Àrea de normalització lingüística de l'Ajuntament d'Alcúdia

anl@normalitzacio.cat
imprimir Imprimir

Brad Epps: "La meva orientació sexual em va fer interessar pel català"

Diari Ara - LAURA SERRA 5-Nov-2012

Brad Epps: "La meva orientació sexual em va fer interessar pel català"

Admiració Parla un català impol·lut, amb adjectius com 'pregona', 'esmaperdut' i 'espaterrant' utilitzats amb espontaneïtat. Brad Epps defensa que 'La plaça del Diamant' és la cosa més maca que s'ha escrit mai. Ara estudia el cinema català
LAURA SERRA

| Actualitzada el 05/11/2012 00:00

A Brad Epps, que domina quatre llengües, li agraden del català les paraules intraduïbles com tastaolletes i lletraferit. A Brad Epps, que domina quatre llengües, li agraden del català les paraules intraduïbles com tastaolletes i lletraferit. PERE VIRGILI

Brad Epps és un nord-americà que ha fet arrels a Boston, Nova York, Barcelona, Santiago de Xile i Amsterdam, i imparteix classes a la Xina. Va obrir l'any acadèmic de la UB amb una conferència sobre Víctor Català i Mercè Rodoreda. Catedràtic de llengües i literatures romàniques i d'estudis de dona, gènere i sexualitat, està a punt de deixar la Universitat de Harvard (EUA) per anar a Cambridge (Anglaterra), cosa que li permetrà viatjar més sovint a la seva estimada Catalunya.

Li anava a dir how do you do però parla un català impecable! Així que la pregunta és: per què?

M'agradaria pensar que algun dia no caldrà aquesta pregunta! Fins i tot a Harvard un col·lega em va dir: " Ojo, el catalán no es cosa nuestra ". Jo sóc del sud dels Estats Units i el català és tan cosa meva com el castellà i el francès.

Quan va sentir a parlar per primer cop de Catalunya?

Als meus estudis d'espanyol tot era molt canònic i clàssic. A Madrid per fi vaig descobrir els Països Catalans, però se'n parlava molt malament! Per això em va interessar. Aleshores jo lluitava amb la meva orientació sexual. Sabia que havia de ser heterosexual perquè era el que Déu i les lleis manaven. Però no era així. I arran d'aquella experiència, que ha sigut molt forta, punyent i maca, vaig començar-me a interessar per tot el que es considera marginal o marginat. La meva carrera acadèmica l'he dedicada en gran part als estudis dels exclosos: gènere, sexualitat, feminisme, homosexualitat, transgènere, comunitats indígenes, societats minoritàries, etcètera. Sé de sobres que hi ha diferències entre Catalunya i la comunitat maputxe de Xile, no sóc idiota, però parlo de situacions que èticament i políticament m'han marcat: la voluntat d'alguns de menysprear els altres i desitjar que no existissin. Bé, la meva orientació sexual em va fer interessar pel català i vaig descobrir una literatura meravellosa que no s'ensenyava als Estats Units, ni s'ensenya encara a l'estat espanyol.

¿Troba elements de connexió entre la situació de la cultura catalana i, per exemple, la cultura queer ?

I tant. Hi ha gent que desitjaria que els homosexuals no existíssim com hi ha espanyolistes que voldrien que no existissin els catalanoparlants. Hi ha un component personal d'autoconeixement i autoacceptació en el que t'explico. Encara em costa acceptar-me. Crec que som moltes persones alhora. Com deia Rimbaud: " Je est un autre ".

N'hi ha que pensen que aprendre català és poc útil.

Això ho diuen els que no el parlen. Cada llengua té la seva comunitat. Les llengües universals ho són perquè s'han imposat i gairebé sempre a la força. En català es pot fer de tot: estimar, odiar, somiar, desitjar...!

Com es lliga la literatura amb la identitat nacional?

Amb la globalització, és una qüestió que està oberta, diria que feliçment. Per a mi és una qüestió d'afinitats electives i experiències vitals, no només una cosa essencialista que té a veure només amb les arrels. Per a mi la imatge és de diverses branques que es van entreteixint.

Allò de "és català qui viu i treballa a Catalunya, i qui vol ser-ho".

Exacte, les famílies biològiques i adoptives són famílies totes dues. Jo sóc un fill adoptiu de Catalunya i el català. He arribat a somiar en català, he fet de tot en català. I aquesta és la meva vida, no està dividida en compartiments estancs de català, castellà, anglès i francès.

Com es veu Catalunya des dels Estats Units? Se'n parla?

Hi ha nord-americans que no saben ni la seva pròpia història i no són capaços de recordar el que va passar fa 3 o 4 anys. És com si hi hagués un cas d'amnèsia nacional. Per exemple, la famosa frase del president Roosevelt, "només hem de tenir por de la por", si la reconeixen, la majoria l'atribuirien a la Segona Guerra Mundial i és una cita d'un discurs de l'any 1933 i els subjectes problemàtics no eren ni els alemanys ni els japonesos sinó els grans financers, com ara. Crec que és el resultat d'un ensenyament dubtós i dels mitjans de comunicació, que han deixat de ser crítics: que o només transmeten o directament són partidistes. Per tant, es pot imaginar que en l'àmbit nacional es parla poc de Catalunya. Però és que als Estats Units tampoc es parla de l'Amèrica Llatina ni de l'integrisme neocristià, la gran obsessió és el Pròxim Orient i l'integrisme islàmic.

El seu coneixement de la cultura catalana abasta Rusiñol, Dalí, Salvat-Papasseit, Carme Riera, Maria-Mercè Marçal, Agustí Centelles, Maria Barbal, Blai Bonet...

Quan vaig arribar a Barcelona fa 15 anys, els meus coneguts d'aquí, catalans de soca-rel, no volien sentir a parlar de literatura catalana. Hi havia un menyspreu o una falta d'autoestima, com si molta gent s'hagués empassat el missatge de la grandesa de les lletres espanyoles en castellà. I no és així.

¿Per por de ser provincians ens hem passat de frenada?

Una de les marques nacionals de Catalunya és la voluntat de projectar-se, de sortir de casa. S'entén aquesta tendència a la internacionalització però es pot sortir de casa sense oblidar-se de la casa.

Diari Ara - LAURA SERRA

Origen


http://www.ara.cat/premium/societat/BRAD...

Més sobre El català a l'estranger (202)