Agonia també a la indústria audiovisual

28-Mai-2012

Actualitzat el 28/05/2012 a les 00:01h
Agonia també a la indústria audiovisual
Una altra de les indústries més malmeses per la crisi és l’audiovisual, i, estranyament, són poques les veus que s’aturen a denunciar-ho, a analitzar-ho i a buscar solucions que ajudin no tan sols els professionals que s’estan quedant sense feina sinó també una cultura que necessita trobar referents industrials propis enfront de la competència devastadora de la globalització (americanització) permanent i en tots els fronts.

Fins ara, la majoria de petites empreses audiovisuals catalanes vivien principalment a la modesta òrbita de TV3 i, unes poques privilegiades, també a la de les grans cadenes de Madrid. Per la seva banda, les televisions, a Catalunya sobretot TVC, eren els motors necessaris d’una indústria atomitzada, de vegades excessivament vulnerable als capricis dels directius de les mateixes televisions, que usaven i abusaven dels petits productors independents com si fossin mocadors de paper, però que, malgrat tot, eren “usats” de tant en tant, i això els permetia tirar endavant.

Algunes productores grans tenien una sort ben diferent, ja fos per mèrits professionals o no tant professionals... N’hi havia que s’enganxaven a la mamella de les televisions (també a la de TVC), i s’hi enquistaven fins a extreure’n pressupostos ben sucosos, utilitzant tota mena d’estratègies, influències o amistats confessades o inconfessables. Els directius d’aquestes productores, més que tirar endavant, corrien a fer-se milionaris.

Amb la crisi actual, productores grans i petites han entrat en un cicle per la supervivència sense sortida, amb la inevitable asfíxia de les petites i l’òbvia agonia de les grans, demanant auxili a unes televisions que, sobretot les públiques (les que més podrien ajudar), no tenen barques salvavides ni per a elles mateixes.

La flota audiovisual catalana s’enfonsa; i mentrestant, a ningú no se li acudeix posar en qüestió el model industrial audiovisual del nostre país, la invasió de les telesèries americanes, l’abandonament del cine autòcton a les sales d’exhibició, la necessària creació de guions per a un mercat més obert, i, en l’àmbit legislatiu, el fracàs reiterat de les administracions públiques per haver volgut “estimular” el sector amb mil i una lleis absurdes i contradictòries que més que ajudar-lo, l’han acabat destruint.
Jordi Llompart