Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Mor la ‘bèstia' teatral

Diari El Punt Avui - Jordi Bordes. Barcelona 13-Gen-2013

Mor la ‘bèstia' teatral
L'actriu Anna Lizaran no pot superar un càncer fulminant i deixa orfe el món teatral de la seva interpretació de gran potència estimada pel públic
13/01/13 02:00 - BARCELONA - J. Bordes
1 2 3 4 5 6
Joan Font:
“Era una nena amb ganes de projectes nous: no volia caure
en cap rutina.”
40 anys de carrera, arrelada al teatre, s'estronquen
quan era a
la plenitud
com a actriu
Marta Marco: “Tots els personatges els feia fàcils; per a mi sempre ha estat la millor”

Tant teatre que tenia sobre les espatlles, però sobretot, tant que li quedava per fer. El director Sergi Belbel batejava Anna Lizaran com un monstre escènic, la bèstia del teatre a Catalunya. Per això ell mateix va decidir que ella interpretés el paper d'un actor, Valère, a La Bête. Pocs dies abans d'estrenar, una malaltia muscular li va impedir continuar. Lizaran ha mort a l'edat de 68 anys, quan, una setmana abans, ningú ho preveia. El diagnòstic del càncer és de fa pocs dies. Si dijous estudiaven quin pla executarien per atacar el càncer, divendres ja es va reconèixer que era irreversible. Avui, a partir de les dues del migdia s'obre la sala de vetlles al tanatori de les Corts. La cerimònia de comiat està anunciada per dilluns a les dotze del migdia, al mateix tanatori.

Amb la discreció amb què els actors els agrada viure quan són lluny dels escenaris (Lizaran disfrutava de la popularitat fins quan assistia a una funció de col·legues pel seu riure agraït i despreocupat), aquests darrers dies han estat molt durs per a familiars i companys íntims. Per això el seu comiat abans d'hora s'ha cobrat un punt més de crueltat. Lizaran, avui, és recordada, per exemple, per la seva actuació estel·lar a Agost (en què una mare amb càncer de boca escup tot l'odi i la ràbia cap a la seva família). No és casualitat. Perquè l'obra ha acaparat l'atenció les dues temporades que ha estat en cartell a la Sala Gran del TNC, prorrogant fins al límit possible les temporades. També hauria estat molt celebrada la seva presència a La Bête, en què molts espectadors haurien pogut descobrir el paper de vis còmica d'una actriu, tota emoció, un vendaval a escena amb un magnetisme imparable. Sense Lizaran, els actors catalans perdran el rumb de la brúixola. Perquè la seva pèrdua destarotarà els corrents marins de la cartellera.

Anna Lizaran va treballar durant 40 anys a l'escenari, tot i que també es va deixar persuadir per la televisió i el cinema (sovint, en muntatges que molt tenen a veure amb un univers teatral, perquè eren adaptacions per a un cinema íntim de textos pujats a escena). El teatre ha estat el seu hàbitat natural. Fundadora de companyies històriques com ara la de Comediants (1972) i Teatre Lliure (1976), va arrencar en el teatre amb l'ànsia de trobar nous camins d'interpretació. Formava part d'una generació, ànima de la transició, que buscava nous camins personals per trencar amb el teatre arcaic del moment a la cartellera barcelonina. El mim de Comediants, la formació a Lecocq a París, i el respecte pels clàssics de Fabià Puigserver eren signes inequívocs de trencament.

Font –“sempre em deia que era el seu germà d'Olesa” afectuosament (Lizaran era veïna d'Esparreguera, dos municipis que sempre competeixen per presentar una Passió millor)– destaca la passió que posava en cada projecte: “Era una nena, amb ganes de projectes nous: no volia caure en cap rutina.” Si en comèdia explotava un sentit de l'humor entranyable”, en els seus personatges malvats “hi respirava una part humana”.

Ahir, les dobles funcions del TNC (Els nostres tigres beuen llet i Ball de titelles) van tenir un record per a l'actriu, amb una dedicatòria explícita al final de cada funció. També el Lliure va recordar-la en les dues funcions de Los hijos se han dormido a la sala Fabià Puigserver. Tot i que els actors d'aquest muntatge ja eren a escena quan entrava el públic, es van apartar, quan ja era a punt d'arrencar l'espectacle, perquè baixés una pantalla on es va projectar la imatge de Lizaran. Són només dos exemples. També a la Sala Beckett hi havia previst dedicar-li un record al final de la funció. El director de Comediants, Joan Font, explicava a El Punt Avui, des de Seattle, que també li volia dedicar l'estrena de l'òpera La Cenerentola de manera explícita i el mateix Joan Pera també advertia a aquest diarique Lizaran seria present en la imminent estrena de Sí, primer ministre.

Era molt respectada per la professió i tenia una connexió fidel amb els espectadors. Des de la memòria de les primeres representacions del Lliure dels espectadors més veterans, Lizaran sempre buscava la manera de renovar-se i de garantir una comunicació d'emocions diàfana amb l'espectador. Possiblement per això va obtenir fins a set premis Butaca (un guardó que vota el públic a partir d'una selecció prèvia): Actrius (en categoria d'actriu al cine, 1996), La primera noche de mi vida (cine, 1998), Escenes d'una execució (2002), Forasters (2004), Un matrimoni de Boston (2005), El ball (2010) i Agost (2011).

