Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Una vida de bibliotecària

Diari El Punt Avui - Anna Ballbona. Barcelona 3-Feb-2014

TERESA ROVIRA I COMAS BIBLIOTECÀRIA, FILLA DEL DIPUTAT D'ERC ANTONI ROVIRA I VIRGILI
Una vida de bibliotecària
Amb 95 anys fets aquest Nadal, Teresa Rovira i Comas en tenia 20 quan va haver de marxar a l'exili. La Conreria, Girona, Cantallops, Agullana, Perpinyà, Tolosa i Montpeller són les parades d'aquest tortuós viatge. A Montpeller va estudiar filosofia i lletres, el 1946 es va casar i el 1953 va tornar a Catalunya, on va fer sempre de bibliotecària, la seva vocació: va treballar a la Biblioteca Popular d'Esparreguera, a la de Catalunya i a la Biblioteca de Sant Pau, a més de ser cap de les Biblioteques Populars de la Diputació. El seu cap lúcid no es desenganxa del món dels llibres i les biblioteques: “El que m'agradava més era el tracte amb el lector.” Quan es troba amb el seu amic Molas, encara li defensa per què li agrada Laura a la ciutat dels sants, i que ella és més de Carner que de Riba
“L'ideal és la independència, però s'ha d'anar de mica en mica”
“En època de Primo de Rivera, en què van prohibir tant el català, hi va haver una protesta d'intel·lectuals castellans; ara és inimaginable”
03/02/14 02:00 - barcelona - Anna Ballbona
[Teresa Rovira i Comas Foto: ALBERT SALAMÉ.]
Teresa Rovira i Comas Foto: ALBERT SALAMÉ.
1
Canals relacionats

Canal: Entrevistes
Canal: Catalunya vol viure en llibertat

Els falangistes van entrar a casa i es van endur tots els llibres, són els que van
anar a Salamanca
Qui es va mantenir bé [en la fugida] va ser una minoria. És l'esverament de fugir, també és humà
Per mi, el meu president és Prat
de la Riba, és qui realment forma la Catalunya cultural

