L'ànima d'en Patxot

15-Mai-2014

Marta Alòs
Escriptora. Coordinadora de Cultura de la Diputació de Barcelona.
Article
— 15/5/2014
L'ànima d'en Patxot
[(Fot. IEC).]
(Fot. IEC).
En un país que honora la gent que l’ha servit seria totalment innecessari explicar qui era Rafael Patxot. Però a Catalunya ens costa lloar els nostres, reconèixer les petjades profundes, les que fan història. Potser és per això, per aquest oblit imperdonable, per aquesta manca col·lectiva de justícia i de reconeixement vers aquells que han fet gran i immortal el nostre poble, que els nostres carrers no porten els seus noms i que gairebé no els hem dedicat escultures ni places públiques. I potser també és per aquest motiu que encara hem d’explicar qui era Rafael Patxot. Un home que ho va donar tot per un país, per una cultura, per una llengua. Un país, Catalunya. Una cultura: la catalana. I una llengua: la catalana. Sense la seva figura se’ns faria impossible explicar què va ser el mecenatge a Catalunya.

Certament, trobaríem altres referents de mecenes, com ara la figura de Francesc Cambó. Però la d’en Patxot –un home que contràriament a Cambó, no va tenir la finestra política, i que, en paraules de Joaquim Maluquer i Sostres, era independent de criteri, intransigent amb la falsedat, el deshonor i la mentida– és una figura tal vegada més desconeguda que cal continuar reivindicant i honorant. Tal i com he comentat, vivim en un país que no fa justícia a la gent que l’ha servit amb excel·lència. I en Patxot és una d’aquestes figures no prou reconegudes. Certament, acomplia la definició que ens assenyala l’enciclopèdia: “persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural o un artista”. Però en Patxot era molt més que això. Era, parafrasejant Alexandre Galí, un aristòcrata que havia assolit el plaer dels gaudis de l’esperit, que són els de la cultura.

Agustí Calvet, conegut com Gaziel, director de La Vanguardia de l’any 1920 fins al 1936, va publicar un article intitulat El Carnegie de Cataluña, dedicat al mecenes Patxot. Era, i segueix essent, un article tendre, d’encesa admiració vers un home que Gaziel coneixia profundament. Gaziel parla de la seva infantesa, la pròpia, a Sant Feliu de Guixols, el mateix lloc que va veure néixer el mecenes. “Todas sus casas eran bellas... en una, sobre una torracha tenía puesta una gran cúpula gris, en forma de media naranja... corría el rumor que allí, bajo aquella cúpula mágica, un jovent perteneciente a una de las familias más ricas de la población, se pasaba las noches en vela, observando la luna y los astros. El joven estudioso era alto, pálido, y nos parecía siempre ensimismado. En sus ojos claros se podían descubrir destellos siderales y fulgores de estrellas. Ese joven astrónomo, a quien admirábamos candorosamente en secreto, se llamaba Rafael Patxot y Jubert”.

El periodista Gaziel el descrivia com un home immensament ric però sense cap mena d’afany d’ostentació. Com un veritable filòsof, en el sentit més pur i socràtic del terme, amic de l’esperit i que, tot i aquestes qualitats intel·lectuals, mai no es vantava de la seva saviesa. Era un filantrop i la gent ho ignorava. Era un gran protector de la cultura catalana i la majoria de gent també desconeixia aquesta faceta seva.

Pretendre detallar tot el que va fer Rafael Patxot per la cultura és una tasca ingent, tanmateix seria totalment injust de no llistar algunes de les seves aportacions més emblemàtiques. Patrocinador de grans treballs del folklore del nostre país, investigador i mecenes de tot el que feia referència a la meteorologia, entre d’altres ciències físiques i naturals. Res no li era aliè, la música, la història. Ell és el responsable directe de la publicació del Cançoner català, la recopilació de cançons populars, els treballs sobre la Masia Catalana, l’estudi arqueològic-monumental encarregat al Centre Excursionista, el Llegendari Històric, l’Atles dels núvols, les beques, els premis culturals, els Concursos musicals convocats anualment per l’Orfeó Català, els concursos de l’Acadèmia de les Bones Lletres, la Bibliografia del llibre català, els manuscrits.

La seva vocació de mecenes en favor de la cultura no va tenir, però, un retorn ni generós ni just. De ben segur que el poeta Verdaguer no es referia a Patxot quan va escriure que el cor de l’home és una mar que tot l’univers no l’ompliria, però és més que evident que la seva generositat va sempre estar a l’alçada d’aquesta màxima verdagueriana.
Patxot és i serà per sempre més una figura enyorada de la nostra pàtria. L’any 1963, Josep Iglèsies, que va tenir la sort de tenir Patxot com a padrí de les seves noces, va escriure a la revista Serra d’Or que “no constitueix cap menyspreu envers els mecenatges que actualment rep la cultura catalana afirmar que no n’hi ha hagut cap de tan vast, tan profund, tan intencionat i tan intel·ligent com el que oferí Rafael Patxot”.

Malgrat tota aquella generositat i voluntat vers el proïsme, Rafael Patxot, finalment, va haver de fugir de Catalunya. La Guerra Civil va fer que es trobés, com altra gent, doblement perseguit, doblement ultratjat i doblement espoliat. Són les conegudes “dues invasions”, pel fet de trobar-se entre dos focs: per una banda com a català, fidel a la seva pàtria i a la llibertat, i, per altra, fidel al cristianisme.

Finalment, Patxot marxà decebut per a no tornar mai més: “M’expatrio perquè no sóc cap titella ni molt menys serveixo com esclau, i ací visc com un home i enmig d’homes moriré”.
Marta Alòs. Escriptora. Coordinadora de Cultura de la Diputació de Barcelona.