"Sense sobirania política no se salva la llengua"

Diari Avui - Ignasi Aragay 7-Jun-2009

Entrevista: Joan Solà El nou vicepresident de l'IEC aplega els seus articles de l'AVUI al llibre 'Plantem cara'
"Sense sobirania política no se salva la llengua"
Ignasi Aragay
Joan Solà creu que el català és captiu d'una teranyina jurídica i una subordinació política

Joan Solà creu que el català és captiu d'una teranyina jurídica i una subordinació política
PERE VIRGILI

Acabat de tornar de Roma amb el Barça, Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) ha estat elegit vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Dos èxits seguits per a un lingüista podrien ser un excés. Però ho porta bé. Ara, a més, publica Plantem cara (La Magrana), una tria dels seus articles dels últims onze anys al suplement Cultura de l'AVUI. Amb la seva part de la Gramàtica de l'IEC enllestida i a punt de completar un nou volum de l'Obra Completa de Pompeu Fabra, Solà és un home feliç i combatiu. Ni pessimista ni optimista, sinó diàfan.

¿El problema del català és gran o gros?

Si només fos aquest, el problema, entre tots i amb bona voluntat l'arribaríem a solucionar. També hi ha el problema del capsa i caixa. Teníem clar que fins a la capsa de sabates era una capsa, i a partir d'aquí ja no hi havia res més fins a la caixa de l'aixovar... Fa uns anys, al departament de filologia catalana de la Universitat havíem de fer un trasllat i no sabíem si allò que ens havien portat per empaquetar eren capses o caixes. [Riu.] Perquè en definitiva no té solució. Hi ha gent que es pensa que les coses són d'una determinada manera. I no. No hi ha veritats absolutes, en general. Home, hi ha el quart manament, el "No mataràs".

En defensa pròpia sí.

Sí, i a la mili et deien "Primero dispara i después pregunta".

Un problema com el de la llengua pot ser gran i pot ser gros. En canvi, el futur de la llengua només pot ser gran. Tenim un avantatge.

El que tenim, si anem al nucli de la definició, és que gran vol dir que té cabuda interna, i gros, volum extern. Els problemes de qualsevol mena tenen un nucli central fàcil de definir, però després es van escampant i la cosa es complica.

Quin és el nucli central del problema del català?

És un problema claríssim que Prat de la Riba i Fabra ja van detectar. El van assumir com a polítics. Fabra fins i tot el tenia més clar que Prat. Tenia clar que no estava jugant a una llengua folklòrica, igual com va fer Pujol al crear TV3: no fer una televisió antropològica. La llengua no era dels diumenges a la tarda, de poesia jocfloralesca... No. Es tractava de fer una llengua com les altres: autònoma, ben construïda. Segona idea que tenien: aquesta llengua i el poble que la parla són la mateixa cosa. No es poden separar. Per tant, políticament només pots aspirar a tenir una personalitat política pròpia, has de ser sobirà. Digue-li com vulguis: autonomia, independència, confederació, federació. Però a tu no t'ha de manar ningú. Si no, sempre faràs coses subordinat, acceptaràs mentalment, encara que ho neguis de paraula -com fan els polítics- que ets una part subordinada d'Espanya. Igualment amb la llengua: no pots acceptar que la teva sigui menys que l'altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort.

Si algú mirés el país exclusivament a través de la llengua, com el veuria?

Veuria que als bars, als rètols del carrer, als correus electrònics de qui sigui (del president de la Cambra de Comerç o del rector de no sé quina universitat), a tot arreu, pràcticament no hi ha ningú que utilitzi aquesta llengua amb naturalitat i correcció. Tothom té una quantitat infinita de dubtes de lèxic, de pronunciació, de fraseologia, d'argot. Si una persona s'ho mirés fredament des de fora, veuria això: un poble estrany, que viu amb un patiment constant. També jo a vegades m'equivoco, també a mi m'influeix la pressió del castellà. La gent em pregunta coses i jo els haig de dir: "És que no en sé més". En canvi, Coromines sí que ho sabia tot, era una bèstia... Sembla que tothom, tothom del ram, defensem el català i l'utilitzem, però si analitzes la qualitat lingüística és una llengua absolutament barrejada. Els joves, que ja no tenen aquest sentiment de pàtria tan arrelat o el de puresa que tinc jo perquè sóc professional, que es desentenen d'aspectes afegits i es miren només la llengua com a vehicle, arribarà un moment que diran que amb l'altra llengua ho poden dir tot amb menys problemes i més seguretat. I sense patir tant.