Tal dia com avui, fa 75 anys, Teresa Rovira, filla del diputat d'ERC, historiador i escriptor Antoni Rovira i Virgili, era a Perpinyà, on havien arribat exiliats. Amb el pare, la mare i el germà, feien vida a l'autocar de l'Assistència Social de la Generalitat, amb el qual feia tres dies havien creuat la frontera. Sentien la por de ser detinguts per la policia francesa. Tot això es pot llegir a Els darrers dies de la Catalunya republicana, la crònica dia a dia que va escriure Rovira i Virgili sobre l'èxode català i que ara ha reeditat Acontravent.
Com viu la reedició d'Els darrers dies?
M'ha impressionat bastant quan l'he tornat a llegir, ara. Una nit vaig somiar que arribaven els franquistes i que nosaltres encara érem aquí, que no havíem pogut sortir. Van ser uns dies d'angúnia, vam arribar ben just, perquè vam marxar dos dies abans. Jo ho vaig viure i vaig veure que, en moments així, la gent fa una mica el “campi qui pugui”.
Tal com ho explica el pare, arranjar la marxa de Barcelona va ser un neguit...
Quan el pare va anar a la Institució de les Lletres Catalanes, en Trabal, que era una mica ximplet, per consolar-lo –ell ja s'havia manegat per marxar–, li va dir que l'endemà al matí tindria cotxe de quatre places per a ell i la seva família. Arribem a esperar el cotxe i ens quedem aquí. Però llavors va intervenir un personatge secundari, en Rouret, que era molt amic d'en Bladé, l'escriptor. En Bladé s'estimava molt el meu pare. I li anava repetint: “Sobretot, Rouret, quan marxeu, recordeu-vos de Rovira i Virgili, perquè ell no farà res.” En Rouret [Martí Rouret, subsecretari de la Presidència de la Generalitat] va ser el que ens va fer venir a buscar amb un cotxe. Vam sortir de matinada, ens van portar de moment a la Conreria, per sortir de Barcelona. El que feia por era que no ens deixessin sortir de Barcelona.
Us va passar pel cap quedar-vos a Barcelona?
No, ni un moment. Mai. El pare sabia segur que, si l'arreplegaven, l'afusellaven. Per catalanista, per republicà, per tot. Això ens esgarrifava. Marxem amb molta tristor, però era necessari. Al costat de casa hi havia una olivera i me la vaig estar mirant molta estona. Pensava: “Aquesta olivera ja no la veuràs mai més.” I l'he tornada a veure. És que viuen molt, les oliveres [riu].
La seva mare com estava?
La meva mare es va morir al cap de dos anys de ser a França. És la que se'n va sentir més, de deixar la casa. Ella era sempre a casa i tot s'ho estimava, els jocs de taula, els jocs de llit... El pare ho va entomar millor, anava escrivint, fent la seva feina... Al cap de quinze dies de ser fora, hi van entrar. Hi va anar un camió de falangistes i de policia. Van esbotzar les portes i es van emportar tots els llibres. Són els llibres que van anar a Salamanca, dels quals ara hem recuperat una part. I van deixar les portes obertes. Hi entrava qui volia i s'enduia el que volia. Hi ha uns veïns, que encara els he trobat després, que s'ho miraven per darrere les persianes, però amb compte. Hi havia molta por d'acostar-s'hi, que no els prenguessin per rojos. Una vegada hi va entrar un home tan mal vestit que, en lloc de cinturó, hi portava un cordill. Quan va sortir, anava amb vestit i barret, del meu pare. La casa la vam trobar buida després. Ho vam perdre tot.
Rovira i Virgili descriu un ambient en què tothom desconfiava de tothom...
Ho recordo molt bé. Era trist. I el meu pare ho va suavitzar molt en Els darrers dies. La primera versió la va fer a Tolosa i era més dur. Després a Montpeller va pensar: “Escolta, no podem dir mal de nosaltres mateixos.” Hi va haver gent que es va mantenir molt bé, però va ser una mica la minoria. És l'esverament de fugir. També és humà.
Què en recorda, de Companys, aquells dies a Agullana?
En Companys anava molt a la seva. Li tinc un gran respecte per la mort. Però, si no, no és sant de la meva devoció. No el puc comparar amb Macià, per exemple. I encara, per mi, el president meu és Prat de la Riba; és qui va dibuixar una mica el que seria Catalunya aquest temps. Moltes coses que hem tingut ara les devem a Prat de la Riba. Macià tenia molt de carisma, anava a Madrid i l'aplaudien, una cosa que ara...
I Prat de la Riba és qui crea el Servei de Biblioteques...
La Catalunya cultural en realitat la va formar Prat de la Riba. Ell era de la Lliga, però no mirava gens de quin partit era la gent. Al meu pare el va posar de responsable de la Mancomunitat, de la secció de la informació, i el meu pare era d'esquerres. Amb ell va posar en Claudi Ametlla, que també era d'esquerres. Va anar posant la gent als llocs on li semblava que valien. A Prat de la Riba li tinc molta admiració.
