Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

Josep Vinyet: «Ara estic d'acord amb la independència i amb convenciment»

Nació Digital - Jordi Palmer 26-Gen-2014

Josep Vinyet: «Ara estic d'acord amb la independència i amb convenciment»
L'autor del llibre 'Diari de guerra d'un requetè català' recorda la fi de la guerra amb la sensació que "tot havia acabat"
Va fer la guerra al terç carlí de Cristo Rey, però no aguantava "les fanfarroneries de 'hable usted en español'"
Jordi Palmer | Actualitzat el 26/01/2014 a les 20:30h
Arxivat a: Política, Guerra civil, requetè, Josep Vinyet
Josep Vinyet, requetè durant la Guerra Civil. Foto: Jordi Borràs.

Josep Vinyet (Tortellà, 1920), és l'autor del llibre Diari de guerra d'un requetè català (Garsineu Edicions, 2010), en el qual relata la seva participació a la Guerra Civil espanyola, enrolat com a voluntari al terços carlins de Nuestra Señora de Valvanera, primer, i de Cristo Rey, després. Va fer la guerra adscrit a la secció de comunicacions, raó per la qual, "gràcies a Déu", no va disparar un sol tret. Tot i fer la guerra amb els carlins de Navarra, Vinyet sempre s'ha considerat "més català que res més", i tant és així que no dubta a declarar-se "d'acord amb la independència i amb convenciment".

Home parlador i de cap lluït, que farà els 94 anys a finals de febrer, recorda com la guerra va fer aflorar totes les contradiccions de la Catalunya dels anys trenta. Amb un germà a l'exèrcit republicà, ell era titllat de 'feixista' per formar part d'una associació catòlica. Va fugir de casa als setze anys, però ja a la "zona nacional" li va caure "l'ànima als peus" quan li van prohibir parlar en català. Ara, 75 anys més tard, recorda el final de la guerra, "amb una sensació que tot havia acabat" i com alhora que molts "fugien cap a França", d'altres es consideraven "alliberats".

-Com recorda els últims dies de la guerra i la caiguda de Barcelona?

-En aquell moment estava al front de llevant, a Castelló, i vaig poder anar-hi al cap de quatre o cinc dies, però per anar directament al meu poble, a Tortellà, per poder retornar a casa a veure els meus parents, gràcies a un salconduit que em va aconseguir un amic que tenia a l'Estat major de la 152a. Divisió.

-I la impressió quina va ser?

-La impressió era que tot havia acabat. Els darrers dies tot era una desfilada de gent que fugia cap a França, mentre que els que es quedaven se sentien més aviat alliberats.

-Com és que va fer la guerra amb els requetès?

-Vaig marxar de casa als 16 anys perquè no aguantava l'actitud salvatge dels bàrbars que assassinaven a tort i a dret. Van assassinar el meu oncle perquè era el campaner del poble. I mentre el meu germà combatia amb l'exèrcit republicà a Sigüenza, a mi em deien feixista perquè era secretari de la Federació de Joves Cristians de Catalunya.

-La seva família era religiosa?

-Sí, a casa meva sempre havíem pujat en el temor de Déu i érem molt religiosos, però de política res de res. A la primera ocasió vaig escapolir-me d'aquell ambient i després d'una expedició de veremadors al Rosselló ja no vaig tornar i me'n vaig anar a l'Espanya nacional, amb un altre company.

-Però la guerra va dividir la seva família.

-Sí. Jo tenia un germà a l'altre bàndol. De fet, vaig fer tota la guerra amb l'angoixa de no saber si el meu germà era a l'altre costat de la trinxera. Gràcies a Déu, no vaig disparar un tret en tota la guerra. Però en un dels meus permisos a casa vaig tenir notícies que el meu germà era en un camp de presoners a Sòria. Poc després el vaig poder treure d'allà.

-Com va ser l'entrada a l'Espanya franquista?

-Just arribat a Sant Sebastià em van demanar que parlés espanyol amb el meu company, i em va caure l'ànima als peus. Fugia de la misèria i allà només els importava que no parlés en català. Però no ho van aconseguir mai, quan trobava un català parlava català. Em considero una persona d'ordre, no puc tolerar aquestes fanfarroneries ni aquest 'hable usted en español', però tampoc no podia suportar el que passava aquí. A la plaça del meu poble van assassinar tot de guàrdies civils que volien fugir.

-Què va fer durant la guerra?

-Jo tocava el saxo i el violí i ens vam incorporar a la banda de Requetès de Logronyo, on vaig conèixer els germans Centeno de Radio España i em vaig convertir en locutor de ràdio. Quan va començar la campanya de Catalunya jo estava al Terç de Cristo Rey. Però estava a l'emissora, a la rereguarda, tot i que a diari havia d'anar fins a les trinxeres a donar el part. Ara, gràcies a Déu, no vaig disparar un sol tret en tota la guerra. Crec que vaig prestar un servei humanitari, comunicant a les famílies que el seu fill havia mort.

-Vist com estem avui en dia, va valdre la pena tot plegat?

-Si em pregunta si estic d'acord en com funcionen les coses ara, ja li dic que no, de cap manera. Els meus fills son entusiastes de la independència.

-I vostè?

-Jo estic a punt de fer 94 anys, els faré el 27 de febrer, i m'agradaria que la pau retornés a Catalunya. Em sento més català que res més, des del primer dia. Estic d'acord amb la independència i amb convenciment, perquè Catalunya pot ser cristiana i un estat modèlic, perquè he nascut resant el Pare Nostre en català i moriré amb la mateixa idea. Visca Catalunya i s'ha acabat el bròquil.
Nació Digital - Jordi Palmer

Origen

http://www.naciodigital.cat/noticia/6411...

Més sobre Història de la llengua (399)

• La Comissió Cívica del Tricentenari es proposa recuperar la memòria històrica (notícia, 27/11/2014)
• Vicent Pitarch: 'Hi ha blaverisme lingüístic, tant al País Valencià com al Principat' (notícia, 14/09/2014)
• Fa 40 anys, quan el franquisme va perdre els nervis per un curs de l'OCB (notícia, 26/08/2014)