Por, inseguretat. Però s'ha superat la normativitis.

Sí, sí. Perquè tu no pots mantenir un poble deu, vint, trenta anys, amb una llengua que dius que és la seva, i que ha de ser hegemònica, però li poses uns límits tan estrictes com feien Artells, Bardagí o Ruaix, que morirà sense moure's ni un mil·límetre. Però això ja ha passat i jo he contribuït a carregar-m'ho. Havia fet molt de mal. Conec persones que van arribar a avorrir la llengua.

Què els diria als eurodiputats catalans que avui surtin elegits?

Doncs que pots tenir la llengua a Europa, fins i tot la pots tenir entronitzada al Vaticà o a la lluna segona de Neptú, però si no la tens arreglada al país... Si políticament has de guanyar una batalla, ho has de fer primer a l'Estat. Políticament no pots acceptar que ets un subordinat. Si no, ja no podràs fer res. La teva idea ha de ser molt alta. I això en tot, siguis eurodiputat o catedràtic. Si no tens una idea forta, que t'ajudi i t'estimuli, malament. No pots tenir un objectiu petit, perquè després ja vénen els problemes, les malalties... Demanaria als eurodiputats que sobretot no rebaixin les seves aspiracions de país i de llengua, però tot junt.

Parlant de polítics, l'article que dóna títol al llibre era una crítica al conseller Ernest Maragall per la tercera hora de castellà. ¿Li va arribar a respondre?

No. Tampoc no em coneix de res. Una persona molt pròxima al govern em va dir que ens muntaria un dinar, però no.

En un article del 2002, centrat en el món universitari, escrivia: "La llengua es troba jurídicament atrapada en una teranyina que acabarà ofegant-la irremissiblement".

És en el rerefons de moltes coses. La teranyina seria el sostre polític o lingüístic que algú, més explícitament que implícitament, ha muntat. Els sociolingüistes ho tenen molt clar: una llengua només se salva si és útil i necessària. Si sense la llengua tens dificultats, llavors anem bé. Els immigrants que es matriculen a cursos de català són, en certes conurbacions, el 3%. I al cap de 15 dies s'han reduït a l'1%. Perquè ja s'han olorat que allò és una estafa. Si el país està debilitat ja fa segles, doncs això la gent ho capta.

Uns anys abans, el 1998, deia: "Som un país ocupat i subordinat políticament, econòmicament, culturalment, ideològicament, lingüísticament".

Sí. Això resumeix els vint-i-cinc anys que porto fent articles. Fa molts segles que anem arrossegant aquesta penúria política, lingüística i cultural. Hi ha moments que hem tingut grans figures: pintors, arquitectes. I això ens ha anat salvant l'autoestima, però...

...però ara tenim grans escriptors, a més de grans cuiners, pintors...

Sí, tenim grans escriptors, alguns dels quals, com Monzó, diuen que això és una gran aparença i que d'aquí uns anys no en quedarà res. Realment vindrà un moment que, o políticament fem un canvi, o no podrem aguantar més amb aquesta ambigüitat d'anys.

La llengua no pot aguantar sola.

No, esclar. Has d'organitzar-te políticament per salvar el català, però primer t'ho has de creure de debò. Si comences que ja no t'ho creus, no hi ha res a fer. I no t'ho creus perquè políticament no n'estàs segur. És un peix que es mossega la cua. És la teranyina.

I als joves què els diria?

Que defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa. L'altre dia sortia un dibuix d'un nen petit i un gos. El gos estava protegit perquè no sé de quina raça és. I el nen demanava: "I jo?". [Riu.] Doncs és el mateix. "I el català?". N'hi ha que ens retreuen que sempre ens queixem. No és que sempre ens estiguem queixant de la llengua, és que ens queixarem sempre, per sistema, fins que no obtinguem el que volem, fins que no ens deixin d'emprenyar.

* Imprimir
* Enviar
* Agregar

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 46. Diumenge, 7 de juny del 2009

Paraules clau: Llengua, Pots, Català, Solà, Políticament, Problema, Política, Joan, Iec, País

Diari Avui - Ignasi Aragay