I de Tarradellas, en aquell moment conseller del govern de la Generalitat, què en pensa?
Tarradellas sempre ha estat més eixerit que ningú. Va tenir una sort extraordinària. Tenia una possibilitat entre cent que tornés sent president, i ho va ser.
Quan creuen la ratlla és un moment terrible o alliberador?
Era terrible, perquè el meu pare diu aquí mateix que es va adonar que la meva mare estava plorant silenciosament. Però, en canvi, jo també vaig pensar: “Ai, ja podem estar descansats, ara no arribaran els franquistes.” Ara, vaig enyorar molt Catalunya. Molt.
A Perpinyà són dies de passar molta por, no?
Sí, molta por i molta angúnia. Vam passar quinze dies sense despullar-nos, sense poder-nos rentar. Ens rentàvem una mica la cara i les mans en una font. La major part del temps vivíem en un autobús. Ens podien agafar en qualsevol moment. El dia que vam arribar a Tolosa vam respirar. Allà vam anar a parar a una antiga caserna de bombers. Era una caserna que l'havien tret de tan incòmoda que era, però nosaltres hi vam trobar la felicitat, perquè tenir un sostre, una aixeta d'aigua i uns llits era una cosa extraordinària.
De gana, en vau passar?
Moltíssima. Aquí ja n'havíem passat molta, també. I encara vam tenir sort que teníem protectors. Hi havia uns masovers murcians que vivien a la vora i ens venien d'amagat verdura i fruita. Estava prohibit de vendre-ho. Però a nosaltres ens tenien llàstima, sobretot quan es va morir la meva mare i ens van veure sols. Després també hi havia uns lleters que eren catalans i de tant en tant ens venien una ampolla de llet. Després hi havia un home divertidíssim, un bon home que vivia al nostre carrer, que era com un clochard, però que sabia literatura, història de Catalunya...Tenia una mena de barraqueta i un hort i molts arbres. Quan tenia figues, ens en portava. Ell no tenia hores, li era igual. I a les quatre de la matinada potser sentíem a baix, a casa: “Eh! Les enfants, figues!” I, noi, encara que fossin les quatre de la matinada, baixàvem corrents a buscar les figues.
No va ser molt desolador que aquella normalitat que havíeu tocat com a país s'esberlés?
Quan em pregunten quin dia recordo més, dic que potser el dia de la proclamació de la República. Després vaig llegir La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, i la Colometa deia: “Ai, aquell aire del 14 d'abril no l'he sentit mai més.” A mi també em semblava que aquell aire del 14 d'abril no l'havia sentit mai més. Un aire tan d'alegria. Jo vaig tenir la sort que els tres anys d'escola de bibliotecària van ser els tres anys de la guerra, i això em va ajudar molt. L'escola de bibliotecàries era tan bonica llavors...! Hi havia els millors professors i era un ambient extraordinari.
I us vau establir a Montpeller...
Els que érem joves i vam estudiar a la universitat en tenim bon record. Hi havia l'Heribert Barrera, en Josep Maria Corredor, l'Emili Vigo... Teníem una beca i a la nit ens donaven un sopar de franc.
Es coneix prou la història de l'exili?
Es poden explicar moltes més coses. No s'és prou conscient del drama que va ser. Va trencar moltes vides. I encara jo no em puc queixar, perquè vaig continuar fent de bibliotecària molts anys.
El primer cop que torna a Barcelona, el 1947, la impacta?
La vaig trobar trista. Vaig trobar tota la gent com si anessin vestits d'uniforme. Tothom anava igual. Ara, anaven més ben vestits aquí que no pas a França. A Montpeller deien que les noies catalanes eren les que anaven més ben vestides.
Com veu la situació d'ara de Catalunya?
Mira, no ho sé, perquè em fa una mica de por que es tingui tanta confiança amb la independència. És l'ideal, però s'ha d'anar de mica en mica, estudiar-ho molt, perquè si fracassem ja és un fracàs per sempre. Mon pare també tenia una mica de por de tot això, i mira que ell, més catalanista... Ara hi ha hagut un reviscolament del catalanisme. Abans, si parlaves d'independència, semblava que estiguessis grillat. I ara, en canvi, la gent en parla naturalment. La situació és diferent, però em sembla que els castellans ens tenen més antipatia que aleshores. En l'època de Primo de Rivera, en què van prohibir tant el català, hi va haver una protesta d'intel·lectuals castellans; ara és impensable.
Si aquest 9 de novembre es fa la consulta, vostè què votarà?
Jo votaria que sí. A tot. Ja veurem què passarà, però no podria pas votar que no.

Darrera actualització ( Dilluns, 3 de febrer del 2014 02:00 )
Publicat a

El Punt Avui. Comarques Gironines 03-02-2014 Pàgina 30
El Punt Avui. Nacional 03-02-2014 Pàgina 8


Diari El Punt Avui - Anna Ballbona. Barcelona

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/articl...

Més sobre Història de la llengua (399)

Destacats