1988, Joan Fuster va accentuar la seva manera de cantar dels primers anys: “Raimon les canta com només ell podria cantar-les: fent-les qüestió de sinceritat. Es crispa, es transfigura, i la cançó, més seva en la seva boca, pren la robusta proporció d'un crit al·lucinat. Res d'això pot deixar-nos indiferents. El dia de demà –no se sap mai–, Raimon potser serà un erudit solemne o un professor barbut. Però nosaltres l'enyorarem sempre en la imatge cordial d'aquest estudiant que avui ens ofereix uns fragments càlids i elementals de poesia.” Ahir anava perfectament afaitat, afable com sempre. A les preguntes sobre el procés sobiranista i la seva repercussió a València, va esmentar un jove company: “Feliu Ventura diu que ja sentim els danys col·laterals.”

Per acabar, Raimon
va destacar la bona salut de la cançó catalana actual: “Nosaltres veníem d'una societat precària. Quan vaig gravar el primer disc, no tenia ni tocadiscos. Els seixanta són comparables a l'actualitat. Tenim i teníem més bons cantautors que públic per absorbir-los.” Com deia en un dels seus poemes: “Eren els anys seixanta, érem joves /
Teníem molta fam de veritat / Que ni ara ni mai ha estat saciada. / «Es tracta, amic, de votar i callar», / Deia un nou diputat espanyolíssim.”
Darrera actualització ( Dissabte, 22 de març del 2014 02:18 )
Diari El Punt Avui - David Castillo. Barcelona

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/articl...

Més sobre Premis i distincions (1239)

Destacats