Les seves quatre dècades d'amor a l'escenari han permès visualitzar-la com un dels referents, junt amb Lluís Homar, de les produccions del Teatre Lliure. Sota aquest sostre va fer la major part de la carrera artística, atenent a direccions de Fabià Puigserver (Les noces de Fígaro, La bona persona del Sezuan, Mahagonny...), Lluís Pasqual (Tot esperant Godot, L'hort dels cirerers, Al vostre gust, Un dels últims vespres de Carnaval, Hamlet/La tempestat...) i Pere Planella (Dansa d'agost, El 30 d'abril, La Bella Helena), entre molts d'altres. Al TNC, hi va treballar sovint amb Belbel (Agost, El ball, Forasters...). L'actriu Marta Marco, que hi va coincidir a El cercle de guix caucasià, recorda que va ser amb Lizaran que va començar a conèixer el teatre. La sorprèn, encara avui, com podia transmetre tantes emocions: “I que ho fes fàcil; per a mi sempre ha estat la millor actriu del món.”

Entre els nombrosos premis que ha rebut destaquen: premi Margarida Xirgu (1982), premi Nacional de Teatre (1984), premi de l'Associació d'Actors i Directors per El perquè de tot plegat (1995), la Creu de Sant Jordi de la Generalitat (2000), premi Max per Tot esperant Godot (2001), premi de Teatre dels Premis Nacionals de Cultura per la seva trajectòria (2003), premi de la Crítica de Barcelona per Un matrimoni de Boston, (2007), Medalla del Treball President Macià (2008), premi Gaudí a la millor actriu del cinema per Forasters (2008).

Actriu molt sol·licitada, no es va prodigar gaire en la direcció escènica. Només va provar sort amb Arsènic i puntes de coixí i una sessió de Paraula de poeta dedicada a Joan Margarit. A la televisió, entre d'altres, ha participat en les sèries Via Augusta, L'un per l'altre, La Mari, La Mari 2 i Porca misèria. En cinema, entre d'altres, ha intervingut en pel·lícules com ara Herois, de Pau Freixas; Morir (o no), Actrius, El perquè de tot plegat, de Ventura Pons; La primera noche de mi vida, de Miguel Albaladejo; La Celestina, de Gerardo Vera; Souvenir, de Rosa Vergés; Tacones lejanos, de Pedro Almodóvar, i La teranyina, d'Antoni Verdaguer.

Gegantina, colossal
B. Salvà / J. Bordes
[Anna Lizaran, en primer pla, a ‘Tot esperant Godot', al Teatre Lliure Foto: ROS RIBAS.]
Anna Lizaran, en primer pla, a ‘Tot esperant Godot', al Teatre Lliure Foto: ROS RIBAS.
1

Colossal, immensa, fràgil i alhora forta, inoblidable, apassionada, gegantina... No importava quin era el canal de comunicació (les xarxes socials, en especial Twitter; webs de mitjans, emissions de ràdio i televisió...), els adjectius es van multiplicar i repetir al llarg del dia d'ahir. Intentaven posar paraules a la mort d'Anna Lizaran, tot i que va deixar muda molta gent amb qui havia compartit viatge.

Des del TNC i el Lliure, la mort va ser tan sentida que no hi va haver més que notes oficials. Els seus responsables van declinar fer declaracions a aquest diari. A mig matí, el Lliure va fer pública una nota en què la definia com a “tendra i immensa, apassionada i subtil, refinada i popular, dona i actriu tota d'una peça...”, i hi afegia que la recordaran en totes les seves interpretacions, “dramàtica o pallassa, esqueixada o amb aquella comicitat que no necessitava cap truc, deixant caure la rèplica contundent amb tota la intenció, després d'una d'aquelles pauses que deixaven tothom expectant i que precedien primer el teu esclat i immediatament la resposta del públic”.

El TNC va definir Lizaran com una “actriu colossal, grandíssima companya de professió i persona inoblidable”. “Els darrers anys –deia també la nota– vam tenir la sort immensa de poder-la veure i gaudir al TNC i la seva màgia, la seva petjada personal i professional seran impossibles d'esborrar.”

El president de la Generalitat, Artur Mas, va dir que “Catalunya li ha d'agrair les seves grans interpretacions i el seu compromís decisiu per crear un teatre més excel·lent”. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va afirmar a Catalunya Ràdio que “estem parlant d'una de les més grans actrius del nostre teatre, sense ànim d'exagerar. És una de les actrius grans, enormes, gegantines, que hem tingut a Catalunya”. Jordi Font, director general de l'Institut del Teatre, augurava que “el seu talent persistirà per sempre a les nostres retines, al nostre cor i a la memòria col·lectiva de les generacions que han tingut el privilegi de gaudir-la. Lluny de tot vedetisme, ens ha deixat també la petja que deixen les grans persones”. Pel que fa als companys de professió, Ventura Pons recordava a TV3 que “quan sortia a escena tot ho feia més gran; ens ha deixat a la nostra memòria la interpretació de les grans heroïnes del teatre contemporani”. Hi coincideix Oriol Broggi: “Persuadia el públic; quan apareixia, s'ho enduia tot. Serà molt recordada.” Joan Pera, que va treballar amb ella a Forasters, la defineix com “una persona extraordinària: trempada, alegre, optimista, d'una intel·ligència superior... Tota la gent del teatre la necessitarà sempre”. Més informació a l'edició en paper d'El Punt Avui.

Darrera actualització ( Diumenge, 13 de gener del 2013 08:59 )
Publicat a

El Punt Avui. Comarques Gironines 13-01-2013 Pàgina 52
El Punt Avui. Edició Nacional 13-01-2013 Pàgina 26


Diari El Punt Avui - Jordi Bordes. Barcelona

Origen


http://www.elpuntavui.cat/noticia/articl...

Més sobre Teatre (604)