Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Al Tall: 'Hem format part d'una cadena de transmissió'

Vilaweb - Bel Zaballa 11-Feb-2013

Dilluns 11.02.2013 06:00

Autor/s: Bel Zaballa
Al Tall: 'Hem format part d'una cadena de transmissió'

El grup s'acomiada de Barcelona aquest dijous amb un concert a l'Auditori • Entrevistem Vicent Torrent, un dels fundadors i intèrprets

Xarxes socials
Envia l'article
Imprimeix l'article
Converteix a PDF

Al Tall anunciava a mitjan octubre que posava punt final a trenta-vuit anys de trajectòria, marcada pel compromís amb la música, la llengua i el país. Aquest dijous s'acomiadaran de Barcelona amb un concert molt especial a l'Auditori, 'Al Tall per sempre', organitzat juntament amb els festivals Tradicionàrius i Barnasants. 'Serà una bona manera de tancar la porta de Barcelona', diu Vicent Torrent. Hi parlem del paper d'Al Tall en aquestes quatre darreres dècades i d'algun pla de futur.

—Ja prepareu els vostres últims concerts. No us en penedireu, d'haver plegat?
—No ha estat cap decisió sobtada, fa uns quants anys que hi anem pensant, que diem 'tot allò que comença s'acaba'. I ho hem decidit quan hem vist que era el moment oportú de tancar. No ens en penedim. Ens sap greu no poder ser Supermans per a continuar presentant batalla, però no ens n'anem pas amb pena, només amb el punt de nostàlgia precís. Ens n'anem contents, que la cosa ha estat ben bonica! I en aquesta última temporada de comiat ens han tractat tan bé que tenim un somriure ben gran dibuixat.

—I el 14 de febrer us acomiadeu de Barcelona amb un concert ben especial a l'Auditori. Què n'hem d'esperar?
—Serà un concert agradable. Hi tenim una predisposició molt bona, nosaltres i els convidats: Miquel Gil, Jordi Fàbregas, Isidor Marí, Jaume Arnella i la Nova Euterpe, amb qui farem una cançó inèdita, Francesc Ribera 'Titot', Xavi Sarrià i Miquel Gironès d'Obrint Pas, Jan Maria Carlotti, Toni Xuclà, Jaume Ayats, la colla de dolçaineres dirigides per Pau Puig i la secció de vents amb Eladio Reinon al capdavant. Serà una bona manera de tancar la porta de Barcelona.

—A la carta de comiat dèieu que us sentíeu satisfets d'haver assolit els vostres objectius. Amb quina intenció va néixer Al Tall?
—Les multinacionals de la música de consum havien anat imposant uns gustos estandarditzats, i molts llenguatges musicals, com el nostre, el mediterrani, estaven tancats en un museu. Desprestigiats, antiquats, rancis i amb mala consideració. L'objectiu era traure tot aqueixa merda que portava al damunt la manera tradicional de fer música, és a dir, fer-la apta per a poder fer música de consum normal del segle XX, sense coloracions ni vestits folclòrics. Com ha passat amb la samba o amb la música celta. És un objectiu que continua obert per a qui vulga continuar treballant.

—Molta gent ha descobert aquests sons gràcies a vosaltres, i ha conegut passatges de la nostra història amb les vostres cançons, com les de l'emblemàtic disc 'Quan el mal ve d'Almansa'…
—Hem format part d'una cadena de transmissió. Devem a molta gent el fet d'haver arribat a prendre consciència dels drets lingüístics i nacionals. Nosaltres vam llegir Fuster, Sanchis Guarner, Estellés, vam escoltar Raimon i Ovidi, i ens vam adonar que aquest país era alguna cosa. La cançó divulga més i amb més facilitat que no pas un llibre d'assaig o una conferència. Per això sembla que nosaltres hem fet que molta gent arribe a tenir consciència d'aquestes qüestions. Si bé és de veres que hi hem contribuït, en aquesta corretja de transmissió hi ha molta gent que ha fet feina pel país.

—Heu deixat per a la posteritat desenes de cançons, algunes de les quals han esdevingut himnes de més d'una generació. Us ho pensàveu, que el 'Tio Canya' acabaria essent el símbol en què s'ha convertit?
—Recorde molt bé quan vaig fer el 'Tio Canya'. Vivia a Torrent, la vaig portar als assajos i pensava com podia ser que ningú no hagués fet abans una cançó com aquella, que em semblava elemental. Però mai no vaig pensar que arribaria a ser tan útil com ha estat.

—Avui continua havent-hi joves que canten les cançons del 'Posa vi…' quan fan gresca. Hi havia aquesta intencionalitat, també, en la vostra recuperació de cançons de taverna?
—Sí, i tant. Nosaltres no volíem interpretar cançons antigues, sinó fer-ne de noves, però hi ha coses del repertori antic molt boniques. I aquest vessant lúdic i festiu ha estat fantàstic. Que la gent, a les places i fent festa, pogués tornar a passar-ho bé amb aquestes cançons! Cançons que, d'alguna manera, també s'havien anat arxivant als llibres i als museus.

—Què és allò que us fa sentir més orgullosos d'aquests trenta-vuit anys?
—El reconeixement que hem rebut de la gent. Estem molt agraïts del reconeixement d'entitats, però sobretot de l'expressió de tanta gent que ens hem anat trobant pels pobles i que se li veia a la cara que ens estimava i ens agraïa allò que fèiem. Es això, que ens deixa més plens.

—I quan hàgiu plegat veles, què fareu?
—A mi m'agradarà d'escriure un grapat de coses que tinc al cap i que no he acabat de formular. I també tinc moltes ganes de fer música sense pressions. Tots aquests anys hem treballat en unes altres feines, i tancar un repertori ha estat una feina dura. Ho hem fet amb molt de gust, però ara tinc ganes de fer-ho sense pressió.

—Us podrem continuar escoltant, doncs?
—Anirem fent, sí. Hi haurà interacció entre la gent que continua en actiu, i farem concerts i col·laboracions en discos.
Vilaweb - Bel Zaballa

Origen


http://www.vilaweb.cat/noticia/4082667/2...

Més sobre Cançó, rock, pop... (1922)